dissabte, 25 de desembre del 2010

Demà toquen llagostins al cava...

Ja sabeu què fer per a demà? Imagino que si, però em vé de gust explicar-vos el que menjarem a casa per Sant Esteve. Ja els tinc preparats, en maceració. Són força fàcils de preparar i a taula fan un goig d'allò més que presentable. Al paladar, ni cal dir-ho!. Potser ja els haureu provat i tot. Coneixeu els llagostins al cava?
Bé, per aquells que no heu tingut el gust, us explico.


Els ingredients:
- 2 quilos de llagostins grans (poden ser gambes, si les preferiu)
- 1 cap d'alls
- 1 branca de julivert (només la fulla)
- 1 tomàquet gran
- 1 got d'oli d'oliva
- 200 grams d'ametlles torrades
- sal
- 1 ampolla de cava Brut




Preparació:
Netegeu bé els llagostins, talleu-los-hi les banyes i deixeu-los escòrrer ben bé. Un cop secs, saleu-los una mica. Poseu-los en una safata per al forn (millor de vidre) ben arrenglerats.
Mentrestant, prepareu una picada amb les ametlles, els alls, el julivert, el tomàquet (ratllat), l'oli, un polsim més de sal i l'ampolla de cava. Tritureu-ho tot amb la premedora fins que en quedi una salsa ben fina.
Ruixeu amb aquests salsa els llagostins i deixeu que reposin a la nevera almenys dotze hores abans de cuinar-los.

Sopeu fruita, recomano. ;-)


L'endemà, escalfeu el forn al màxim de potència durant uns 10 minuts. Introduïu la safata dels llagostins i baixeu la temperatura a 180 graus. Deixeu-los coure durant 8-10 minuts.
I ja està! A servir-los als plats.

Si sou servits... bon profit!

dijous, 23 de desembre del 2010

T'estimo i t'enyoro. Molt.

No t'ho pensis pas... Ja ho sé que en fa molt... tant, com 34 anys. Però no hi ha cap abans Nadal que no et recordi molt més i encara més, pare!
T'estimo. Tingues bones festes i recorda't de venir una estona per aquí, entre nosaltres. T'enyoro. I aquesta també va per a tu. Un dolç petó, des de les entranyes més tristes.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Adéu, Oriol.

El meu cos ha patit un tremolor instantani en saber-ne la notícia: l'amic Oriol és mort. Els meus ulls no donàven crèdit a l'afirmació. No m'ho volia creure, era massa dur per fer-ho. La mostra que no era enmig d'un somni me l'han confirmat les banderes de l'ajuntament, que onegen a mitja asta per a tu...
Recordo la nostra darrera llarga conversa. Només en fa uns mesos. Sortíem de l'acte de presentació d'un llibre, del llibre que ens brindava a tothom que sabéssim "endreçar l'ànima".
Em parlàves, força animat i convencut, que et permetríes lluitar fins al final la malaltia. I ho deies amb el millor dels teus somriures...
I ha estat cert del tot. T'has enfrontat durant molt de temps a les abraçades més i més fortes de la ferotge criatura, aferrant-te a la vida incondicionalment.
Avui, després de més de tres bèlics anys ens ho has volgut fer saber: la bèstia ha perdut. Perquè avui, tu has sabut prendre-li la davantera i -tal i com ho fan els àngels- has iniciat el vol.
Sempre et recordarem, company. Et debem les teves ensenyances d'un coratge tranquil, d'una força encoratjadora, i sobretot de la banda més humana dels mortals. Tu, has sabut endreçar la teva ànima com pocs ho sabem fer.

Trocets de tu ens acaronen amb la suau pluja que cau des que has marxat, aquesta matinada.



Descansa en pau, Oriol.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Seguiré fent soroll, sí!

Aquest matí, repassant els diaris, el timbre del telèfon mòbil m'avisava d'un nou missatge. Caram!, i jo que pensava que ja ni se'n recordaven de l'article d'opinió que em van demanar des de "La Independent"...

Doncs sí! Han penjat el meu post i, a més, fan resó d'aquestes pàgines virtuals.


Gràcies, companyes, per comptar amb mi!

dissabte, 18 de desembre del 2010

Com n’és d’estranya la vida, oi?

Un dia amb un toc d’estranyesa, perquè tant ha gaudit alegria com ha ensumat tristesa.

Toc, toc, desperta que ja és hora, em diu l’aparell que ha dormit al nostre costat vigilant de no fer el cant després de l'hora prevista...
Peus em toquen terra i amunt, que comença dissabte. Ostres!, ha plogut... Sembla que molt, i que fins i tot ha fet calamarsa, almenys a la part alta de Mataró, em comenta el meu home a quarts d’onze del matí. Ell treballa, avui. Vaja hores d'entrar a la dutxa, eh?, he pensat tot d’una. I tot d’una també, he variat d’opinió: què em preocupa?, avui és festiu i per primer cop en molts mesos no m’espera cap responsabilitat inel·ludible!


El carrer és moll i fa fred. La Riera escampa una flaçada de follatge d'ocres i grocs. Volen, s’aixequen, però molt suaument. Potser perquè són molles, les fulles... Entro al bar de la sala Cabañes. Avui no fa olor a fregit, per tant ens hi quedem oi, mare?. Jo, el cafè amb llet, com sempre, amb got. Però ja s’ho sap l’homenet rialler... La mare no vol rés. Què n’és de tossuda, ni un suc de fruita?, insisteix amb un no. La Natàlia ja hi és, asseguda fa una estona. Repassa el diari. No m’agraden els titulars d’avui, dic jo.

Sona el meu mòbil. Ostres!, és la meva amiga!, li diré que s’apropi aquí. Però plora. Les paraules no travessen la línia gaire bé, però suficientment com per cridar que l’acaben d’avisar els mossos d’esquadra. El seu pare -només 67 anys- ha patit un atac de cor enmig del carrer, a Barcelona. T’acompanyo a l’hospital del Mar?. El món em bé al damunt perquè, sinzerament, el fet em desmunta i desorganitza el cap de setmana de marit treballant, mare a casa per torn rotatiu de germans i després, per la tarda, bé el nèt. Fa molts dies que no el veig i no vull perdre’n l’ocasió. Però la meva amiga em necessita, penso. No, no pateixis, em diu. Ja bé cap aquí la Gemma. Ella m’hi acompanyarà. Em sento malament, i ella també. Jo, perquè crec que subtilment he traït l’amistat. Ella pel seu pare.


Torno a casa i pateixo. Vull parlar amb ella. Què hi faig aquí?. Em tranquilitzo i penso que he fet el que calia. He estat sinzera amb ella i amb mi mateixa. No me’n haig de sentir, de culpable...


El meu pare és mort, Mercè!, em comenta plorant més, si cap, que a la primera trucada. Ha mort enmig del carrer, en un trocet d’una de les voreres de Barcelona. Els mossos no li han pogut dir per telèfon però sembla que ja l’han pujat a l’ambulància cadàver. Pobre home, segueixo pensant. I pobre, la meva amiga, que està destrossada. L’autòpsia retardarà uns dies el sepeli. No sap perquè la mare ha insistit a seguir un protocol que li han posat al cap els metges del centre sanitari. La funerària ha dit que en cas d’autòpsia no es podrà incinerar. És el que ell volia, potser.


