dijous, 22 d’abril del 2010

Aquesta setmana ha fet set anys que ens vas deixar, Maria Antònia. I aquesta, recordaras, va ser la lletania que vaig escriure per a tu en l'últim comiat. Sempre et recordarem.

Els núvols han enfosquit el cel avui.

Te’n vas,
camines lentament cap a l’horitzó
i tan sols ens deixes el teu record...


T’allunyes,
amb pas ferm t’atanses cap a una llum desconeguda
i, mentre, desprens una cua de sentiments:
els sentiments que ens han d’ajudar a suportar la teva partida.

Marxes d’aquest estat terrenal
per endinsar-te en l’infinit,
en un infinit ple de somnis enllumenats,
vestits de dolçor,
de faldilles de mel i vels de sucre.
En un infinit a on no s’hi donen cita la mentida,
ni l’enveja, ni el dolor...
Dolor, nostàlgia, tristor,
un munt d’emocions que avui sentim tots nosaltres,
tots els qui t’estimem i no volem,
no podem,
no sabem entendre per què marxes
i ens deixes immersos en la foscor
mentre t’endus amb tu la llum que desprenies quan eres aquí.
Però tot això no et desesperi,
no et preocupi, ni t’angoixi.
Des d’allà a on siguis sabem que no ens oblidaràs mai.
Sabem que recordaràs sempre el teu home,
la teva filleta, els teus pares, germans,
i resta de familiars i amics.
Mentrestant, nosaltres no deixarem mai de sentir-te.
Estaràs amb nosaltres al néixer el dia
amb el primer raig de sol,
al capvespre, quan caigui la primera gota de pluja,
i mentre l’alè de la brisa ens acaroni la pell
i en desprengui olor de mar i de camp...


Sigues feliç, Ma Antònia, i descansa en pau.

19 d'abril de 2003

TC'onstitucional', TC'aducat'


Davant de les notícies que la premsa ens mostra aquests últims mesos vaig processant dintre de la meva estreta intel·ligència -perquè no em resta més que adjectivar-la així atesa la inconcordància amb els fets que denúncio-, d'allò que se'n diu "el dret a la pataleta" prefereixo fer-ne text i abocar, com a remei, el desacord que pateixo amb la situació política recent. Bé, no tan recent perquè vist el que s'exposa podria remetre'm al 1978, quan encara no haviem tastat la tan esperada transició de passar d'una dictadura a la democràcia que avui transtorna, en el sentit més bàsic de l'expressió, les opinions dels qui som i ens sentim catalans.
I amb aquest comentari no faig rés més que referir-me a les restriccions cap a la nostra unitat com a Comunitat, als tira i arronsa (més bé em decanto cap al segon moviment que pel primer) que s'està generant entre els membres del cor del màxim poder judicial.
Per començar, molts dels qui condicionen gratuïtament el redactat del raonat futur Estatut d'Autonomia català ja fa massa temps, per dir-ho en un llenguatge planer, que "treballen sense contracte", és a dir, fora del que predica l'ordenament jurídic que tant semblen tenir en compte.
Després que es féssin públiques les retallades plausibles del text que "no" ha de regir la nostra Carta Magna, es veu a venir a distància la privació dels drets que, si més no, amb l'Estatut del 79 haviem mig aconseguit. Per tant, i tal i com es presenta el guió, la pel·lícula acabarà rodada al poblet més efímer i no a la gran ciutat com pretenia el director al seu primer assaig (actors inclosos que ara agafen la baixa per malaltia)...
Des de la meva posició com a ciutadana em sembla increïble que això estigui passant al ségle XXI. És funest que es posin en tela de judici els nostres drets històrics com a nació. Caldrà potser incloure que farem un jurament de perpetuar l'espècie "única i indivisible" com a espanyols??? Ah, i sobretot, caldrà fer aquest testimoniatge en la llengua nacional de l'Estat monàrquic, ja que el català només podrà usar-se com a element "vehicular", com ara aquell que es posa un xandall per estar còmode a casa... Desapareix la figura del Síndic de Greuges: massa pressupost a favor de qui només passarà a ser un òrgan merament consultiu. En el mateix sentit, el Conseller Ausàs ja se'n pot ben oblidar de seguir amb la llei de les vegueries: "cuatro y no más". Pel que fa al Consell de Justícia, potser que els qui el formen comencin a passejar currículums a dojo perquè poc se'ls deixarà instar, i de qualsevol sentència n'haurem de demanar la intervenció d'Espanya, a no ser que es tracti d'un assumpte intern concret, (m'ho expliquen això?). Adéu a les consultes populars i a les propostes de referendar sense permís.
Per adobar-ho tot plegat amb força vinagreta, molt bona la praxi utilitzada quan es tracta del finançament: "tanto me das, tanto te doy".
Resumint: o aconseguim destruir els punts negres de la Nacional o la taxa d'accidents es preveu en augment desmesurat!!!

