divendres, 27 de novembre de 2015

Acceptem-ho així

Hi ha dies que et posen al teu lloc, allà a on no t'hi vols veure sigui per orgull, per negació, o simplement perquè no hi vols ser-hi, perquè encara no toca... Però la vida et té al dia i a l'hora, marcat així per recordar-t'ho, i això, per molt que t'hi esforcis no pots canviar-ho. Diuen que rés no passa per casualitat... Començo a creure'm-ho.

En el fons la vida és digna. És força encertada. Només som nosaltres, els humans amb cos i ment (centrada o no), qui de vegades la volem fer caminar per sendes que no li corresponen. I ella, la vida (clar), es revela i te'n fa versos i versions perquè te'n adonis.

A mi m'ha passat això un munt de cops i mai n'aprenc del tot, però avui ha estat un d'aquests dies en què m'he negat a la realitat, i he perdut. He intentat sobreviure a una certesa que ni jo ni totes les circumstàncies que li vulgui afegir de guarnició, mai no podré canviar.

Els límits hi són i, els volem passar per alt? Les conseqüències llavors no en són més que un niu de frustracions que, en el fons, alimentem dia rere dia per mostrar (o demostrar-nos) que estem per damunt d'aquestes minieses... 

I no ho són de minieses. Són el que som cada un de nosaltres i són el reflex d'allò que podem -o no- engegar. Acceptem-ho així.




dilluns, 13 de juliol de 2015

Han tancat els nostres drets a la capsa de Pandora

Algú va dir a les xarxes fa just una setmana que del tema de Grècia el més caòtic seria el desplegament abusiu dels medis informatius ja que no hi tindria cabuda cap més tema a les columnes durant molts dies. Després del referèndum del poble grec de diumenge dia 6 de juliol els rotatius ens han volgut informar, lògicament, de les dures i inacabables passes fins que sembla haver-se obtingut, avui mateix, el final d'un estira i arronsa i la situació per la què haurà de travessar el país hel·lènic un cop tancat allò que ve a ser un ultimàtum. 

Durant les dues últimes setmanes de titulars se n'ha pogut llegir versions de tota mena. N'hi ha que s'han decantat cap a la decisió de les persones que pateixen, sigui dit, dignament, la desesperació d'una crisi, i d'altres negretes que no han descrit més que els greus problemes que el #Grexit suposaria per a un país derrotat (o millor 'derrocat') econòmicament, lletres aferrades en ambdós casos a les línies editorials (per dir-ho d'alguna manera) de cada mitjà.

Des que la més que picabaralla entre Grècia i la Troika va esclatar m'he mantingut en la tessitura d'acompanyar als primers en les seves decisions. L'#OXI va guanyar al carrer. El poble va dir prou a les exigències desmesurades de l'eurozona. Van obviar les pors arriscant en només un gest fins i tot un futur ple de desconcerts. 

No els va aturar una suposada i important inflació; no van dubtar a restriccions de crèdits ni augments d'interès superbs; no es van fer enrere ni assegurant-se més atur i menys poder adquisitiu... Van dir PROU a ser víctimes del politiqueig, vingués el que vingués al darrera.

Avui, que segueixo sentint empatia amb els grecs del NO, em sento decebuda. Traïda pel representant hel·lè perquè no ha tingut en compte les persones ni el seu vot. I sobretot, traïda per la 'des-unió europea', per aquells qui avui ho han fet amb Grècia i demà ho faran amb mi. 

Ja no són només les polítiques d'austeritat del monopoli -al què crec que no haguéssim hagut d'entrar mai- el que més m'entristeix, sinó el fet que acaba de quedar palès que hem perdut la nostra sobirania. 

Grècia ha obert la capsa de Pandora per mostrar-nos les misèries que contenia. Immediatament, l'eurogrup l'ha tancat de nou amb els nostres drets a dintre.






dilluns, 25 de maig de 2015

Les sigles conformen una ideologia. I les persones?

És cert que les sigles d'un partit tenen molt a dir a l'hora d'uns comicis, però estareu amb mi novament que, en unes municipals, la majoria de la gent votem en clau persones. D'acord amb aquelles llistes i programes que afavoriran, o no, la problemàtica que envolta el poble en qüestió. I no hem de perdre de vista que també cal valorar-se la feina feta durant la legislatura immediatament anterior al dia 'D', ja sigui governant, ja des de l'oposició. 