A mitja tarda segueixo parlant amb la meva amiga. Sembla que està una mica millor. La vida s’ha d’agafar tal com vé, i ara toca això. Acceptar que no el veurà més. Em comenta que ha entrat a donar-li un petó. L’últim.


Arriba el nét, feliç, amb un somriure d’orella a orella. Quin canvi d’escenari... Sortim de casa: la iaia et portarà a veure molts i molts pessebres. Val!, diu ell. Entrem a la sala d’exposicions de Caixa Laietana i queda encantat amb tanta peça petita. El pessebrista avui està construïnt un estable amb porexpan. Sortint, berenar a l’Uñó i després, com no?, anem a veure joguines. S’ha de fer la carta als Reis...
Tornem a casa, Sergi, que ja és fa tard i l’avi arribarà i nosaltres no hi serem. A més, a la besàvia l’hem deixat soleta... L’avi ja ha arribat, si. Segon somriure d’orella a orella quan l’abraça! La iaia m’ha comprat una “peonza”, li explica. T’ensenyo com funciona, avi?. Es tanquen a la seva habitació. La que darrerament utilitza tan poc. Això que s’hagin desplaçat al Masnou no ens va massa bé, no. Al cap d’una estona truquen a la porta de casa. Sergi, pots obrir que ara no puc?, li dic. Si, i tant! Qui hi ha?, no rep resposta. M’hi apropo. Pots obrir, no sabem qui és però potser s’ha confòs algú. Obre la porta i, ualaaaaa!!! Ha arribat el Tió!!!, i porta una nota, iaia, la llegim?


El dia ha començat fosc i humit i acaba, almenys per a mi, engrescador i alegre. Com n’és d’estranya la vida, oi?

dissabte, 27 de novembre del 2010

Davant de la victòria, sempre l'honestedat

Acabo de veure el vídeo, proposat pel Periòdic de Catalunya, que reuneix als sis candidats del principals partits al Camp Nou per jugar-se -simbòlicament i a cop de pilota- la victòria a les urnes demà. Just el dia abans que la ciutadania decidim qui ha de ser qui s’assegui a liderar el país els pròxims quatre anys, m’han passat pel cap un munt de records de quan només era una nena.

25 de novembre, míting central al Palau Sant Jordi

A casa havíem sentit sempre que l’educació no l’havíem de perdre mai; que el contrincant es mereixia un respecte; que als ulls de Deu tothom erem iguals; que no per parlar més es tenia la raó, i molt menys pel fet de fer-ho amb la veu massa alta; que d’enganyar als altres sempre se’n obteníen greus conseqüències i que la mentida era la qualitat més utilitzada del perdedor; que les coses es demostraven només amb fets i que els reptes s’havíen de complir dintre de les possibilitats i, sobretot, des de la humilitat de cada persona; que havíem de ser conseqüents amb els nostres actes; que si aspiràvem a ser alguna cosa a la vida s’havia de lluitar per aconseguir-ho; que la pitjor de les virtuts era fingir el que no erem...

Tantes i tantes frases escoltades i que avui tant agraeixo.
Perquè gràcies a aquests consells sóc com sóc i em decanto a fer allò que millor s’apropa a l’honestedat i al rigor. I perquè sense cap mena de recel de fer, camino amb tota la seguretat que cada pas és ferm abans de donar-lo.
Perquè penso abans de parlar, perquè demostro abans de demanar, per tot això i molt més, demà votaré al PSC.
Visca Catalunya i visca el socialisme!!!

dilluns, 1 de novembre del 2010

Omnia Sanctorum

Avui és Tots Sants -Omnia Sanctorum en llatí-, dia en què dediquem un record especial cap als nostres difunts. També es concebeix com una de les festivitats més antigues en el món cristià.
El dia de Tots Sants conserva tota una sèrie d'elements que corresponen a creences, fins i tot, anteriors al cristianisme. Arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir passat ja el temps de les collites de l'estiu, de la verema... Els arbres es despullen i la terra sembla esmorteïda. Comença el fred, les nits són més llargues...
Normalment, al matí, se celebra una missa en record als difunts i continua la jornada amb una visita al cementiri, per dur-hi flors i arreglar els nínxols. El costum de visitar les despulles allà a on van ser enterrades vé dels nostres avantpassats romans.

Cementiri de Vallcebollére

Generalitzadament la creença diu que cap al migdia, els difunts que fa poc que ho són, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars i les ànimes, invisibles, es presenten a la casa on vivien per compartir el dia amb els seus. Si els familiars resten tristos per la pèrdua, l’ànima se sentirà bé i podrà avançar cap a la Glòria. Si, en canvi, no se’n guarda cap record i en percep alegria i oblit per part d’aquells a qui va deixar, haurà d’esperar submisa penant. Existeixen altres costums relacionats amb el foc i les ànimes, com ara posar un llum a la porta de la casa, per guiar-les o encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, o encendre espelmes...
A banda de les creences hi ha un costum arrelat, principalment a Catalunya, que hi enllaça una tradició culinària. Les castanyes, els moniatos i els panellets abunden a quasi bé totes les taules en aquest dia tan trist com especial. En el nostre cas, vam gaudir d’aquest costum dimarts passat, amb el nostre nét, en Sergi, fent saborosos panellets com ho venim fent des de ja fa tres anys. Més fotografies del petit cuiner per penjar a l’arbre nu que vam dibuixar a una de les parets del seu dormitori, a casa nostra, i que es va omplint de moments importants de la seva vida tal qual ho faria un fruit.

En Sergi remena i tasta alhora
Fora de tota aquesta mena de tradició espiritual i de la culinària -que respecto i segueixo a mitges tintes- a casa no espero cap de les ànimes dels meus estimats i estimades en un dia com el d’avui. Ni vaig a visitar el cementiri fent-ne coincidir la data. La veritat és que ja deu fer més de dos anys que no trepitjo el lloc a on vam enterrar el meu pare fa més de 35 anys. Més aviat sóc de les que crec que l’ànima dels qui tant he estimat, estimo i estimaré, són sempre al meu costat.
Així era el somriure del meu pare Ramon
No ploraré més avui que demà, ni menys que ahir. El dia ha aixecat gris, trist... però ha aixecat. Els altres, als qui ens referim en la tradició, ja fa temps que no veuen el color del cel: hi són immersos en ell... T’estimo, pare, i seguiré avançant cada dia amb la teva força i la meva energia.