dissabte, 17 d’abril del 2010

Els actes de suport, perjudiquen més que no pas ajuden?

En aquest context s'expressaba dijous passat davant de la premsa l'Enrique Molina, advocat defensor del jutge Baltasar Garzón. L'aclariment de l'ex-fiscal de l'Audiència Nacional em va fer pensar durant llarges estones. Finalment he deduït, potser equivocadament és clar, que l'afirmació no ha estat rés més que una estratègia.
La ment dels humans és una de les peces més intel·ligents del nostre croquis anatòmic, però depenent des quina banda rebem la percepció del missatge se'n pot arribar a fer una valoració o una altra.
Els seguidors més afèrrims del jutge jutjat, aquells que "publiquem" missatges en contra de l'acusació i a favor de condemnar els fets que l'han imputat, podem deduir-ne diverses lectures que en la majoria dels casos solen tendir a un sentiment de "desil·lusió", però ara el més important per guanyar el cas no és "com ens sentim els seguidors d'en Garzón" després del xasco que la frase del magistrat ha pogut produir a les nostres oïdes. Suposadament, hi ha altres vessants per les quals el defensor podria estar apostant.
El TS, 'sensibilitzat' per l'aconseguida fidelització desinteressada (o, interessada) cap al condemnat, en 'omplir-se' de les mostres de suport popular, podria dubtar i, fins i tot, arribar a decantar-se a favor dels fets que ara fan asseure's Garzón a la banqueta (també en són humans i més, o menys, però influenciables a les circumstàncies). Ara mateix, això, ja és un fet. Dintre d'una de les zones de la matèria gris de cadascún dels membres del Tribunal, en positiu o en negatiu, ja se'n ha fet una lectura, per tant, aquestes mobilitzacions poden plantejar divergències interpretatives respecte la resolució final d'aquests.
La segona part de la trama de l'acusació (que és a on es troba ara mateix la partida) és un plantejament que sembla buscar l'antítesi de les fites que s'hagin pogut provocar fins el moment (amb la intenció informada de "seguir sols davant del perill"). En el millor dels casos, Garzón aconseguirà quedar-ne absolt tot i haver declarat deserta la reacció de recolzament per part de la ciutadania en general. En conseqüència el Tribunal Suprem evidenciarà (i s'ho creurà) que no ha patit cap tipus de manifestació vinculant, ni a favor ni en contra, que hagi influït en la sentència adoptada. Guanyarà Garzón, i en Molina s'hi apuntarà més d'un "tanto", declarant-se estòicament com a l'advocat que va guanyar el cas contra el jutge Baltasar Garzón, que no és poca broma.
Més seqüències discutibles dintre del mateix cas. Sembla ser que es pretén que al TS els influeixi davant de la decisió a acatar, el tractament jeràrquic que l'acusat ha pogut utilitzar en els seus escrits cap al senyor Botín perquè, dit en poques paraules, el tracte de confiança defuig dels protocols establerts... Llavors, se l'hauria de seguir jutjant per altres moltes discrepàncies en aquest sentit, no? Quina ridiculesa.
Amb tot, mentrestant es mouen polítiques adversàries entre l'únic govern espanyol que uneix els dos partits majoritaris, a la Càmara del Parlament vasc, i es parla d'un "aixecament de les dues Espanyes" i, d'altra banda, l'organització catalana "Un dels nostres" celebra la tasca de Garzón a favor dels drets humans i del principi de la justícia universal, guardonant-lo amb un premi.
Per anotar-hi conclusions, la causa en sí, en el fons, no deixa de permetre a la gent fins i tot "de carrer" a que l'assumpte es tracti com un dels casos polítics amb més rellevància des ja fa moltes dècades... S'ha patit prevaricació o, més aviat s'ha intentat burxar el diccionari constitucional per remetre's a la falta?