Per això discrepo en alguns dels comentaris que he llegit en el grup de Facebook El Masnou, perquè em donen la sensació que el que jo hi escric allà sigui per pura revenja al no haver aconseguit els vots suficients per part de militants i simpatitzants de l'agrupació masnovina com per optar a ser cap de llista pel PSC. (Us recordaré les xifres tal i com van quedar en les primàries per qui no les sàpiga: total votants, 56 de 176, del quals Ernest Suñé va obtenir-ne un 71,43% sobre un 25% de vots al meu favor). 

I aquest no és el tema, nois i noies. Sóc conscient que el PSC ha de fer un gir cap a l'esquerra en molts dels sentits, però ahir va haver companys i companyes que van omplir les urnes de vermell: 

- Núria Parlón (Santa Coloma) 40.68% dels vots i 14/27 regidor@s
- Xavier Amor (Pineda de Mar) 40.42% dels vots i 10/21 regidor@s
- Josep Mayoral (Granollers) 43.28% dels vots i 13/25 regidor@s
- Josep Jo (Dosrius) 35.60% dels vots i 5/13 regidor@s
- Núria Marín (L'Hospitalet) 33.24% dels vots i 11/27 regidor@s
- Joan Mercader (Malgrat de Mar) 31.06% dels vots i 6/17 regidor@s
- Esther Pujol (Tiana) 27.83% dels vots i 4/13 regidor@s
- Mataró; Sant Adrià; Mollet; La Roca... 

Tots aquests municipis tindran alcades/sses socialistes. Crec que no cal seguir amb exemples i dades que tothom coneixeu a hores d'ara, per adonar-nos-en on podrà el PSC continuar amb la seva tasca, i en quins llocs quedarà reduït a tres lletres en blanc sobre carmí. 

No és doncs per arguments viciats pel que em reitero aquí a perseverar que les sigles conformen una ideologia, però que les persones que la representen en són les úniques responsables que les primeres obtinguin o no representació als ajuntaments. 





dilluns, 11 de maig de 2015

I tu, cap a on mires?

Que el pròxim diumenge dia 24 de maig se celebraran les eleccions municipals tothom ho tenim clar. Que la pràctica més intel·ligent és incloure el vot a les urnes és un fet, tot i que segons quines enquestes assenyalin cada cop més la desafecció d'una franja de la nostra societat molt important: la gent jove. I no és gens estranya, però, la trista reacció de no passar pels col·legis electorals el dia que toca perquè, com expressa una masnovina de 19 anys al butlletí El Masnou Viu, 'desconfia que el seu vot sigui productiu'. Alguna cosa millor haurem de fer per aconseguir que els nostres fills entenguin la política com a una realitat fonamental pel bon funcionament de les societats. Fins ara mateix només hem anat tirant del Carpe Diem -que ja fora bo ben conceptualitzat- i la repercussió d'aquesta formula no ha estat gens satisfactòria.

Jo tinc tota la intenció de dipositar la meva papereta i ja fa uns dies que a banda de seguir a través de les xarxes als sis i (una) líders dels partits polítics que ens volen representar al Masnou, necessito llegir el toll de propostes electorals que les agrupacions han treballat, per decantar-me sent el més objectiva possible. 

La poca palla, ja sigui verbal i/o escrita (en segons quins casos fins i tot grollera i fora de context) em serveix ben poc per acabar de decidir-me pel color de la cartolina. Així que he intentat estudiar a fons i comprovar si els anomenats 'punts clau' de cada partit són plantejaments reals i assequibles, atesa la conjuntura actual o, per contra, el dia 25 de maig quedaran a l'esguard d'un calaix per passar, en un no rés, a ser tristes relíquies.

També cal no parar-se només a rellegir programes sense tenir en compte la feina feta per cada membre del govern actual -i dels de l'oposició- davant del petit hemicicle local, els darrers quatre anys. Perquè com repetiré de per vida, les campanyes electorals temporals no són més que una forma d'intentar guanyar-se al poble amb només unes quantes hores d'intens treball: 'cartells'; 'cola'; 'entrevistes'; 'mailings'; 'mítings'... i també de 'posats fingits'; 'amabilitat extrema'; 'promeses a dojo'; 'pedanteries sublims'... I, pregunto: caldrien uns esforços exprimits quan s'està segur d'haver fet bé la feina anterior al tret de sortida?. A banda, hi veig un problema afegit que sembla no tenir-se en compte: la inútil despesa que origina tota la moguda, i que podria invertir-se en forats econòmics actuals molt greus. 