dissabte, 9 d’octubre del 2010

Jo et poso + tu reps = nosaltres tenim

Què infringim quan volem ser mare i pare d'una criatura? Dit així, es fa estranya la pregunta, oi?. La resposta només hauria de passar pel fet que per engendrar calen dues persones: madures, sensibilitzades, cautes, senceres, fraternals, segures... Hi ha tot un seguit de característiques i de motius que es fan imprescindibles a l'hora d'adoptar la mesura de gestar un fill o una filla. Fins aquí, tot correcte.
Però sembla que allò del "jo et poso + tu reps = nosaltres tenim" queda un tant confòs d'un temps cap aquí.
Les lleis, els reglaments, i la disposició d'un tribunal a acceptar la congruència d'aquest fet quan la parella de pares en qüestió consta de dos homes, compliquen la situació.
Podeu llegir-ne el reportatge publicat al diari El País d'avui, en què es citen alguns dels exemples ocorreguts al nostre Estat, en vies de desenvolupament encara pel que fa a aquest afer. Si hem aconseguit declarar legals els matrimonis homosexuals -a la qual cosa n'estic totalment d'acord-, hauria d'haver-se procurat incloure-hi totes les conseqüències que s'hi derivarien de la resolució. En cas contrari, el nostre, ens trobem amb diferents controvèrsies difícils i costoses material i psíquicament de resoldre.
El problema de fons, quan la nulitat de proveir-se d'un ventre de lloguer, té la seva raó lògica, és clar: no hem de permetre que s'utilitzi la dona com a objecte. Jo em pregunto, però, on són les diferències a llogar un ventre femení per gestar-ne una criatura desitgada per altres persones no biològiques, amb la proposta de molts centres sanitaris, públics i privats, a que les noies fins a certa edat que així ho convinguin "venguin" (amb tot el sentit de la paraula, perquè aquestes reben uns diners a canvi de part de la seva anatomia) òvuls per fecundar?. Crec que, com ens passa en algunes circumstàncies, tot i a fi de bé, veiem l'arbre sense posar l'ull a la fulla. En cap cas hauriem de privar ningú el dret a decidir (frase molt de moda en aquests moments) respecte la seva voluntat sobre el què vol fer amb el seu cos. Estic parlant, entendreu, de la dignitat de les decisions preses sense cap mena d'obligació. Ara bé, a Espanya, contractar una gestació subrogada és un acte nul. Llavors, com protegim als nostres nens i nenes, nascuts fora de les nostres fronteres sota aquesta mena de pacte forany?. No seria menys complicat (evitant resolucions judicials, viatges, despeses i un munt de mal de caps més) legislar la proposta nosaltres i no haver de demanar als països d'origen que ens certifiquin que no ha hagut coacció cap a la mare de lloguer?. Què n'opineu?.

Pols som, i en pols ens convertirem

Just ara mateix, fa una setmana que se'm feia saber la trista notícia que el germà de la meva mare -el tiet Pere, per a nosaltres- ens deixava per sempre. Jo era enmig d'un acte, dels molts que se celebren a la nostra ciutat, quan va sonar el meu telèfon.
Com i quan n'és de fàcil que un sentiment sobtat faci que et canviïn les prioritats, els valors, els estigmes. La mateixa tarda de dissabte, allò que desprenia el meu cor i que ja no podria explicar al meu tiet mirant-lo als ulls, sorgia al paper amb una rapidesa inimaginable. En aquelles estrofes no va haver-hi cap esmena a fer un cop rellegides després. Al full de paper embrutat per la tinta del bolígraf quedava plasmat el meu interior, aquell meu instant.
Impotència, tristesa, nostàlgia, ràbia, ressentiment... Quantes buidors més omplien les meves entranyes...
Fins dilluns al matí, el tanatori de la Ronda de Dalt seria l'últim repós de pedra del tiet Pere. Mentre esperàvem l'avís que es traslladava al difunt a la sala del comiat final, vaig sortir a la terrassa de la primera planta de l'edifici. L'ampli espai s'obria a unes immillorables vistes a la ciutat. El sol, testimoni del moment, agraïa amb els seus raigos el lloc omnipotent. A l'interior, a "l'hotel" dels difunts, però, familiars i amics, mentrestant, cobrits els ulls sota fosques ulleres, ploràven inconsolables la pèrdua dels estimats. Un cúmul de pensaments, l'angoixa, la por... caminaven amb mi mesclats entre si. Vaig apagar la cigarreta per entrar a la capella. Jo també duia posades les ulleres de sol -que vaig treure'm al travessar les vidrieres, netes com una patena- descobrint els regalims de l'aigua salada que no deixava de brollir dels meus ulls.
Albinoni, amb el seu Adagio, va rebre el tiet a la sala. En Pol -el seu nét de només nou anys- m'havia demanat si podria llegir-li al iaio la carta de comiat que li havia escrit just el vespre anterior per dir-li, quan ja no podia fer-ho, com se l'estimava, quan li estava afectant la seva pèrdua, com el recordaria sempre. I li assegurava treballar en ferm per aconseguir tot allò que ell li havia demanat tants cops: "sigues un bon estudiant, has de treure bones notes a escola". Li preguntava, també, com ho farien des d'ara, quan calgués arrenjar el jardí, sense el seu ajut... I li havia fet un dibuix a l'anvers de la carta que, més tard, l'avi s'enduria a l'interior del fèretre cap al crematori de Collserola.
Després de llegir la carta d'en Pol, la meva. Impossible dedicar-li sense sanglotejar reiteradament. Després, un silenci etern trencat pels plors, i pel piano i la veu de la soprano amb les "paraules d'amor", d'en Serrat. Un poema d'en Martí i Pol, orat pel pàrroc i més silenci, i plors, i pors, i més nostàlgia, i molts arrepentiments... I un altre cop el piano i la flauta travessera interpretant aquest cop -crec, ja havia perdut la noció- l'obra pòstuma d'en Chopin, Nocturne...
Emoció, tristesa i més plors... i adéus, molts adéus... I al cap de poca estona, l'entrada al forn crematori de la persona amb qui només feia uns dies celebrava la seva salut entre els vius... En uns segons, tota una vida.
La tarda de dilluns ens va deixar descobrir un cel cromàtic diferent, ben diferent del dels dies anteriors. Els núbols entrellaven el blanc i el vermell, perfilant fils de foscor, alhora...


Trobarem a faltar el teu somriure

Hola tiet, avui no serà un poema el que et dedicaré com deus creure’t, venint de mi.