Endavant amb les vostres armes, al tàndem Garzón-Molina!!!

diumenge, 11 d’abril del 2010

Les propietats medicinals de les nostres plantes

A dos quarts de nou del matí, trobada amb els amics per fer el cafè amb llet, s’haurà de caminar una estona i més val donar alguna cosa a l’estòmac fins la parada de l’esmorzar. La trobada d’aquest diumenge té una missió afegida: conéixer les propietats medicinals d’algunes de les plantes que créixent en els nostres paratges.

L’Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta ha estat el punt de partida on el grup de, calculo, entre quaranta i cinquanta persones de totes edats ens disposavem a saber-ne una mica més del que ens pot oferir la natura, sense haver de passar en molts casos, a ingerir remeis de medicina tradicional.
La Carme, una noia força entesa en el tema, ens n’ha fet de guia.
Durant les quatre hores i poc que ha durat el recorregut hem pogut apreciat més d’una trentena d’espècies diferents de plantes que, tenim al nostre abast, i més d’un i d’una coneixem ben poc.
Una cosa que la Carme ha deixat ben clara és la necessitat imperiosa d’anar molt en compte a l’hora d’utilitzar algunes de les varietats perquè, com passa amb els bolets, una gran part en són tòxiques, fins i tot poden arribar a provocar aturades cardíaques, com n’és el cas del Teix, arbust tot ell verinós, tot i ser-ne una joia botànica del Maresme.
En la majoria dels casos, les plantes col•laboren a salvar malestars dels tipus intestinals i respiratoris (com ara el sauquer, l’orenga, l’ortiga, l’herba de Sant Robert...), però dintre del meu desconeixement en aquest àmbit, avui he conegut versions que ni imaginava de les verdures.
Per exemple, l’anomenat “Lithospermum”, de propietats hormonals, abortives, contraceptives, indicat també per millorar problemes de ronyó; la “Borsa de pastor”, actua com a antiinflamatòria, antirreumàtica i, sobretot, n’és un remei molt eficaç pel dolor menstrual; la “Falguera”, laxant força suau que alhora afavoreix la funció hepàtica; o el “Roldó”, que a més d’utilitzar-se per curtir la pell (l’utilitzen els adobers) és astringent. El problema és que aquesta espècie és altament tòxica, fa una mena de fruïts que recorden les mores vermelles i, per tant, s’hi ha d’anar molt en compte de no confondre’s. També es coneguda pel nom “emborrachacabras”; sí, sí... les ovelles que en rumien en surten un tant contentes...


Bé, com podeu comprovar, el matí ha estat molt enriquidor i amè. Ha valgut la pena, tot i l’esforç per fer el cim, caminar al costat de tantes plantes autòctones i, sobretot, en companyia dels amics i amigues.










dissabte, 10 d’abril del 2010

Mare, si demà t’alcessis...

