dilluns, 20 de setembre del 2010

Plantarem cara i guanyarem!

La Festa de la Rosa -celebrada ahir i com ja fa anys a l'espai de la Pineda de Gavà- va arreplegar un gran nombre de ciutadans i ciutadanes que seguim creient en el projecte de govern socialista per a les eleccions autonòmiques del pròxim 28 de novembre.
Jordi Hereu
Per a mi va ser el primer cop que hi anava, m'estrenava a passar el dia amb un seguit de persones que -es digui el que es digui per part dels agoserats opositors a les nostres idees-creiem amb el respecte i amb el diàleg, i fugim de la intolerància, com va deixar-nos escoltar de la seva veu el president Zapatero en la intervenció a l'escenari, i després que ho féssin l'alcalde Hereu i el nostre president Montilla.
José Montilla

Vaig prendre quatre notes de cadascun dels parlaments. L'alcalde Hereu va manifestar-se exigint-li un "ens has de portar a la victòria que en somiat i treballat tots aquests anys", a Montilla. I "la diversitat és la fortalesa, no l'amenaça".
El president Montilla va fer èmfasi a dir que "nosaltres perseguim als delinqüents. D'altres, persegueixen als diferents", i es va referir a que un "federalisme vol dir fer les coses pel seu nom dintre dels paràmetres de la convivència, del respecte, amb una valoració clara que se'n compartirà més que pas no se'n treurà a títol particular". I va exclamar "plantarem cara i guanyarem". Per la seva banda, Zapatero va començar la seva intervenció recordant i rendint un petit homenatge al desaparegut ahir mateix, José Antonio Labordeta, i va seguir exposant al públic assistent la definició del govern com "el pilar del respecte i el no a la intolerància" i un "estem en el moment més democràtic, que sap respectar la pluralitat interna". També va assentir a la realitat que "són moments molt difícils i hem de saber tenir el coratge d'explicar-ho i compartir-ho amb la majoria dels ciutadans", per convéncer dels gestos socials que, tot i així, s'han procurat per aquells que més problemes estan passant.
Us deixo un enllaç aquí en què podreu escoltar els parlaments d'aquest acte institucional en la seva totalitat.

José Luis Rodríguez Zapatero
 El bon temps ens va acompanyar en una diada commemorativa en què milers i milers de persones, i de totes edats, ens uniem un cop més per demostrar que el camí només es va fent mentre es camina. Un dels participants va llençar a l'aire una frase tal com: "amb la quantitat d'autocars que em reunit només aquí, se'm fa impossible pensar que no guanyarem les eleccions", mentre els encarregats de la logística organitzaven la marxa per donar tancat l'acte, la qual va trigar més d'una hora a deixar buida la zona. Jo, penso el mateix.

dimarts, 14 de setembre del 2010

"La verdad de Soraya"

El dia 15 d'octubre, Festival Films estrena al nostre país La verdad de Soraya M., basada en la història real d'una dona condemnada a la lapidació.

Una altra iniciativa -transformada a pel·lícula- per erradicar la violència de gènere. El greu problema està en que no arribi o no interessi als implicats...

Si en vols més informació clica aquí







divendres, 10 de setembre del 2010

Exercicis mentals fumant una cigarreta

Cada cop són més les incidències que genera el tabac en la població -ja sigui per motius de salut (la mortalitat per malalties asociades al consum del tabac suposa una xifra de 1.500 persones per any a l'Estat espanyol), ja pel cost que suposa a la Sanitat pública (pel Sistema de Salut espanyol la despesa anual és d'uns 5.500 milions d'euros).

El tema avui ha tornat a debatir-se al Congrés però no tots els grups parlamentaris estan d'acord en que s'apliqui una política de prevenció més rígida que la de 2006. S'allarga el termini fins el mes d'octubre, decisió aquesta que pot contribuir a que la reforma no pugui entrar en vigor a partir del dia 1 de gener de 2011, com preten la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez.

De tot el que exposo, però, ja n'haureu llegit prou a la premsa. És sabut que la llei del tabaquisme va significar greus enfrontaments -i no vull entrar en justificacions a favor o en contra dels interessats a provocar-los. Els propietaris dels locals de restauració que van haver de penjar el "cartell de torn" veien com les caixes enregistradores deixaven d'obrir-se tant sovint com just abans que a les portes del local s'hi posés l'enganxina, mentre els qui havien estat els "seus" clients entraven a fer el cafè amb llet al bar d'enfront, tot i haver de deixar-hi 20 cèntims més (les adecuacions dels locals les hem pagat els consumidors, és clar)...