Tots els qui som aquí sabem, -et coneixíem bé- que tu no n’éres pas massa d’aquests tipus de lletres. De ben segur, que si ara mateix sonés l’himne dels teus “pericus” des de la teva ànima ens delectaries amb aquell somriure, a mitjos llavis, que tan bé sabies fer…
Però, ara, en aquests moments, jo, i la resta dels que omplim aquest espai adormit,
hem vingut per a donar-te el nostre últim adéu aquí entre nosaltres. Sona molt trist… I és que des de dissabte al matí, quan els maleïts mòbils van començar a sonar per alertar-nos que marxàves lenta, però sobtadament cap al teu espai de cel, no he deixat de pensar quant curta n’és la vida terrenal…
Ara, és ben bé un d’aquells moments en què acostumem a dir, quan les famílies ens trobem ens ocasions com la que ens reuneix avui aquí: “a veure si quan ens tornem a veure és per alguna cosa més agraïda”…
I és una llàstima, si, perquè en la majoria dels casos no ens adonem de la importància que representa sentir-nos, tocar-nos, comunicar-nos, estimar-nos i abraçar-nos mentre ens és plausible el moment i, en canvi, malauradament, no aprofitem les oportunitats que la vida viva ens brinda a fer-ho.
Ho varem intentar, tu hi éres en l’últim dinar de fa més de dos anys, en què ens vam reunir tiets i tietes, cosins i cosines, parelles respectives i fills i filles comuns, a un dinar, al restaurant del costat d’una granja a on els més petits, -entre ells els teus néts- gaudien escoltant el renec de l’ase, i travessant el rierot o menjant-se un gelat de xocolata. Recordes?, recordeu?. Volíem reseguir els costums que la teva mare havia imposat feia tant de temps, sempre coïncidint amb el dia del seu sant, Santa Mercè. Però no, no n’hem sabut, nosaltres.
D’ençà fins avui han passat massa hiverns. No ens vam veure gaire més sovint perquè no va donar la casualitat de cap boda, ni de cap bateig, ni de cap enterrament fins avui mateix. Sabiem que hi érem, tots i totes, cadascú de nosaltres al nostre aire, en la nostra línia egoïsta, inconscient, però perdedora dels valors més fonamentals que viure aquest món ens ensenya i -està demostrat- deixem de banda.
Per quan temps més?, em pregunto. Tu, tiet, avui em fas mirar enrere i pensar-hi. En cap moment sabem, ningú, quin serà l’últim instant de la nostra vida. L’últim moment en què podrem regalar un somriure al germà, a la mare, al fill… L’última oportunitat de dir-nos, mirant-nos als ulls un: t’estimo.
He arribat tard, me’n adono. Me’n penedeixo, també. I et dóno les gràcies per fer-me’n pensar, tot i la tristesa que m’embarga ara mateix per perdre’t. T’agraeixo que hagis aconseguit que, potser, més d’un i d’una dels que ens hem reunit al teu costat, perdem una espurna del nostre temps per recordar que el Carpe Diem, el “viu el moment” tan escoltat, és la frase més breu, la més senzilla i la més certa. Aquella que ens hem de penjar a la motxilla cada matí, dia rere dia. Voldria que amb aquestes paraules que t’expresso ens en sentíssim al•ludits tots, tot i que hagi estat a costa d’haver-te de tenir davant, immòbil.
Adéu, tiet, i fins d’aquí una breu estona. Ens tornarem a trobar, segur que si. Camina ferm cap allà a on sigui que vagis i viu amb tota plenitud el que hi trobis esperant. Aprofita el moment que se’t regala, tot i que t’esgarrifin les nostres llàgrimes d’avui. I quan arribis allà a on els àngels seran el teu esguard, saluda al meu pare, abraça la teva mare, els teus germans. Des de dissabte que t’esperen amb ells. I viu-los. Viu diferent i viu plenament, i descansa per sempre més, en pau. Adéu, tiet. Seguiré estimant-te. T’estimarem sempre.


Mercè.
4 d’octubre de 2010

divendres, 1 d’octubre del 2010

Ens convé "Endreçar l'ànima"

Després de la manifestació d'orgull mostrat pel nostre alcalde Baron pel fet que l'autora hagués escollit la nostra ciutat per celebrar l'acte de presentació del seu llibre Endreçar l'ànima, va prendre la paraula Carles Manté, President de la Corporació de Salut del Maresme i La Selva i viatger incansable al costat de la consellera de Salut des fa molts anys, en la lluita per inventar el "vint-i-u-centisme", com van corroborar després tots dos a una de les sales del TecnoCampus, ahir. Manté ens va mostrar la doctora com a una dona "amb un disc dur de moltes capes", referint-se a les virtuts que l'exemplaritzen, destacant tres aspectes molt significatius pel que fa a la tasca política desenvolupada els últims set anys gràcies a les accions d’una dona polifacètica com n’és la Marina Geli. L'un, la descentralització aconseguida en un sistema sanitari territorial tot i encara, -va remarcar- amb desigualtats d’accés equitatiu. De l'oferta i la demanda també en va fer relleu, en bé que les malalties anomenades "psicosomàtiques" es van atribuïnt i millorant gràcies a “la medicina de l'esport” com a recepta, un fet inimaginable fa només pocs anys. La tercera, l'honorabilitat amb què s'ha fet enlairar importants infraestructures sanitàries al nostre país, en un marc de greus esforços econòmics, mai tan profunds: "les catedrals", tal com les anomena la consellera.


La Marina Geli va emfatitzar en la importància que esdevenen la confiança i el coneixement com a únics i fonamentals instruments que garanteixen l’èxit de qualsevol empresa.



Una figura política -la de l’autora- que ha volgut captivar el seu treball des del compromís, des de la proximitat i, sobretot, des dels sentiments, "part indestriable de la gestió", va assegurar.


Del seu llibre, va comentar que l’ha “escrit a raig”, des de la cuina de casa seva mentre cuinava un sofregit, o un pollastre amb escamarlans perquè, en un moment donat va creure que el seu mig ségle de vida ben bé es valia un balanç d’allò que havia aconseguit i del que quedava per fer-hi encara.

“Una angoixa vital per contribuir a endreçar l’ànima de Catalunya” o “la vida és plena d’ingredients i hem d’ajudar a les persones a fer els sofregits”, van ser algunes del farcit de frases emotives que va dirigir a un públic assistent que no es va resistir a despendre’s de les sensacions generades per les paraules de la consellera. Al llarg del seu discurs ens va explicar la seva vida com la de qualsevol altra persona, sense jerarquies. Els seus arrels, la seva família, l’avi, el besavi… la prohibició que va imposar l’àvia al silenci, referint-se a parlar de política a casa després d’haver patit la guerra civil. I es va despullar davant nostre tal qual ho hagués fet la metgessa, la que porta a dintre. Simplement.


Diu que ha escrit el llibre des de la consciència de dona: “no sóc feminista però tinc consciència de gènere”. En un altre sentit va comentar tres objectius bàsics: “hem de tornar a creure en les persones, anar amb tota la humilitat possible al capdavant i reconéixer l’amistat”, i en va referir un breu parèntesi recordant la seva mestra d’escola, la senyoreta Solé, de carácter extremadamente rígid, pedagógicament parlant, però eficient en els objectius. Tampoc va oblidar-se a mentar el seu pas com a regidora de l’Ajuntament de Sant Grigori, el seu poble: “Allà va ser on vaig fer la meva escola política”, agraïa.


Amb un “sóc l’energia del meu pare” va concloure pràcticament la xerrada, convidant-nos novament a crear els pilars de la Catalunya del segle XXI, “la què hem de continuar reconstruïnt com ho hem fet els últims set anys” perquè “és un greu error convertir la política en un sac de paraules buides”.




dilluns, 20 de setembre del 2010

Plantarem cara i guanyarem!

La Festa de la Rosa -celebrada ahir i com ja fa anys a l'espai de la Pineda de Gavà- va arreplegar un gran nombre de ciutadans i ciutadanes que seguim creient en el projecte de govern socialista per a les eleccions autonòmiques del pròxim 28 de novembre.
Jordi Hereu
Per a mi va ser el primer cop que hi anava, m'estrenava a passar el dia amb un seguit de persones que -es digui el que es digui per part dels agoserats opositors a les nostres idees-creiem amb el respecte i amb el diàleg, i fugim de la intolerància, com va deixar-nos escoltar de la seva veu el president Zapatero en la intervenció a l'escenari, i després que ho féssin l'alcalde Hereu i el nostre president Montilla.
José Montilla

Vaig prendre quatre notes de cadascun dels parlaments. L'alcalde Hereu va manifestar-se exigint-li un "ens has de portar a la victòria que en somiat i treballat tots aquests anys", a Montilla. I "la diversitat és la fortalesa, no l'amenaça".
El president Montilla va fer èmfasi a dir que "nosaltres perseguim als delinqüents. D'altres, persegueixen als diferents", i es va referir a que un "federalisme vol dir fer les coses pel seu nom dintre dels paràmetres de la convivència, del respecte, amb una valoració clara que se'n compartirà més que pas no se'n treurà a títol particular". I va exclamar "plantarem cara i guanyarem". Per la seva banda, Zapatero va començar la seva intervenció recordant i rendint un petit homenatge al desaparegut ahir mateix, José Antonio Labordeta, i va seguir exposant al públic assistent la definició del govern com "el pilar del respecte i el no a la intolerància" i un "estem en el moment més democràtic, que sap respectar la pluralitat interna". També va assentir a la realitat que "són moments molt difícils i hem de saber tenir el coratge d'explicar-ho i compartir-ho amb la majoria dels ciutadans", per convéncer dels gestos socials que, tot i així, s'han procurat per aquells que més problemes estan passant.
Us deixo un enllaç aquí en què podreu escoltar els parlaments d'aquest acte institucional en la seva totalitat.