El teu aspecte es marceix com ho fan les flors de maig,
a poc a poc, arrontsant-se,
debilitant-se. Te’n vas...
Em vé al cap la teva empenta,
la teva força d’antany,
i ara jo, pateixo en veure

com t’amoïna el teu lent pas.
Dius que “t’han tallat les ales”!,
creus, que el temps s’està acabant.
I als capvespres, et preguntes:
hi seré, potser, demà?
Estima l’ahir, el moment, l’ara...
resolt, l’equipatge està.
No pateixis cap frisança
pels qui restarem plorant.
Ara que encara m’escoltes,
la meva veu vol cridar
per donar-te gràcies; mimar-te
com tu ho vas fer temps enllà.
Al teu costat, veig com marxes
lentament, al teu nou pas,
i enyoro records, d’infància,
quan m’oferies les mans.
I sento que, aprop, un dia
ens deixaras, partiras,
per volar ben alt, activa,
“les ales”, amb tu, constants.
Sé, que tristes melangies
arribaran aviat.
Que jo repetiré: t’estimo,
i tu, tan sols somriuras...
La pluja, el vent, les tempestes!!!,
aquests teus cabells???, ja, tant s’hi val...
els que, en canvi, fa pocs dies
pentinaves amb detall.
Però, en silenci, com les torxes,
fes-ne els teus ulls admirar
com n’has estat de valenta,
com has mesurat els planys.
Mare, si demà t’alcessis
cap al teu cel, passejant,
pensa que, de segur, perdre’t,
serà només un instant...
Perquè, a les matinades fredes
no ho dubtis, seré al teu costat:
allà a on tu dormis per sempre,
del meu cor, un bocí t’hi enduras.
Deixa que el temps t’arrossegui,
no val lluitar contra els llamps
quan se sap que, certes guerres,
mai no les podrem guanyar.
Mare, i quan hi arribis, plena,
al teu viatge final,
no oblidis que allà, esperant-t’hi,
a espòs i fill besaras...
El teu aspecte es marceix
com ho fan les flors de maig,
a poc a poc, arrontsant-se,
debilitant-se. Te’n vas...
El teu aspecte, marceix,
les flors de maig... despullant,
acomiadant primaveres
per obrir-ne cels, més blaus...

Per a tu, mare, que mai no sabras, -fins que t’alcis al cel- que aquí hi tenies un poema fet música. T’estimo.

diumenge, 4 d’abril del 2010

PLORA LA LLUNA ( creat l'agost de 1977)

I quan la pluja m'envolta les mans
no hi sento aquell clam llunyany
que a cops m'estrafava la veu,
i dues llàgrimes rotzen els meus pits
mentre l'ocell de l'arbre m'escolta
amb els ulls negats de l'odi de la gent.
També veig, sí,
que com ahir, l'infant segueix plorant
i que em contradiu fins i tot un raig de sol,
arribant a cossos alegres
l'amor que no han necessitat.
Em pregunto un per què de tan estrafalari fet.
Un per què,
que m'aixogui un poc aquests brams
que no han pogut dur-se mai a la fi.
Diga'm-ho tu,
sempre meu estel.
Diga'm que pots fer somriure a la lluna...

dissabte, 3 d’abril del 2010

2010, Setmana Santa a Mataró (2)

No varem poguer acudir a tot el recorregut de la processó general, (la meva mare ja no està per aquestes caminades a peu lent). Eren poc passades les sis de la tarda quan una gran multitud d’espectadors/es de totes les edats fèiem barana esperant les nombroses Confraries, Germandats i als Armats de Mataró, retrobar-se a la plaça de Santa Maria per continuar la processó. L’itinerari previst: alguns dels carrers principals del centre històric fins arribar a la plaça de Santa Anna.
Després de tants anys sense haver seguit les processons de la Setmana Santa, ahir m'embargava la tristor... 

