dimarts, 31 d’agost de 2010

El canvi real, amb la crossa d'altres a l'esquerra

Aquest matí els titulars de diferents rotatius ens han aixecat del llit amb la notícia que ahir s'esperava en candeletes fins ben entrada la tarda. Les eleccions previstes per a aquesta tardor han quedat confirmades pel mes de novembre pròxim, tal i com va fer saber el nostre president Montilla. Un cop baix, s'atreveixen a murmurar alguns...

La missió del temps passa per un moment crucial, per activa i per passiva. Poc abans que el Nadal ens saludi sabrem qui ha desenvolupat la millor campanya electoral que ha convencut de totes, totes, al poble. A un poble que a hores d'ara se sent desencantat pels moviments polítics, més aviat frustrants, que han esdevingut els últims mesos. A una ciutadania que passa per la desafecció, per l'absentisme, per la incredulitat... Ara és el moment real, en què tots els seguidors polítics ens hem d'afanyar a demostrar amb fets qui ha caminat cap a les fites i qui ho ha fet només cap a l'intent.  

Per primer cop -des que contrasto les intencions de la política, a l'hora de demostrar les seves pràctiques a través d'una campanya electoral-, puc evidenciar amb dades fefaents un reconeixement de transformació de país, des de 2003 ençà -ja sigui des de l'àmbit de les infraestructures, passant per l'educació, la salut, l'economia i les polítiques socials realitzades-. Fets comparables amb els qui avui pretenen minorar la feina feta els darrers set anys. Dades precises i reals que mostren i situen els avenços aconseguits, tot i treballar-los immersos en una increible crisi econòmica, -i en conseqüència, social-. I la titllo d'increible cenyint-me a allò que no cal citar abastament aquí perquè seria repetitiu. Totes i tots sabem ben bé com vam actuar, particularment, en els moments més àlgids, quan no ens va importar gaire el que ja es preveia.

Culpable de trobar-nos en el moment en què ens trobem, doncs, el govern al què li ha tocat remar enmig del naufragi?. Bé, més encertadament diria que aquest govern ha hagut d'aprendre a navegar a remolc d'antigues seqüeles, gens fàcils de fer surar.

Ara el motiu que ha de prevaldre sense cap mena de dubte és l'evidència, en són les xifres. Dades que s'exposen des de la campanya “El canvi real" i que tot i el tràngol global podem veure superades i enfortides, gràcies a la voluntat d'un govern que -amb la crosa d'altres a l'esquerra- ha procurat i segueix procurant traspassar obstacles.

Enmig del sobtat esclat econòmic mundial el nostre país ha seguit en la direcció correcta. Només els fets convèncen, i això és el que se'ns mostra des d'una -tot i encara dèbil- recuperació econòmica. Des de 2003 i fins ara el creixement que demanem els pobles s'ha vingut processant des de la millora contínua, amb entrebancs, si. Els mateixos que han provocat al govern la insistència a salvar-los.

Estic totalment convençuda que tornarem a guanyar les eleccions, perquè el nostre país compta amb els valors necessaris per confiar i creure en la coherència. 


Que no ens enlluerni només una flor, per bonica que es pinti, quan en tenim un llit natural al davant, resultat de mimar l'esplanada més seca.

dilluns, 30 d’agost de 2010

La normalitat ja és a la cantonada

Avui, un dia diferent.

Diferent perquè la davallada de la temperatura s'ha fet notar. Diferent, perquè a casa s'ha deixat sentir la buidor des de ben d'hora. Diferent, perquè ha estat un dia per organitzar. Diferent perquè hem dit l'adéu definitiu a un company... que al cel sigui.



El temps camina i l'estiu s'escapa. I nosaltres, al mateix pas que el rellotge.

Ben aviat el cel ens donarà menys hores de llum i les portalades hauran de tancar-se tot just despunti el sol del matí, a la primera bafarada de fred. Pels carrers hi correran mares i pares, afanyats a portar les criatures a escola a punt, per no fer tard. El transport públic tornarà a farcir-se de persones disposades a començar la jornada de treball a l'altre extrem de la ciutat, fins i tot fora de les nostres muralles.

Va marxant, reposada, una altra estació de l'any. Atrevidament calorosa dies enrere, avui ha anat minvant les seves garres per recordar-nos que desapareixerà tot d'una. I allò que coneixem com a "normalitat" tornarà per a donar-nos la mà durant, almenys, deu mesos més.