José Luis Rodríguez Zapatero
 El bon temps ens va acompanyar en una diada commemorativa en què milers i milers de persones, i de totes edats, ens uniem un cop més per demostrar que el camí només es va fent mentre es camina. Un dels participants va llençar a l'aire una frase tal com: "amb la quantitat d'autocars que em reunit només aquí, se'm fa impossible pensar que no guanyarem les eleccions", mentre els encarregats de la logística organitzaven la marxa per donar tancat l'acte, la qual va trigar més d'una hora a deixar buida la zona. Jo, penso el mateix.

dimarts, 14 de setembre del 2010

"La verdad de Soraya"

El dia 15 d'octubre, Festival Films estrena al nostre país La verdad de Soraya M., basada en la història real d'una dona condemnada a la lapidació.

Una altra iniciativa -transformada a pel·lícula- per erradicar la violència de gènere. El greu problema està en que no arribi o no interessi als implicats...

Si en vols més informació clica aquí







divendres, 10 de setembre del 2010

Exercicis mentals fumant una cigarreta

Cada cop són més les incidències que genera el tabac en la població -ja sigui per motius de salut (la mortalitat per malalties asociades al consum del tabac suposa una xifra de 1.500 persones per any a l'Estat espanyol), ja pel cost que suposa a la Sanitat pública (pel Sistema de Salut espanyol la despesa anual és d'uns 5.500 milions d'euros).

El tema avui ha tornat a debatir-se al Congrés però no tots els grups parlamentaris estan d'acord en que s'apliqui una política de prevenció més rígida que la de 2006. S'allarga el termini fins el mes d'octubre, decisió aquesta que pot contribuir a que la reforma no pugui entrar en vigor a partir del dia 1 de gener de 2011, com preten la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez.

De tot el que exposo, però, ja n'haureu llegit prou a la premsa. És sabut que la llei del tabaquisme va significar greus enfrontaments -i no vull entrar en justificacions a favor o en contra dels interessats a provocar-los. Els propietaris dels locals de restauració que van haver de penjar el "cartell de torn" veien com les caixes enregistradores deixaven d'obrir-se tant sovint com just abans que a les portes del local s'hi posés l'enganxina, mentre els qui havien estat els "seus" clients entraven a fer el cafè amb llet al bar d'enfront, tot i haver de deixar-hi 20 cèntims més (les adecuacions dels locals les hem pagat els consumidors, és clar)...

La disjuntiva, però, des que el 2006 es va aprovar la legislació que ens ocupa, ha anat perdent escons. En poc menys de tres anys ens hem acostumat a treure la cigarreta del paquet només allà a on està permés. El costum, doncs, s'ha anat forjant als nostres cervells fins el punt que ens ha indicat normalitat absoluta. Però ara, a les nostres neurones els arriba un nou missatge que, tot i ser del mateix àmbit, clava més fort: la prohibició creix i s'intenta estendre a majors conseqüències privatives.

Jo, fumadora empedernida des de ben jove, en un primer "xoc" penso: i ara què volen?, i em sento perseguida tal com una delinqüent. Per sort, els humans tenim la capacitat de reflexió, i torno a la primera estrofa del meu post i veig que em dóna dades reals. Xifres gens alentadores que em fan pensar: què faig per evitar morir jove? o, arribaré al final dels meus dies quan em correspongui, per llei de vida?.

Després de tot aquest girigall de pensades contradictòries amb mí mateixa, aquells i aquelles que com jo, sou fumadors, llegireu aquest reclam com a una estupidesa més d'entre les moltes que se'n llegeixen avui dia. Per contra, els qui mai no heu estat seguidors de la nicotina no entendreu rés de rés del que exposo: una fumadora donant números al seu bloc, en contra dels seus principis...

Tot plegat em fa rumiar el primer cop que vaig encendre una cigarreta. Va ser un dia, a la sortida de l'Institut. Les i els estudiants -la majoria dels quals anavem fluixos de butxaca- les compravem "a granel". Si, si... d'una a una, al quiosc que hi havia plantat just davant de l'entrada principal de l'escola. Molts dies, recordo, els diners que m'havien donat a casa per dinar els utilitzava per comprar un paquet de tabac, sencer!, quin luxe!, pensava jo.

Segueixo i em pregunto, per què ho vaig fer, per la sensació que em suposaria expirar brutícia? (perquè els components del tabac els sabia ben bé). Per plaer?; plaer, de què?... Busco i rebusco el per què i només em vé al cap una resposta: per pur esnobisme. Jo no podia ser menys que aquell o que aquella companya amb què repassavem la classe als bancs del Parc Central.

Recapacito. Han passat molts anys d'allò i, haig de seguir demostrant qui i com sóc mitjançant les cigarretes?. No rotund. Ara el problema és l'addicció. I m'ho repeteixo molts cops: sóc addicta al verí, sóc addicta al verí... fins que, Déu meu!, sóc addicta a matar-me!!!

Amb tot, torno a la plana del periòdic d'aquest matí i rellegeixo la notícia. Em repeteixo per dins i després en veu alta la quantitat en diner públic que suposa aquesta addicció, de tantes i tants, per a la nostra Sanitat. Després, repasso l'extracte del meu compte corrent (normalment pago aquest vici amb targeta de crèdit) del mes passat, per exemple, i sumo les "línies de tabac" que m'enduc cap als meus pulmons.

Ostres!. I jo que em feia una persona intel·ligent...

dimarts, 7 de setembre del 2010

Eleccions virtuals, en safata

La premsa ha fet la seva feina, si. A poc més de dos quarts d'una del migdia el president Montilla confirmava la data de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya pel diumenge 28 de novembre d'enguany. Els rotatius així ho han titulat, de seguit, als seus mitjans digitals, i algun que altre articulista n'ha donat la seva -lícita- opinió. El resó dels professionals creuava les fronteres mentre el mateix soroll travessava les xarxes socials més difoses a Internet.

Aquestes -tal i com ha fet esment el mateix Montilla- seran les primeres eleccions 2.0. Els indicis de la precampanya ja fa dies que es vénen llegint a la xarxa. Això, en conseqüència, haurà de caracteritzar-se per la més profunda de les comunicacions. No caldrà esperar al discurs ni al miting del polític per sopesar raons, especular situacions... A la xarxa, el poble, hem de focalitzar i externitzar els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres temors, per arribar als i a les polítiques que després del 28N seran els encarregats i encarregades de continuar el govern del nostre país.

