divendres, 27 de març de 2015

No sé pas si el destí està escrit.

Aquest matí, a primera hora, he fet un cafè en l'última de les cafeteries obertes al Masnou, El Cub, al carrer Sant Miquel i la qual recomano. Però el meu post no va en aquest sentit, sinó amb la conversa que he mantingut amb la meva amiga Magdalena respecte l'accident de l'Airbus 320, als Alps francesos dimarts passat.

Sigui casual o no ho sigui, a aquesta amiga meva -mare d'una noia que ha passat els últims vuit mesos a Austràlia i que, dilluns, va tornar a casa 'per sorpresa'-, se li encongia el cor de pensar que el cas de l'accident forçat (sembla) d'aviació, podria ben bé estat un altre vol, en el què hi viatgés la seva filla i que, atès el secret d'aquesta quan la seva tornada, els pares estesin sobtats per la notícia del 24M, trists per les morts i horroritzats per com es poden estar sentint les famílies dels sinistrats però, que en cap moment se'ls passés pel cap que dintre del aparell hi pogués anar la seva filla.

Hi he pensat, no gens objectivament, perquè la viatgera en qüestió és com si fos una segona filla meva. I immediatament m'he vist immersa en una desesperació impossible d'explicar, tot i la situació suposada.

No ha estat el cas, sortosament. L'aventurera masnovina és a casa, sana i estalvi, però si cap encara més, m'he intentat posar-me per uns instants en la pell dels familiars de les víctimes. Fatídica sensació. Hagi estat un accident o un sinistre provocat pel copilot, el resultat en són 149+1 persones que mai no podran explicar als seus com s'ho van passar a Barcelona, a Palma de Mallorca, o amb quines intencions anaven a la fira d'alimentació i quin van ser els resultats de tot plegat... Perquè ja no hi són.

Tot el meu suport incondicional a aquestes persones que patiran les pèrdues fins el dia de la seva hora, segur. I que en pau descansin les ànimes d'aquests cossos que no es recuperaran mai després de l'impacte ocorregut. No sé pas si el destí està escrit però si és així, és força incongruent.



diumenge, 8 de març de 2015

Feliç Dia de la Igualtat!

Ahir vaig haver d'admetre que la 'publicitat' tal i com sona deixa molt que desitjar. Em refereixo a la data que es commemora avui, 8 de març, Dia Internacional de la Dona -treballadora o no- admès així per les Nacions Unides l'any 1977.

Un cop vists els avenços que des que 146 dones van morir cremades en la fàbrica cotonera de Nova York, un mes de març de 1908, i després que hagi plogut molt des de llavors, és de calaix que poques victòries en el sentit de la Igualtat hem pogut admetre guanyades.

M'explico. Que les dones sempre hem anat i anem més d'un graó pel darrere dels homes és un fet. Sinó, atenim-nos per exemple a la greu escletxa salarial que encara predomina en mateixes condicions de treball; pensem amb els ínfims percentatges que suposen els llocs directius en les empreses i que corresponen al nostre sexe; reconeguem que avui seguim portant el cartell de 'cuidadores' per pròpia naturalesa; mirem el percentatges que componen les llistes de persones aturades... Fullegem qualsevol notícia, nacional i/o internacional, i comprovarem que el nostre sexe, -que de dèbil només en té el nom amb què no sé qui ni en quin moment van voler qualificar-nos- destaca poc en la majoria dels àmbits socials, culturals, polítics i econòmics. Això no obstant, estareu amb mi que no representa la certesa, perquè de dones, al llarg de la història, n'hi ha hagut i n'hi ha un munt de sobresortints.

És a dir, que seguim lluitant per aconseguir trepitjar altres planetes sense acabar d'enllestir de debò les mancances que es pateixen a peu ferm.

Ara bé, -i seguint en la línia del que us explicava al principi del redactat- l'evolució de la què ens agrada -i sobretot a tots els governs- fer-ne bandera, es veu només retractada en fites que ratllen la supèrbia, i que seguiran en aquesta línia mentre no quedin clars els matisos més elementals. Mentre es deixi de banda que les societats són canviants i que les persones de qualsevol sexe puguin exercir el dret de viure i conviure lliures i amb ple dret de coexistència, per moltes Llunes que se'ns posin a tir el triatge serà deficient.



Deixem-nos de voler atrapar l'arbre i deixar perdre el bosc sencer, i vetllem -entre totes i tots- per fer d'aquesta estada aquí un lloc digne. Un espai on hi destaqui la coherència i el saber-ne fer fora qualsevol tipus de discriminació. 

El camí sempre ha estat posat. Les pedres, només les amunteguem nosaltres.

Feliç dia a favor de la Igualtat!