Però bé, així les coses, anem al gra. Us passo a tothom qui hi vulgui fer una ullada el recull de 'promeses' electorals que els nostres grups polítics vilatans ens proposen perquè els votem en menys de 15 dies. Jo, de vosaltres, me les miraria ben bé perquè en les eleccions municipals hi va més que el color polític, hi van les persones que el componen i la relació i estima que poden tenir o no aquestes amb el nostre municipi.

Pel que fa a CIU, només puc donar-vos compte que el seu web local, ara per ara, no funciona. He demanat si podien fer-me a mans el document però de moment no n'he tingut cap resposta. Si arribo a aconseguir-lo l'inclouré aquí. El seu eslògan ens diu que #somgentcomtu.




El PSC ha estat el partit més 'TIC', això no se'ls pot negar. Han obert una pàgina web adreçada exclusivament a aquests comicis i des de la qual es van poder recollir aportacions i fer esmenes al programa per poder arribar a #elcanvipositiu. Que després fossin o no vinculants ja és una altra història. Com que inclou comptador comprovo que des de la seva obertura, el mes d'agost de 2014, passa de les 4.000 visites. A més, podreu trobar i parlar amb el candidat diàriament al grup públic de Facebook El Masnou. No té desperdici, us ho juro...




ICV-EUiA obre el seu programa municipal amb un web dinàmic on s'hi veuen representades totes les persones que formen part de la llista de candidats, incloent un petit currículum de cadascuna, per passar al format de les propostes sota el lema #movemelmasnou. Reitero la meva opinió que els seus cartells són molt frescs i agrupen la part més important de tot partit polític: les persones.




Pel que fa als d'ERC-AM-MES podeu llegir les seves voluntats per a la pròxima legislatura a l'enllaç que aquest migdia mateix m'han fet arribar. Hi podreu conèixer la composició de la llista des de la banda fotogràfica inferior. Sota el lema #lalcaldepelmasnou han decidit deixar-se de frases 'supèrflues' i donen per fet el seu triomf a les urnes. Veure'm. 




El PP ens recomana #piensaglobalmenteactúalocalmente. Força política amb poder de mobilització ben gran, mínim esforç mostrat a suggerir un programa 'fet a mida' pel municipi. O jo no el sé trobar, o ens haurem de quedar amb el programa marc que destaca des del web general dels populars i que, per cert, també preveu ja el de les autonòmiques de 2015. 



CIUTADANS, amb #elmasnoupidecambio, es va quedar amb l'obertura d'un bloc que ens diu l'última paraula el passat dia 22 de març. O sigui que potser si els voleu votar haureu de tirar del programa anterior del recent integrat GRUP INDEPENDENT DEL MASNOU (GIM), que tampoc trobo. Aquí us deixo el seu apartat del web institucional d'entitats, el qual tampoc és que estigui molt al dia. Millor la pàgina de Facebook? 




Finalment, la CUP, a qui haig de felicitar per ser l'únic partit que encapçala una dona. Deu ser per això la prioritat de gènere del seu eslògan, #entretotestot. Els seus enllaços web surten trencats, o sigui que els seguirem des de la seva pàgina a Facebook en la què fa uns dies van publicar la relació de persones que compondran la candidatura.




Vistes i llegides les diferents propostes?... Doncs, i tu, cap a on mires?...

divendres, 27 de març de 2015

No sé pas si el destí està escrit.

Aquest matí, a primera hora, he fet un cafè en l'última de les cafeteries obertes al Masnou, El Cub, al carrer Sant Miquel i la qual recomano. Però el meu post no va en aquest sentit, sinó amb la conversa que he mantingut amb la meva amiga Magdalena respecte l'accident de l'Airbus 320, als Alps francesos dimarts passat.