I no ens faci por. Estem enmig de l'era digital i això ha de revertir en alleugerar en temps i guanyar en informació. És el moment de mantenir un diàleg virtual, de crear intercanvis d'opinions, de replicar als aclariments... i tot, immediatament, a la velocitat d'un clic.

El moment tot just ha començat, però la campanya es desplega alhora. Com mai havíem imaginat poguer hem d'aprofitar, amb ceny, aquesta ofrena que se'ns facilita.

No siguem rucs com per a no donar-ne la importància que suposa. Les eines, són a l'abast de tothom.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Un canvi d'escola no en va ser la solució

"Em sembla que el millor que podem fer és canviar el nano d'escola". Així s'expressava un pare, emprenyat perquè el centre amb què havia confiat l'educació del seu fill li havia fallat. Sobretot, en una part que ell considerava massa important com per seguir-ho fent. El noi hagués hagut d'acabar el curs parlant l'anglès perfectament i, en canvi, només podia mantenir una conversa a nivell elemental. Tot i que la millora era notòria amb respecte dels cursos anteriors, l'home s'entestava en que no n'hi havia prou amb el que el jove havia assolit. Calia la perfecció i no era pas aquest, el resultat.

Durant el primer trimestre el noi havia aconseguit uns avenços molt importants en l'idioma; al segon, però, va frenar una mica la seva habilitat lingüística, -en bona part per motius del canvi de docent que, per una llarga malaltia de la titular havia obligat la seva substitució-. La nova mestra -acabada de llicenciar quan la contractaven- no va arrencar al mateix ritme que l'anterior, és clar. Tot i així, a poc a poc compartien el ritme proposat, tan ella com el jove.

El pare, però, seguia insistint en la necessitat que el fill havia de dominar l'idioma a la perfecció. La mare, en un intent de convèncer el marit que la relació temps-coneixements havien estat els adecuats, no va sortir-se'n tampoc. Ell, estava plenament capgirat en que la responsabilitat que el fill d'ambdós no parlés la llengua anglesa, com ho faria un nadiu, n'era exclusivament de l'escola. Rés ni ningú no el van poguer fer canviar d'opinió, i ell no deixava de repetir i repetir que el que calia per resoldre la situació era un canvi de centre imminent.

Va arribar el moment crucial, el mes de les inscripcions pel curs següent. L'home, tal com havia previst, va inscriure el fill a una nova escola de la què li havien parlat molt bé -deia- diferents coneguts.

Tot content, el primer dia de curs va deixar-se caure per les instal·lacions que -pensava-serien la 'panacea' quant a l'ensenyament de l'anglès per al seu noi.

Al cap d'uns mesos les notes trimestrals arribaven a casa. El jove havia aconseguit allò que el pare tant desitjava. Els honors de la millora no es reconeixien només en el full de paper. El seu fill podia mantenir una conversa d'allò més fluida amb qualsevol dels seus companys anglesos. El pare, content d'escoltar-lo, va continuar resseguint el document de les qualificacions i, oh... què era el que havia passat?. La resta d'assignatures havien decaigut de tal manera que, moltes, ni fregaven un trist aprovat. Horroritzat, a l'home li van venir d'immediat al cap les importants despeses que havien suposat per a la família aquell canvi d'escola, aquella decisió que havia de fer del seu fill un estudiant honorífic. Passaria molt de temps abans no es poguéssin amortitzar, tal i com evidenciaven les indignes notes aconseguides. El fill, s'havia redimit tant als desitjos del pare que havia ignorat la importància que tenia, per seguir en la línia d'un bon estudiant, la resta del programari.

La gravedat dels fets van fer adonar-se aquell pare que la decisió del canvi d'escola havia instat la capacitat del jove cap al fracàs. Però ja era massa tard per a lamentacions, llavors. La inscripció realitzada mesos abans incloïa un seguit d'obligacions, entre les quals la continuïtat al centre durant almenys, quatre anys! Amb només l'arrepentiment no n'hi havia prou, però era tot el que li quedava a aquell pare, frustrat per haver errat el futur del seu fill.

Una història, aquesta, de difícil solució un cop l'home va optar pel canvi, aquell dia.



No fem el mateix amb el nostre vot. No estar en disposició de mirar enrere, ni valorar tot el que s'ha aconseguit els últims set anys, per poc que ara mateix sembli, ens pot fer entrar a un carrer sense sortida. Pensem-hi...

dimarts, 31 d’agost del 2010

El canvi real, amb la crossa d'altres a l'esquerra

Aquest matí els titulars de diferents rotatius ens han aixecat del llit amb la notícia que ahir s'esperava en candeletes fins ben entrada la tarda. Les eleccions previstes per a aquesta tardor han quedat confirmades pel mes de novembre pròxim, tal i com va fer saber el nostre president Montilla. Un cop baix, s'atreveixen a murmurar alguns...

La missió del temps passa per un moment crucial, per activa i per passiva. Poc abans que el Nadal ens saludi sabrem qui ha desenvolupat la millor campanya electoral que ha convencut de totes, totes, al poble. A un poble que a hores d'ara se sent desencantat pels moviments polítics, més aviat frustrants, que han esdevingut els últims mesos. A una ciutadania que passa per la desafecció, per l'absentisme, per la incredulitat... Ara és el moment real, en què tots els seguidors polítics ens hem d'afanyar a demostrar amb fets qui ha caminat cap a les fites i qui ho ha fet només cap a l'intent.  

Per primer cop -des que contrasto les intencions de la política, a l'hora de demostrar les seves pràctiques a través d'una campanya electoral-, puc evidenciar amb dades fefaents un reconeixement de transformació de país, des de 2003 ençà -ja sigui des de l'àmbit de les infraestructures, passant per l'educació, la salut, l'economia i les polítiques socials realitzades-. Fets comparables amb els qui avui pretenen minorar la feina feta els darrers set anys. Dades precises i reals que mostren i situen els avenços aconseguits, tot i treballar-los immersos en una increible crisi econòmica, -i en conseqüència, social-. I la titllo d'increible cenyint-me a allò que no cal citar abastament aquí perquè seria repetitiu. Totes i tots sabem ben bé com vam actuar, particularment, en els moments més àlgids, quan no ens va importar gaire el que ja es preveia.

Culpable de trobar-nos en el moment en què ens trobem, doncs, el govern al què li ha tocat remar enmig del naufragi?. Bé, més encertadament diria que aquest govern ha hagut d'aprendre a navegar a remolc d'antigues seqüeles, gens fàcils de fer surar.

Ara el motiu que ha de prevaldre sense cap mena de dubte és l'evidència, en són les xifres. Dades que s'exposen des de la campanya “El canvi real" i que tot i el tràngol global podem veure superades i enfortides, gràcies a la voluntat d'un govern que -amb la crosa d'altres a l'esquerra- ha procurat i segueix procurant traspassar obstacles.

Enmig del sobtat esclat econòmic mundial el nostre país ha seguit en la direcció correcta. Només els fets convèncen, i això és el que se'ns mostra des d'una -tot i encara dèbil- recuperació econòmica. Des de 2003 i fins ara el creixement que demanem els pobles s'ha vingut processant des de la millora contínua, amb entrebancs, si. Els mateixos que han provocat al govern la insistència a salvar-los.

Estic totalment convençuda que tornarem a guanyar les eleccions, perquè el nostre país compta amb els valors necessaris per confiar i creure en la coherència. 