La disjuntiva, però, des que el 2006 es va aprovar la legislació que ens ocupa, ha anat perdent escons. En poc menys de tres anys ens hem acostumat a treure la cigarreta del paquet només allà a on està permés. El costum, doncs, s'ha anat forjant als nostres cervells fins el punt que ens ha indicat normalitat absoluta. Però ara, a les nostres neurones els arriba un nou missatge que, tot i ser del mateix àmbit, clava més fort: la prohibició creix i s'intenta estendre a majors conseqüències privatives.

Jo, fumadora empedernida des de ben jove, en un primer "xoc" penso: i ara què volen?, i em sento perseguida tal com una delinqüent. Per sort, els humans tenim la capacitat de reflexió, i torno a la primera estrofa del meu post i veig que em dóna dades reals. Xifres gens alentadores que em fan pensar: què faig per evitar morir jove? o, arribaré al final dels meus dies quan em correspongui, per llei de vida?.

Després de tot aquest girigall de pensades contradictòries amb mí mateixa, aquells i aquelles que com jo, sou fumadors, llegireu aquest reclam com a una estupidesa més d'entre les moltes que se'n llegeixen avui dia. Per contra, els qui mai no heu estat seguidors de la nicotina no entendreu rés de rés del que exposo: una fumadora donant números al seu bloc, en contra dels seus principis...

Tot plegat em fa rumiar el primer cop que vaig encendre una cigarreta. Va ser un dia, a la sortida de l'Institut. Les i els estudiants -la majoria dels quals anavem fluixos de butxaca- les compravem "a granel". Si, si... d'una a una, al quiosc que hi havia plantat just davant de l'entrada principal de l'escola. Molts dies, recordo, els diners que m'havien donat a casa per dinar els utilitzava per comprar un paquet de tabac, sencer!, quin luxe!, pensava jo.

Segueixo i em pregunto, per què ho vaig fer, per la sensació que em suposaria expirar brutícia? (perquè els components del tabac els sabia ben bé). Per plaer?; plaer, de què?... Busco i rebusco el per què i només em vé al cap una resposta: per pur esnobisme. Jo no podia ser menys que aquell o que aquella companya amb què repassavem la classe als bancs del Parc Central.

Recapacito. Han passat molts anys d'allò i, haig de seguir demostrant qui i com sóc mitjançant les cigarretes?. No rotund. Ara el problema és l'addicció. I m'ho repeteixo molts cops: sóc addicta al verí, sóc addicta al verí... fins que, Déu meu!, sóc addicta a matar-me!!!

Amb tot, torno a la plana del periòdic d'aquest matí i rellegeixo la notícia. Em repeteixo per dins i després en veu alta la quantitat en diner públic que suposa aquesta addicció, de tantes i tants, per a la nostra Sanitat. Després, repasso l'extracte del meu compte corrent (normalment pago aquest vici amb targeta de crèdit) del mes passat, per exemple, i sumo les "línies de tabac" que m'enduc cap als meus pulmons.

Ostres!. I jo que em feia una persona intel·ligent...

dimarts, 7 de setembre del 2010

Eleccions virtuals, en safata

La premsa ha fet la seva feina, si. A poc més de dos quarts d'una del migdia el president Montilla confirmava la data de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya pel diumenge 28 de novembre d'enguany. Els rotatius així ho han titulat, de seguit, als seus mitjans digitals, i algun que altre articulista n'ha donat la seva -lícita- opinió. El resó dels professionals creuava les fronteres mentre el mateix soroll travessava les xarxes socials més difoses a Internet.

Aquestes -tal i com ha fet esment el mateix Montilla- seran les primeres eleccions 2.0. Els indicis de la precampanya ja fa dies que es vénen llegint a la xarxa. Això, en conseqüència, haurà de caracteritzar-se per la més profunda de les comunicacions. No caldrà esperar al discurs ni al miting del polític per sopesar raons, especular situacions... A la xarxa, el poble, hem de focalitzar i externitzar els nostres dubtes, les nostres pors, els nostres temors, per arribar als i a les polítiques que després del 28N seran els encarregats i encarregades de continuar el govern del nostre país.