Sigui casual o no ho sigui, a aquesta amiga meva -mare d'una noia que ha passat els últims vuit mesos a Austràlia i que, dilluns, va tornar a casa 'per sorpresa'-, se li encongia el cor de pensar que el cas de l'accident forçat (sembla) d'aviació, podria ben bé estat un altre vol, en el què hi viatgés la seva filla i que, atès el secret d'aquesta quan la seva tornada, els pares estesin sobtats per la notícia del 24M, trists per les morts i horroritzats per com es poden estar sentint les famílies dels sinistrats però, que en cap moment se'ls passés pel cap que dintre del aparell hi pogués anar la seva filla.

Hi he pensat, no gens objectivament, perquè la viatgera en qüestió és com si fos una segona filla meva. I immediatament m'he vist immersa en una desesperació impossible d'explicar, tot i la situació suposada.

No ha estat el cas, sortosament. L'aventurera masnovina és a casa, sana i estalvi, però si cap encara més, m'he intentat posar-me per uns instants en la pell dels familiars de les víctimes. Fatídica sensació. Hagi estat un accident o un sinistre provocat pel copilot, el resultat en són 149+1 persones que mai no podran explicar als seus com s'ho van passar a Barcelona, a Palma de Mallorca, o amb quines intencions anaven a la fira d'alimentació i quin van ser els resultats de tot plegat... Perquè ja no hi són.

Tot el meu suport incondicional a aquestes persones que patiran les pèrdues fins el dia de la seva hora, segur. I que en pau descansin les ànimes d'aquests cossos que no es recuperaran mai després de l'impacte ocorregut. No sé pas si el destí està escrit però si és així, és força incongruent.



diumenge, 8 de març de 2015

Feliç Dia de la Igualtat!

Ahir vaig haver d'admetre que la 'publicitat' tal i com sona deixa molt que desitjar. Em refereixo a la data que es commemora avui, 8 de març, Dia Internacional de la Dona -treballadora o no- admès així per les Nacions Unides l'any 1977.

Un cop vists els avenços que des que 146 dones van morir cremades en la fàbrica cotonera de Nova York, un mes de març de 1908, i després que hagi plogut molt des de llavors, és de calaix que poques victòries en el sentit de la Igualtat hem pogut admetre guanyades.

M'explico. Que les dones sempre hem anat i anem més d'un graó pel darrere dels homes és un fet. Sinó, atenim-nos per exemple a la greu escletxa salarial que encara predomina en mateixes condicions de treball; pensem amb els ínfims percentatges que suposen els llocs directius en les empreses i que corresponen al nostre sexe; reconeguem que avui seguim portant el cartell de 'cuidadores' per pròpia naturalesa; mirem el percentatges que componen les llistes de persones aturades... Fullegem qualsevol notícia, nacional i/o internacional, i comprovarem que el nostre sexe, -que de dèbil només en té el nom amb què no sé qui ni en quin moment van voler qualificar-nos- destaca poc en la majoria dels àmbits socials, culturals, polítics i econòmics. Això no obstant, estareu amb mi que no representa la certesa, perquè de dones, al llarg de la història, n'hi ha hagut i n'hi ha un munt de sobresortints.

És a dir, que seguim lluitant per aconseguir trepitjar altres planetes sense acabar d'enllestir de debò les mancances que es pateixen a peu ferm.

Ara bé, -i seguint en la línia del que us explicava al principi del redactat- l'evolució de la què ens agrada -i sobretot a tots els governs- fer-ne bandera, es veu només retractada en fites que ratllen la supèrbia, i que seguiran en aquesta línia mentre no quedin clars els matisos més elementals. Mentre es deixi de banda que les societats són canviants i que les persones de qualsevol sexe puguin exercir el dret de viure i conviure lliures i amb ple dret de coexistència, per moltes Llunes que se'ns posin a tir el triatge serà deficient.



Deixem-nos de voler atrapar l'arbre i deixar perdre el bosc sencer, i vetllem -entre totes i tots- per fer d'aquesta estada aquí un lloc digne. Un espai on hi destaqui la coherència i el saber-ne fer fora qualsevol tipus de discriminació. 

El camí sempre ha estat posat. Les pedres, només les amunteguem nosaltres.

Feliç dia a favor de la Igualtat!

dilluns, 16 de febrer de 2015

Què fer quan no se sap què fer?

Del cacau mental en què estic immersa no sé com sortir-me'n. Em refereixo a que queden pocs mesos per escollir quin partit polític vull que em representi -anirem de curt, i sostindrem d'entrada només les pròximes municipals- al meu poble.