Recordava un any, al poble del Maresme en què vivíem quan jo era només una nena... La meva mare la va fer sencera, amb els peus nus. N'havia fet una promesa i no s'hi va pensar gens. Nosaltres, al seu costat, miràvem de reull com li lliscàva un mar de llàgrimes, per les galtes... El meu pare havia emmalaltit injustament, a una edat massa d'hora per marxar, i els seus, pregàvem per la seva salut, perquè aquell que moria a la Creu s'adonés que ens calia un miracle per aconseguir que el nostre continués al nostre costat. Suposo que ahir, la mare també recordava aquells moments de fa tants anys... i mirava amunt, amb la il·lusió de sentir-se observada per la persona que més ha estimat, allà on fós ara. I sense verbalitzar, es dirigia al seu Déu a qui tants cops, encara, segueix anomenant a les seves oracions diàries. 








Pare nostre que sou al cel, que al cel siguis...

divendres, 2 d’abril del 2010

2010, Setmana Santa a Mataró

Dijous Sant. Arribada dels Soldats de la Pau de Mataró: els nostres Armats. Les seves desfilades han estat reconegudes Patrimoni Cultural de la Ciutat des del 2002. Els qui també van ser anomenats “Caps de Ferro” i “del Morrió” -quan participaven a les processons del segle XVIII-, van omplir ahir la plaça de l’Ajuntament, on els mataronins i mataronines els esperàvem amb ganes, per gaudir del transcurs de l’esdeveniment. N’hi ha hagut, recentment, que els han qualificat com als “millors del món”... Sigui així, o no tant, el que sí que és cert és que el que representen pels qui som residents és, també, reconegut més enllà de les nostres fronteres.


Gràcies, capità Manàia, per saber-ne organitzar aquestes desfilades. Gràcies, per fer-ne tan amè l’acte. No és gens d’estranyar, atesa la vostra trascendència, que l’any 2007 se us atorgés la Medalla de la Ciutat.

dijous, 1 d’abril del 2010

Traduccions traï-dicionals de la Setmana Santa

Quina relaxació... encara ni he llegit el diari, avui. Asseguda, davant de l'ordinador, escolto algunes peces de música chill out: prelude; exhale; the ocean... tot és quasi bé perfecte en aquests instants...
Des dels porticons de casa veig com el cel va canviant de color. Aquest matí l'astre rei deixava entreveure alguns dels seus episodis, però amb només un fil d'alegria. Durant una estona, fins i tot ha permés que una mena de plugim serè s'aboqués des dels núbols que es movien per la part alta de la ciutat: l'avís.
Fa olor de Setmana Santa; fa gust de tranquil·litat. Es respira quietud... M'agrada. I penso... penso amb el sentit que se li dóna, en la diversitat de versions que s'extrauen d'aquests dies, "sants"?. Culte, religió, sacrifici...; palmes i palmons, estrenes de roba..., mones de Pasqüa, dinars especials...; festa, vacances, viatges; criatures, pares, mares, avis i àvies..., palmes i palmons novament... L'ou com balla, visca la gresca... La vella Qüaresma!!!, quantes li queden de cames, fill?... Ep, padrí, no t'oblidis de la meva mona!!! Aquest any la vull de... dels Gormitis, (el que fan les modes, oi?).
Jo mateixa, esclava de la publicitat, aquest matí mentre el sol s'esvaïa entre els núbols i deixava caure la petita pluja, he proveït la bossa de la compra de diferents productes que acabaran sent la mona de Pasqüa del meu nét: l'avi n'és el padrí. És obvi, és normal, és el que tothom fa. (No és cert, no m'enganyo, en sóc conscient).


Rebobino mentre miro el cel com varia els seus colors dintre d'una immensitat indiscutible, descobreixo quan n'és d'intel·ligent la natura i quant de petits en som, nosaltres, i faig ferma la certesa de les coses...
Ja no fa sol, s'enterboleix l'horitzó. L'estona se'm fa agradable, sí. El cel, ara, ens recorda la Història. Una història de patiment i de traïcions.


La gresca... per a un altre dia...


A tots aquells i aquelles que, sense saber-ho, faran història per ser com són.