Que no ens enlluerni només una flor, per bonica que es pinti, quan en tenim un llit natural al davant, resultat de mimar l'esplanada més seca.

dilluns, 30 d’agost del 2010

La normalitat ja és a la cantonada

Avui, un dia diferent.

Diferent perquè la davallada de la temperatura s'ha fet notar. Diferent, perquè a casa s'ha deixat sentir la buidor des de ben d'hora. Diferent, perquè ha estat un dia per organitzar. Diferent perquè hem dit l'adéu definitiu a un company... que al cel sigui.



El temps camina i l'estiu s'escapa. I nosaltres, al mateix pas que el rellotge.

Ben aviat el cel ens donarà menys hores de llum i les portalades hauran de tancar-se tot just despunti el sol del matí, a la primera bafarada de fred. Pels carrers hi correran mares i pares, afanyats a portar les criatures a escola a punt, per no fer tard. El transport públic tornarà a farcir-se de persones disposades a començar la jornada de treball a l'altre extrem de la ciutat, fins i tot fora de les nostres muralles.

Va marxant, reposada, una altra estació de l'any. Atrevidament calorosa dies enrere, avui ha anat minvant les seves garres per recordar-nos que desapareixerà tot d'una. I allò que coneixem com a "normalitat" tornarà per a donar-nos la mà durant, almenys, deu mesos més.

Pendents d'un nou episodi cíclic, avui, el dia ha estat diferent.

divendres, 27 d’agost del 2010

Entre la llei i la consciència

El Periòdic de Catalunya, 27/08/2010

Tanco els ulls i veig Raimon Panikkar avançant mentre somriu amb els braços oberts. Només uns quants van entendre els seus llibres, però tothom va entendre el seu somriure seductor.
Foto: El Periòdic de Catalunya
Perquè Panikkar era l'home que dominava el català, el castellà, el francès, l'italià, l'alemany, l'anglès, l'hindi, més el llatí, el grec clàssic, el sànscrit i l'hebreu. Era l'home dels tres doctorats (Química, Filosofia i Teologia), dels cinc doctorats honoris causa, d'una cinquantena d'alumnes de tot el món que han escrit la seva tesi doctoral sobre l'obra panikkariana, el catedràtic de Benarés, de Harvard i de Santa Barbara. Però Panikkar se sentia incomplet si quedava reduït a la figura d'un dels més importants filòsofs i teòlegs contemporanis. El que Panikkar volia era veure les cares de la gent perquè aspirava a parlar al cor de les persones. Panikkar va ser un actiu practicant del llibre de l'Eclesiàstic: «Sedueix-te a tu mateix, i anima el teu cor, i allunya de tu la tristesa. Que la tristesa n'ha perdut molts, i no fa cap profit». Panikkar s'ha seduït, ens va seduir, i ens va ensenyar a fugir de la por: «La por és la falta de confiança en un mateix», assegurava. El de Panikkar era, però, un somriure exigent. «Si vostè no és feliç, pregunti's per què», i insistia: «¿Que no ho sap que s'ha de morir? ¿A què ve tanta desesperació?»

El principal clixé de Panikkar el retrata com un pont entre Orient i Occident. Tothom l'ha emmarcat entre dues polaritats: l'est i l'oest, el cristianisme i l'hinduisme, el Tíber o el Ganges, l'Índia o els Estats Units. Però si ens imaginem Orient i Occident com les ribes d'un riu, Panikkar no ha estat el pont, sinó que ha estat el riu que viu amb les aportacions que li arriben des de les dues ribes.


No és Orient per un cantó o Occident per l'altre, sinó Orient i Occident a la vegada. Panikkar, amant de la música clàssica, no suportava gens el soroll ni les presses ni la feina mal feta. Ni la supremacia de la ciència en detriment de l'esperit. Es negava a acceptar que l'home fos només un mico desenvolupat: «Tenim un pensament històric, lineal, racional i científic, mancat del misticisme i el simbolisme orientals. I la realitat és també històrica, però no només».


Però és que, a més a més, la veritable dicotomia en la vida de Panikkar no ha estat entre Orient i Occident, sinó entre Roma i l'Evangeli, o entre la llei i la consciència, en el benentès que el compliment estricte de la llei li va reportar comoditats i seguretats i que el seguiment de la consciència el va excloure del joc del poder. Perquè aquesta és una altra dicotomia desconeguda de Panikkar: poder o autoritat. Panikkar sempre va preferir la segona.


La de Raimon Panikkar és la improbable història d'algú que ha guardat la llibertat de pensar i també la llibertat d'actuar. Panikkar es complau en la paràbola de l'home que escandalitzava tothom treballant en dissabte, i a qui Jesús diu en la traducció grega de la Bíblia: «Feliç tu, home, si saps el que fas, perquè si ho saps, estàs perdonat, i si no ho saps, la mateixa llei que ignores t'ha condemnat».


91 anys han donat per bastir una vida molt plena, també plena de contradiccions i errors que es van fer especialment dolorosos de suportar a la llum de la seva autoexigència durant els últims anys de vida. Raimon Panikkar es va apagar definitivament ahir, cap a les sis de la tarda, en presència de la Carme, la veïna de Tavertet que se n'ocupava sol•lícitament a totes hores ja feia anys.


Antoni Bassas. Autor d'El matí amb Raimon Panikkar (Proa, 2008).



dilluns, 23 d’agost del 2010

Adéu, M. Teresa

El gust dels seus entrepans em vénen a la boca després de més de quinze anys d'esmorzar-los. La M. Teresa i el seu home, veïns d'un poblet del Maresme, havien agafat en arrendament un petit bar, just a sota de l'editorial en què jo hi vaig treballar durant sis anys. Encara no havíen posat tots els carrers dels voltants del de Rosselló, tocant el d'Urgell, quan tots dos obrien la paradeta i farcien les vitrines de la barra amb les truites que ella ja duia fetes de casa. De patates, amb i sense ceba, d'espinacs a la catalana, de carbassó... La de carxofes ensalivaba el gust abans de tocar-te la llengua...
La terrassa, quan feia bon temps, s'omplia de gent que, com jo, havíem de passar quasi obligatòriament a saludar la parella, abans d'entrar a les oficines. Les sis tauletes de l'interior ho éren tot l'any, de plenes. I en preniem l'esmorzar, i ja reservàvem taula per a l'hora del dinar. Als migdies, la M. Teresa et proposava els seus plats plens de colors i de sabors, emulant amb poques diferències el bón menjar casolà.

Vaig perdre el fil conductor d'aquella parella un mes de novembre, després que una malaltia em suposés una baixa laboral força llarga. Un cop recuperada, la meva feina va canviar de lloc tal i com la meva vida. Mentrestant, ella deuria seguir fent les viandes per als oficinistes dels voltants, els joves de l'Escola Industrial, els metges, les metgesses, infermers i zeladors del Clínic, i els veïns de la zona que no se'n podien estar d'entrar a aquella petita cafeteria, granja, bar o allò que millor hi volia interpretar el vianant.