Pendents d'un nou episodi cíclic, avui, el dia ha estat diferent.

divendres, 27 d’agost de 2010

Entre la llei i la consciència

El Periòdic de Catalunya, 27/08/2010

Tanco els ulls i veig Raimon Panikkar avançant mentre somriu amb els braços oberts. Només uns quants van entendre els seus llibres, però tothom va entendre el seu somriure seductor.
Foto: El Periòdic de Catalunya
Perquè Panikkar era l'home que dominava el català, el castellà, el francès, l'italià, l'alemany, l'anglès, l'hindi, més el llatí, el grec clàssic, el sànscrit i l'hebreu. Era l'home dels tres doctorats (Química, Filosofia i Teologia), dels cinc doctorats honoris causa, d'una cinquantena d'alumnes de tot el món que han escrit la seva tesi doctoral sobre l'obra panikkariana, el catedràtic de Benarés, de Harvard i de Santa Barbara. Però Panikkar se sentia incomplet si quedava reduït a la figura d'un dels més importants filòsofs i teòlegs contemporanis. El que Panikkar volia era veure les cares de la gent perquè aspirava a parlar al cor de les persones. Panikkar va ser un actiu practicant del llibre de l'Eclesiàstic: «Sedueix-te a tu mateix, i anima el teu cor, i allunya de tu la tristesa. Que la tristesa n'ha perdut molts, i no fa cap profit». Panikkar s'ha seduït, ens va seduir, i ens va ensenyar a fugir de la por: «La por és la falta de confiança en un mateix», assegurava. El de Panikkar era, però, un somriure exigent. «Si vostè no és feliç, pregunti's per què», i insistia: «¿Que no ho sap que s'ha de morir? ¿A què ve tanta desesperació?»

El principal clixé de Panikkar el retrata com un pont entre Orient i Occident. Tothom l'ha emmarcat entre dues polaritats: l'est i l'oest, el cristianisme i l'hinduisme, el Tíber o el Ganges, l'Índia o els Estats Units. Però si ens imaginem Orient i Occident com les ribes d'un riu, Panikkar no ha estat el pont, sinó que ha estat el riu que viu amb les aportacions que li arriben des de les dues ribes.


No és Orient per un cantó o Occident per l'altre, sinó Orient i Occident a la vegada. Panikkar, amant de la música clàssica, no suportava gens el soroll ni les presses ni la feina mal feta. Ni la supremacia de la ciència en detriment de l'esperit. Es negava a acceptar que l'home fos només un mico desenvolupat: «Tenim un pensament històric, lineal, racional i científic, mancat del misticisme i el simbolisme orientals. I la realitat és també històrica, però no només».


Però és que, a més a més, la veritable dicotomia en la vida de Panikkar no ha estat entre Orient i Occident, sinó entre Roma i l'Evangeli, o entre la llei i la consciència, en el benentès que el compliment estricte de la llei li va reportar comoditats i seguretats i que el seguiment de la consciència el va excloure del joc del poder. Perquè aquesta és una altra dicotomia desconeguda de Panikkar: poder o autoritat. Panikkar sempre va preferir la segona.


La de Raimon Panikkar és la improbable història d'algú que ha guardat la llibertat de pensar i també la llibertat d'actuar. Panikkar es complau en la paràbola de l'home que escandalitzava tothom treballant en dissabte, i a qui Jesús diu en la traducció grega de la Bíblia: «Feliç tu, home, si saps el que fas, perquè si ho saps, estàs perdonat, i si no ho saps, la mateixa llei que ignores t'ha condemnat».


91 anys han donat per bastir una vida molt plena, també plena de contradiccions i errors que es van fer especialment dolorosos de suportar a la llum de la seva autoexigència durant els últims anys de vida. Raimon Panikkar es va apagar definitivament ahir, cap a les sis de la tarda, en presència de la Carme, la veïna de Tavertet que se n'ocupava sol•lícitament a totes hores ja feia anys.


Antoni Bassas. Autor d'El matí amb Raimon Panikkar (Proa, 2008).



dilluns, 23 d’agost de 2010

Adéu, M. Teresa

El gust dels seus entrepans em vénen a la boca després de més de quinze anys d'esmorzar-los. La M. Teresa i el seu home, veïns d'un poblet del Maresme, havien agafat en arrendament un petit bar, just a sota de l'editorial en què jo hi vaig treballar durant sis anys. Encara no havíen posat tots els carrers dels voltants del de Rosselló, tocant el d'Urgell, quan tots dos obrien la paradeta i farcien les vitrines de la barra amb les truites que ella ja duia fetes de casa. De patates, amb i sense ceba, d'espinacs a la catalana, de carbassó... La de carxofes ensalivaba el gust abans de tocar-te la llengua...
La terrassa, quan feia bon temps, s'omplia de gent que, com jo, havíem de passar quasi obligatòriament a saludar la parella, abans d'entrar a les oficines. Les sis tauletes de l'interior ho éren tot l'any, de plenes. I en preniem l'esmorzar, i ja reservàvem taula per a l'hora del dinar. Als migdies, la M. Teresa et proposava els seus plats plens de colors i de sabors, emulant amb poques diferències el bón menjar casolà.