I no ens faci por. Estem enmig de l'era digital i això ha de revertir en alleugerar en temps i guanyar en informació. És el moment de mantenir un diàleg virtual, de crear intercanvis d'opinions, de replicar als aclariments... i tot, immediatament, a la velocitat d'un clic.

El moment tot just ha començat, però la campanya es desplega alhora. Com mai havíem imaginat poguer hem d'aprofitar, amb ceny, aquesta ofrena que se'ns facilita.

No siguem rucs com per a no donar-ne la importància que suposa. Les eines, són a l'abast de tothom.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Un canvi d'escola no en va ser la solució

"Em sembla que el millor que podem fer és canviar el nano d'escola". Així s'expressava un pare, emprenyat perquè el centre amb què havia confiat l'educació del seu fill li havia fallat. Sobretot, en una part que ell considerava massa important com per seguir-ho fent. El noi hagués hagut d'acabar el curs parlant l'anglès perfectament i, en canvi, només podia mantenir una conversa a nivell elemental. Tot i que la millora era notòria amb respecte dels cursos anteriors, l'home s'entestava en que no n'hi havia prou amb el que el jove havia assolit. Calia la perfecció i no era pas aquest, el resultat.

Durant el primer trimestre el noi havia aconseguit uns avenços molt importants en l'idioma; al segon, però, va frenar una mica la seva habilitat lingüística, -en bona part per motius del canvi de docent que, per una llarga malaltia de la titular havia obligat la seva substitució-. La nova mestra -acabada de llicenciar quan la contractaven- no va arrencar al mateix ritme que l'anterior, és clar. Tot i així, a poc a poc compartien el ritme proposat, tan ella com el jove.

El pare, però, seguia insistint en la necessitat que el fill havia de dominar l'idioma a la perfecció. La mare, en un intent de convèncer el marit que la relació temps-coneixements havien estat els adecuats, no va sortir-se'n tampoc. Ell, estava plenament capgirat en que la responsabilitat que el fill d'ambdós no parlés la llengua anglesa, com ho faria un nadiu, n'era exclusivament de l'escola. Rés ni ningú no el van poguer fer canviar d'opinió, i ell no deixava de repetir i repetir que el que calia per resoldre la situació era un canvi de centre imminent.

Va arribar el moment crucial, el mes de les inscripcions pel curs següent. L'home, tal com havia previst, va inscriure el fill a una nova escola de la què li havien parlat molt bé -deia- diferents coneguts.

Tot content, el primer dia de curs va deixar-se caure per les instal·lacions que -pensava-serien la 'panacea' quant a l'ensenyament de l'anglès per al seu noi.

Al cap d'uns mesos les notes trimestrals arribaven a casa. El jove havia aconseguit allò que el pare tant desitjava. Els honors de la millora no es reconeixien només en el full de paper. El seu fill podia mantenir una conversa d'allò més fluida amb qualsevol dels seus companys anglesos. El pare, content d'escoltar-lo, va continuar resseguint el document de les qualificacions i, oh... què era el que havia passat?. La resta d'assignatures havien decaigut de tal manera que, moltes, ni fregaven un trist aprovat. Horroritzat, a l'home li van venir d'immediat al cap les importants despeses que havien suposat per a la família aquell canvi d'escola, aquella decisió que havia de fer del seu fill un estudiant honorífic. Passaria molt de temps abans no es poguéssin amortitzar, tal i com evidenciaven les indignes notes aconseguides. El fill, s'havia redimit tant als desitjos del pare que havia ignorat la importància que tenia, per seguir en la línia d'un bon estudiant, la resta del programari.

La gravedat dels fets van fer adonar-se aquell pare que la decisió del canvi d'escola havia instat la capacitat del jove cap al fracàs. Però ja era massa tard per a lamentacions, llavors. La inscripció realitzada mesos abans incloïa un seguit d'obligacions, entre les quals la continuïtat al centre durant almenys, quatre anys! Amb només l'arrepentiment no n'hi havia prou, però era tot el que li quedava a aquell pare, frustrat per haver errat el futur del seu fill.

Una història, aquesta, de difícil solució un cop l'home va optar pel canvi, aquell dia.



No fem el mateix amb el nostre vot. No estar en disposició de mirar enrere, ni valorar tot el que s'ha aconseguit els últims set anys, per poc que ara mateix sembli, ens pot fer entrar a un carrer sense sortida. Pensem-hi...