Certament el candidat que es presenta pel partit al què jo fins fa poc temps militava -i que tot sigui dit, va guanyar el lloc al què aspirava jo en les primàries- sembla haver fet una feina escrita que es pot anomenar de molt poc simple. També sigui dit que la formula amb què l'ha presentada és la que jo proposava en el meu 'mini-pre-programa': comissions per àrees; treball en equip; propostes obertes a la ciutadania en general; reorganització de barris... però bé, no tracto ara de detractar al protagonista sinó de precisar en quina direcció aniran els trets.

Dit això. Per què vaig deixar el PSC?, crec que ja és hora que ho faci públic. I no només per donar-li al teclat sinó per complaure a aquelles persones que en el seu moment van confiar amb mi com a possible candidata a l'alcaldia del Masnou. 

  1. Les primàries amb què vaig participar no van ser del tot honestes, i molt menys transparents. Perquè ho entengueu, mentre jo em trencava les banyes intentant contactar amb la base, havent de 'viatjar' a Mataró cada cop que havia de proposar una trobada (vegi's la LOPD), hi havia gent que es dedicava a dir-me que el guanyador s'havia forjat al llarg del temps una agenda-mòbil des de la qual podia contactar amb qui fos sense haver d'agafar 'transport' per fer-ho.
  2. La 'cúpula' d'aquells moments (inclòs el guanyador que llavors feia de Secretari d'Organització de l'agrupació) amb qui jo hi vaig confiar -il·lusa de mi- ja em tenien preparat el llit a base de somriures i sopars de duro. 
  3. Per a qui no ho sap: la Secretària General i Portaveu de l'agrupació va ser qui va insistir en el seu moment que jo ingressés en el partit (jo venia de l'agrupació de Mataró, per motius de residència llavors) per 'eixugar' el rastre d'algunes persones 'non grates' (segons aquesta, clar) de l'Executiva, vistes les meves possibilitats d'endreçar l'ànima del partit.
  4. D'entrada, tot el que vaig posar en filera va ser un munt de dades passades de voltes que se'ns exigia des de la Federació del Maresme, pel que fa als llistats actualitzats de militants i simpatitzants (deixats de la ma de Déu); tenir obert el local almenys un parell de dies per setmana (hi som o no?); i fer propostes positives per intentar revifar una agrupació mig 'morta'. Sí , sí, tal com sona.
  5. M'hi endinso. Resolc. M'hi sento. Vull fer. M'animo.
  6. Només s'ha presentat un candidat a les primàries després que la possible alcaldable informi que no es presentarà com a tal a les pròximes eleccions municipals de 2015.
  7. Què és el que li falta al poble? Què és el que no s'està fent al municipi? Què vol la ciutadania dels i les polítiques? Què hi podria jo aportar? En tinc moltes ganes? Sí. Proposo que la cosa no sigui un monòleg i em 'llenço a la piscina'. Estic disposada a lluitar per a la gent que viu i conviu amb mi. Som-hi!
Del que bé després ja us n'he fet cinc cèntims a l'inici d'aquest post, però m'he oblidat de comentar que en l'assemblea de proclamació de candidatura -i un cop vençuda pel vencedor- m'alegro de la seva victòria i li demano -en públic- formar part del seu govern, cosa que aquesta persona posteriorment no creu convenient perquè suposadament som 'rivals'. Rivals?, em pregunto! Fins aquí i prou.

D'això en fa molts mesos. Tants que ja ni recordo. Decideixo que les coses no s'han fet en el sentit de 'sumar' i decideixo ser jo la que resta. Me'n vaig de l'agrupació. Faig pública la meva baixa al partit (i consti que encara no he trencat el carnet).

Mentrestant, vaig 'olorant' altres alternatives polítiques: Què prometen aquests?, I els altres? Em quedo amb el socialisme, sí, però passa que els arrels del 'meu' socialisme només es llegeixen a les faules... Buf, quin neguit!

I ara aquí estic, escrivint aquestes quatre ratlles i sense saber cap a on tirar... Sóc socialista però, ho són tots aquells que llueixen només una rosa vermella i van als actes públics o, els vénen grans -sincerament- els ideals que el socialisme resa? Què fer quan no se sap què fer? 'This is the question', malauradament.

Imatge: Esther Vivas