Vaig perdre el fil conductor d'aquella parella un mes de novembre, després que una malaltia em suposés una baixa laboral força llarga. Un cop recuperada, la meva feina va canviar de lloc tal i com la meva vida. Mentrestant, ella deuria seguir fent les viandes per als oficinistes dels voltants, els joves de l'Escola Industrial, els metges, les metgesses, infermers i zeladors del Clínic, i els veïns de la zona que no se'n podien estar d'entrar a aquella petita cafeteria, granja, bar o allò que millor hi volia interpretar el vianant.

Deu anys després, a la Riera, just a la cantonada de la Casa Gran de la nostra ciutat vaig escoltar el meu nom: -Mercè!!!???... En girar-me, éren ella, i ell, agafadets del braç, en un passeig de tarda. Què feu per aquí? els vaig preguntar sobtada i amb un no sé què al cos que em va fer enllumenar els ulls d'il·lusió. Havíen deixat el negoci feia poc temps, s'havíen prejubilat després de molts anys de dura feina, i decidit comprar un pis al centre de Mataró, ben aprop d'on hi vivíen també els seus dos fills, ja casats. Els havíen fet avis i la manera d'ajudar amb la mainada els havia portat cap aquí ja feia un parell d'anys.
Vam estar xerrant durant ben bé una hora... semblava que vulguéssim explicar-nos el temps que feia que no ens veiem en només una estona de la tarda.

L'últim dia que vaig abraçar la M. Teresa va ser ara fa just dos mesos. Es va anar a tenyir els cabells a la perruqueria de la Natàlia -com venia sent habitual des feia tres anys-, però aquest cop perquè l'havien d'operar. Una maleïda malaltia havia despertat sobtadament, sense ni avisar-la. Havia d'estar guapa per ingressar a l'hospital. Els ulls de la M. Teresa no brillaven com sempre. Més aviat els havia ensorrat el plor continu dels últims deu dies, quan el metge li havia comunicat la urgència. Vam quedar que després de la intervenció ens faria una trucada per comentar-nos com havia anat tot plegat. Encara no se sabia ben bé el dia que intentarien combatre el càncer al quiròfan.

Aquest matí la Natàlia i jo ens hem creuat amb el seu home, a la Rambla.
Com està la teva dona?, li hem preguntat. És morta, ha respós. Immediatament han regalimat per les seves galtes dues llàgrimes estretes mentre ens deia: estic fet pols. No me'n sé avenir. No ho superaré.

El dia 1 de juliol la M. Teresa es va sentir malament, tan malament que va haver de quedar ingressada a l'hospital de Mataró. Va marxar de casa seva amb només la roba que duia posada i ja no hi va tornar. Al cap de només cinc dies ens deixava per sempre més. La malaltia va ser fulminant.

Éren les 10 del matí quan rebíem la trista notícia i segueixo tan ennubolada com ho està el cel abans d'una tempesta. No m'ho puc treure del cap. M'envaeix la tristesa.

T'escric, descansa en pau, M. Teresa. Sempre et recordaré, sempre.

divendres, 20 d’agost de 2010

Suma't-hi!

Moltes, moltíssimes dones -no només dels últims segles- van deixar escrit el seu pas per aquí. A tranques i a barranques, amb motiu de la greu discriminació de gènere patit fa tant de temps, elles van saber trepitjar fort i lluitar per forjar la seva empremta. Tot i que estem en un moment menys dur pel que fa al reconeixement de les nostres virtuts per part de l'altre sexe, un munt de dones segueixen (seguim) esforçant-se perquè ben aviat "l'amenaça" del suposat poder masculí s'aturi.
Amb tot, és força greu, però, que nosaltres mateixes no coneguem moltes de les passes que van esmerçar-se a fer dones a qui hem d'agrair-hi els seus projectes, les seves lletres, els seus descobriments, les seves voluntats... i sobretot, el coratge en ferm que les va fer destacar, tot i a contracorrent.
És per això que he muntat aquest video. Amb molt d'esmerç, però amb la incongruència d'haver d'escollir d'entre milers dels cèlebres noms femenins que a través de la història podem resseguir. No m'ha estat gens fàcil. Extraure'n el profit que se'n mereixen tantes, en només cinc minuts de gravació, és una fita difícil d'aconseguir. Tot i així, valgui aquest petit extracte perquè poguem fer-nos-en una petita idea de la quantitat de dones valuoses de què hem estat, estem i estarem sempre envoltats.
Gràcies per la vostra lluita, a aquelles que vareu haver d'amagar els vostres cabells llargs. Gràcies, a les qui us vau enfrontar a tot i a tothom a costa de patiments. I gràcies, també, a les què, sortosament, ho teniu més a l'abast. Espero, que aquest dol de titans aviat deixi de ser-ho per convertir-se en un dret. Simplement, el que ens correspon.

