dilluns, 23 d’agost de 2010

Adéu, M. Teresa

El gust dels seus entrepans em vénen a la boca després de més de quinze anys d'esmorzar-los. La M. Teresa i el seu home, veïns d'un poblet del Maresme, havien agafat en arrendament un petit bar, just a sota de l'editorial en què jo hi vaig treballar durant sis anys. Encara no havíen posat tots els carrers dels voltants del de Rosselló, tocant el d'Urgell, quan tots dos obrien la paradeta i farcien les vitrines de la barra amb les truites que ella ja duia fetes de casa. De patates, amb i sense ceba, d'espinacs a la catalana, de carbassó... La de carxofes ensalivaba el gust abans de tocar-te la llengua...
La terrassa, quan feia bon temps, s'omplia de gent que, com jo, havíem de passar quasi obligatòriament a saludar la parella, abans d'entrar a les oficines. Les sis tauletes de l'interior ho éren tot l'any, de plenes. I en preniem l'esmorzar, i ja reservàvem taula per a l'hora del dinar. Als migdies, la M. Teresa et proposava els seus plats plens de colors i de sabors, emulant amb poques diferències el bón menjar casolà.

Vaig perdre el fil conductor d'aquella parella un mes de novembre, després que una malaltia em suposés una baixa laboral força llarga. Un cop recuperada, la meva feina va canviar de lloc tal i com la meva vida. Mentrestant, ella deuria seguir fent les viandes per als oficinistes dels voltants, els joves de l'Escola Industrial, els metges, les metgesses, infermers i zeladors del Clínic, i els veïns de la zona que no se'n podien estar d'entrar a aquella petita cafeteria, granja, bar o allò que millor hi volia interpretar el vianant.

Deu anys després, a la Riera, just a la cantonada de la Casa Gran de la nostra ciutat vaig escoltar el meu nom: -Mercè!!!???... En girar-me, éren ella, i ell, agafadets del braç, en un passeig de tarda. Què feu per aquí? els vaig preguntar sobtada i amb un no sé què al cos que em va fer enllumenar els ulls d'il·lusió. Havíen deixat el negoci feia poc temps, s'havíen prejubilat després de molts anys de dura feina, i decidit comprar un pis al centre de Mataró, ben aprop d'on hi vivíen també els seus dos fills, ja casats. Els havíen fet avis i la manera d'ajudar amb la mainada els havia portat cap aquí ja feia un parell d'anys.
Vam estar xerrant durant ben bé una hora... semblava que vulguéssim explicar-nos el temps que feia que no ens veiem en només una estona de la tarda.

L'últim dia que vaig abraçar la M. Teresa va ser ara fa just dos mesos. Es va anar a tenyir els cabells a la perruqueria de la Natàlia -com venia sent habitual des feia tres anys-, però aquest cop perquè l'havien d'operar. Una maleïda malaltia havia despertat sobtadament, sense ni avisar-la. Havia d'estar guapa per ingressar a l'hospital. Els ulls de la M. Teresa no brillaven com sempre. Més aviat els havia ensorrat el plor continu dels últims deu dies, quan el metge li havia comunicat la urgència. Vam quedar que després de la intervenció ens faria una trucada per comentar-nos com havia anat tot plegat. Encara no se sabia ben bé el dia que intentarien combatre el càncer al quiròfan.

Aquest matí la Natàlia i jo ens hem creuat amb el seu home, a la Rambla.
Com està la teva dona?, li hem preguntat. És morta, ha respós. Immediatament han regalimat per les seves galtes dues llàgrimes estretes mentre ens deia: estic fet pols. No me'n sé avenir. No ho superaré.

El dia 1 de juliol la M. Teresa es va sentir malament, tan malament que va haver de quedar ingressada a l'hospital de Mataró. Va marxar de casa seva amb només la roba que duia posada i ja no hi va tornar. Al cap de només cinc dies ens deixava per sempre més. La malaltia va ser fulminant.

Éren les 10 del matí quan rebíem la trista notícia i segueixo tan ennubolada com ho està el cel abans d'una tempesta. No m'ho puc treure del cap. M'envaeix la tristesa.

T'escric, descansa en pau, M. Teresa. Sempre et recordaré, sempre.

2 comentaris:

pepi ha dit...

M'he quedat pensant!
Tant de treballar per arribar a la jubilació i...

Mercè Mulet ha dit...

És la vida, injusta molts cops... per això sempre dic: Carpe diem. Petons, guapíssima!