Deu anys després, a la Riera, just a la cantonada de la Casa Gran de la nostra ciutat vaig escoltar el meu nom: -Mercè!!!???... En girar-me, éren ella, i ell, agafadets del braç, en un passeig de tarda. Què feu per aquí? els vaig preguntar sobtada i amb un no sé què al cos que em va fer enllumenar els ulls d'il·lusió. Havíen deixat el negoci feia poc temps, s'havíen prejubilat després de molts anys de dura feina, i decidit comprar un pis al centre de Mataró, ben aprop d'on hi vivíen també els seus dos fills, ja casats. Els havíen fet avis i la manera d'ajudar amb la mainada els havia portat cap aquí ja feia un parell d'anys.
Vam estar xerrant durant ben bé una hora... semblava que vulguéssim explicar-nos el temps que feia que no ens veiem en només una estona de la tarda.

L'últim dia que vaig abraçar la M. Teresa va ser ara fa just dos mesos. Es va anar a tenyir els cabells a la perruqueria de la Natàlia -com venia sent habitual des feia tres anys-, però aquest cop perquè l'havien d'operar. Una maleïda malaltia havia despertat sobtadament, sense ni avisar-la. Havia d'estar guapa per ingressar a l'hospital. Els ulls de la M. Teresa no brillaven com sempre. Més aviat els havia ensorrat el plor continu dels últims deu dies, quan el metge li havia comunicat la urgència. Vam quedar que després de la intervenció ens faria una trucada per comentar-nos com havia anat tot plegat. Encara no se sabia ben bé el dia que intentarien combatre el càncer al quiròfan.

Aquest matí la Natàlia i jo ens hem creuat amb el seu home, a la Rambla.
Com està la teva dona?, li hem preguntat. És morta, ha respós. Immediatament han regalimat per les seves galtes dues llàgrimes estretes mentre ens deia: estic fet pols. No me'n sé avenir. No ho superaré.

El dia 1 de juliol la M. Teresa es va sentir malament, tan malament que va haver de quedar ingressada a l'hospital de Mataró. Va marxar de casa seva amb només la roba que duia posada i ja no hi va tornar. Al cap de només cinc dies ens deixava per sempre més. La malaltia va ser fulminant.

Éren les 10 del matí quan rebíem la trista notícia i segueixo tan ennubolada com ho està el cel abans d'una tempesta. No m'ho puc treure del cap. M'envaeix la tristesa.

T'escric, descansa en pau, M. Teresa. Sempre et recordaré, sempre.

divendres, 20 d’agost del 2010

Suma't-hi!

Moltes, moltíssimes dones -no només dels últims segles- van deixar escrit el seu pas per aquí. A tranques i a barranques, amb motiu de la greu discriminació de gènere patit fa tant de temps, elles van saber trepitjar fort i lluitar per forjar la seva empremta. Tot i que estem en un moment menys dur pel que fa al reconeixement de les nostres virtuts per part de l'altre sexe, un munt de dones segueixen (seguim) esforçant-se perquè ben aviat "l'amenaça" del suposat poder masculí s'aturi.
Amb tot, és força greu, però, que nosaltres mateixes no coneguem moltes de les passes que van esmerçar-se a fer dones a qui hem d'agrair-hi els seus projectes, les seves lletres, els seus descobriments, les seves voluntats... i sobretot, el coratge en ferm que les va fer destacar, tot i a contracorrent.
És per això que he muntat aquest video. Amb molt d'esmerç, però amb la incongruència d'haver d'escollir d'entre milers dels cèlebres noms femenins que a través de la història podem resseguir. No m'ha estat gens fàcil. Extraure'n el profit que se'n mereixen tantes, en només cinc minuts de gravació, és una fita difícil d'aconseguir. Tot i així, valgui aquest petit extracte perquè poguem fer-nos-en una petita idea de la quantitat de dones valuoses de què hem estat, estem i estarem sempre envoltats.
Gràcies per la vostra lluita, a aquelles que vareu haver d'amagar els vostres cabells llargs. Gràcies, a les qui us vau enfrontar a tot i a tothom a costa de patiments. I gràcies, també, a les què, sortosament, ho teniu més a l'abast. Espero, que aquest dol de titans aviat deixi de ser-ho per convertir-se en un dret. Simplement, el que ens correspon.



Aquest video ha estat presentat al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

Cuina ràpida, d'estiu i d'hivern

Jo no sé si us passa el mateix a tots i a totes, sobretot per aquestes èpoques en què el menjar no és ben bé un gaudi. Ni fent una llista de menús -per no perdre l'oremus a l'hora de triar plat a taula-, les idees sorgeixen fàcilment. Sempre acabo amb les tan típiques amanidetes fredes -verda, d'alvocat, de pasta, d'arròs...- i com no, el gaspatxo, que té vida a la nostra nevera des que s'apaguen les calefaccions fins que es tornen a posar en marxa...
En fi, que avui torno a no estar inspirada, però l'home té gana, sabeu? ;-)
Doncs, vinga, he tret un filet de llom (en l'argot de les iaies anomenat "llaminera") de la fresquera i l'he tallat a rodantxes de més o menys un dit de gruix. Les he salpebrat i passat per la paella amb ben poc oli. Quan han estat dauradetes, fora. Mentre la carn s'ha anat fent he preparat una mescla a cullera amb una mica de sal, un parell de cullerades soperes de mostassa (de Dijon, important), un brik petit de crema de llet per cuinar i uns grans de pebre negre. Un cop ben barrejat, ho he posat a la paella en què hi havia passat abans els medallons de llom i quan la salsa ha arrencat el bull hi he afegit la carn.
Cinc minuts més de rebull, a poca temperatura i... c'est voilà!



Aquest plat pot acompanyar-se amb arròs blanc, o si es prefereix, amb alguna mena de pasta italiana al dente.
Si el voleu tastar... bon profit!!!

dijous, 12 d’agost del 2010

Què dorm mentre dormim?

Que no recordeu pas en quin moment heu arribat fins aquí?. Doncs, esteu enmig d'un dels vostres somnis, aquells en què la vostra ment viatja a la velocitat de la llum mentre el vostre cos s'enganxa al matalàs, quasi bé immòvil.
En aquest context es desenvolupa la trama de la pel·lícula d'en Christopher Nolan, Origen (Inception).
Aquest cop no es tracta d'un viatge al centre de la terra, ni de cap lluita de naus espaials, ni d'un homenot fornit -però ultralleuger- amb ulleres fosques... Simplement, l'anomenada "ficció" que determina el gènere (a la qual cosa no n'estic massa convençuda) desenvolupa un passeig pel cervell dels humans.
Amb Leonardo DiCaprio com a protagonista, una font d'idees se solidifiquen als ulls dels espectadors/es, només intentant viatjar a l'interior d'una d'elles.
De quanta energia compten les nostres cèl·lules neurològiques i, quina és la ínfima quantitat que -en circumstàncies normals- n'utilitzem?. Només una mil·lèssima part del nostre subconscient ens pot arribar a portar, en qüestió de segons, al lloc més inesperat d'un tot.
A la pel·lícula, els especialistes en "provocar" idees lideren l'estada a l'interior de les neurones alienes fins al punt d'estirar-les cap a nivells diferents del somni dels escollits, per reptar-los a copçar les ments de tal forma que, adormit ja el subconscient, desperta manipulada l'opinió del propi jo.
Submergir-se en un somni forçat amb DiCaprio -aquest cop sense líquid letal- per conéixer altres atributs sensorials, es converteix en un laberint difícil, que no impossible, d'acceptar.
Recomano perdre un bocí del vostre son per endinsar-vos a descobrir aquesta aventura, posada a escena des de la gran pantalla. Això sí, ull a les connexions...