video


Aquest video ha estat presentat al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

Cuina ràpida, d'estiu i d'hivern

Jo no sé si us passa el mateix a tots i a totes, sobretot per aquestes èpoques en què el menjar no és ben bé un gaudi. Ni fent una llista de menús -per no perdre l'oremus a l'hora de triar plat a taula-, les idees sorgeixen fàcilment. Sempre acabo amb les tan típiques amanidetes fredes -verda, d'alvocat, de pasta, d'arròs...- i com no, el gaspatxo, que té vida a la nostra nevera des que s'apaguen les calefaccions fins que es tornen a posar en marxa...
En fi, que avui torno a no estar inspirada, però l'home té gana, sabeu? ;-)
Doncs, vinga, he tret un filet de llom (en l'argot de les iaies anomenat "llaminera") de la fresquera i l'he tallat a rodantxes de més o menys un dit de gruix. Les he salpebrat i passat per la paella amb ben poc oli. Quan han estat dauradetes, fora. Mentre la carn s'ha anat fent he preparat una mescla a cullera amb una mica de sal, un parell de cullerades soperes de mostassa (de Dijon, important), un brik petit de crema de llet per cuinar i uns grans de pebre negre. Un cop ben barrejat, ho he posat a la paella en què hi havia passat abans els medallons de llom i quan la salsa ha arrencat el bull hi he afegit la carn.
Cinc minuts més de rebull, a poca temperatura i... c'est voilà!



Aquest plat pot acompanyar-se amb arròs blanc, o si es prefereix, amb alguna mena de pasta italiana al dente.
Si el voleu tastar... bon profit!!!

dijous, 12 d’agost de 2010

Què dorm mentre dormim?

Que no recordeu pas en quin moment heu arribat fins aquí?. Doncs, esteu enmig d'un dels vostres somnis, aquells en què la vostra ment viatja a la velocitat de la llum mentre el vostre cos s'enganxa al matalàs, quasi bé immòvil.
En aquest context es desenvolupa la trama de la pel·lícula d'en Christopher Nolan, Origen (Inception).
Aquest cop no es tracta d'un viatge al centre de la terra, ni de cap lluita de naus espaials, ni d'un homenot fornit -però ultralleuger- amb ulleres fosques... Simplement, l'anomenada "ficció" que determina el gènere (a la qual cosa no n'estic massa convençuda) desenvolupa un passeig pel cervell dels humans.
Amb Leonardo DiCaprio com a protagonista, una font d'idees se solidifiquen als ulls dels espectadors/es, només intentant viatjar a l'interior d'una d'elles.
De quanta energia compten les nostres cèl·lules neurològiques i, quina és la ínfima quantitat que -en circumstàncies normals- n'utilitzem?. Només una mil·lèssima part del nostre subconscient ens pot arribar a portar, en qüestió de segons, al lloc més inesperat d'un tot.
A la pel·lícula, els especialistes en "provocar" idees lideren l'estada a l'interior de les neurones alienes fins al punt d'estirar-les cap a nivells diferents del somni dels escollits, per reptar-los a copçar les ments de tal forma que, adormit ja el subconscient, desperta manipulada l'opinió del propi jo.
Submergir-se en un somni forçat amb DiCaprio -aquest cop sense líquid letal- per conéixer altres atributs sensorials, es converteix en un laberint difícil, que no impossible, d'acceptar.
Recomano perdre un bocí del vostre son per endinsar-vos a descobrir aquesta aventura, posada a escena des de la gran pantalla. Això sí, ull a les connexions...

dimarts, 10 d’agost de 2010

Prou!!!

Escoltant  una de les millors cantautores espanyoles (pel meu gust, és clar) vaig topar amb una mítica cançó que extrau -en poques però encertades paraules- el problema de la marginació per raons de gènere, d'una banda, i la provocació imminent a deixar enrere el malmès estereotip femení. No, no és sensible el cant. És més aviat dur, fort, però llença un missatge positiu cap a totes aquelles dones que se senten ensorrades pels maltractaments de parella.
La M. Nieves Rebolledo (coneguda artísticament per Bebe) fa de la peça "ella" un himne que dedica a milers de dones afectades per la bèl·lica desigualtat, tot i en ple segle XXI.
Jo, he aprofitat la seva música per corroborar el mateix missatge. I faig èmfasi a que es tanquin més i més portes que obstaculitzin mirades, que privin somriures...


video


Aquest video ha estat presentat al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

diumenge, 8 d’agost de 2010

Uns segons, tota una vida

El meu camí per la vida de principi a fi, les meves emocions, els meus sentiments, dolços i amargs moments... recollits en només uns segons...

video


Aquest video ha estat creat per participar al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.