No sé jugar amb màscares

No sé jugar amb màscares, amics.  Estimo massa les paraules nostres  de molts llavis de cendra, crit i flama.  No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa  d'uns pocs pensaments clars  ni per bastir-me, en arbres de misteri,  nius de somnis remots. A la cruïlla  dels camins de la nit, la veu ressona:  hem escollit, en l'espera de l'alba  els dards de la veritat, o un dur silenci. M. Àngels Anglada

Haurem d'acabar sempre acatant la veu del mascle?...

No m'agraden les queixes. M'agradaria no haver de fer-ho mai això -cosa força utòpica, clar- perquè començo a pensar que qui millor avança és aquell i aquella que fa muts, i a la gàbia...

Avui ha estat un dia molt important per a l'agrupació del PSC de Mataró. Hem celebrat el Congrés de les #novesenergies i, certament, celebro -valgui la redundància- que en molts aspectes una gran majoria de l'equip que finalment composarà la nova executiva estigui disposada a que així sigui, a que els aires deixin d'atufar a ranci.

S'han estudiat i aprovat les ponències de les dues comissions treballades, pràcticament amb una majoria tan absoluta com la de la dreta que avui governa el país.

Dit això, no tot han estat floretes. Com que malauradament els cops baixos sempre van en la mateixa direcció, en aquest cas no podia fer-se'n una excepció. Estranya posició la desconsideració que s'ha tingut amb la comissió d'Igualtat. La regla de tres no és gens simple. Un desengreixament, suposadament 'obligat' per algunes veus a l'hora de llistar els noms que haurien de formar l'executiva, ha deixat en entredit aquella lluita que ens caracteritzava en ser un dels partits polítics més sensibles amb la Igualtat d'Oportunitats. Sorprenentment, dintre d'aquesta àrea no s'ha inclòs la sectorial de Dona, sinó que s'ha decidit encavalcar-la amb Cultura.

Com ha comentat una bona companya, i després he fet extensible aprofitant el meu torn de paraula, potser els nostres homes pensen que cal culturitzar més al sexe femení i per això han decidit que la sectorial no podia treballar-se sola?


Coses, aquestes, que sincerament no s'entenen. Vanar que aquesta executiva és la primera en tota la història de l'agrupació en què hi ha més dones m'alegra l'ànima, sí. Però alhora em desmunta els esquemes quan comprovo que els cinc (poca cosa!) primers càrrecs són homes.

Ser-hi hi serem, això està més que clar només en mirar les xifres demogràfiques. Però em pregunto: haurem d'acabar sempre acatant la veu del mascle?...

"Papa, cuéntame otra vez esa historia tan bonita"

Aquesta tarda s'ha decidit qui haurà de dirigir la secretaria general del PSOE, després d'una espera de recompte desesperant, tot sigui dit.

Fotografia: El País

Finalment, només 22 vots han estat la diferència que ha demostrat públicament, -un cop més- les divergències acusades que patim el si de la formació política. No m'ha encandilat mai la candidata Chacón (tampoc vulgui interpretar-se això com que sóc aférrima seguidora de Rubalcaba). La qüestió està en que aquestes eren les dues úniques 'ofertes' que se'ns plantejaven. Cap més, en un moment en què representa que cal reinventar-nos per tornar a escalar el cim que tornem a mirar des de baix.

Les intervencions d'avui han estat, no obstant tot, definitives per -si ho havia d'acabar de fer- decidir-me cap a una banda o l'altra.

No m'agrada que m'escridassin (només em recorda poder); no m'agrada que m'intentin manipular (fa temps que em sé tots els contes); no m'agrada que em llegeixin un guió per convèncer-me (el millor producte és aquell que es ven sense llibreta); no m'agrada que se'm vulgui fer creure que el vermell i el blanc són el mateix color (per això passo les visites a oftalmologia).

Tampoc m'hagués agradat, doncs, que la majoria del vot s'hagués decantat cap a una dona política que no se sap mai si de veritat és nacional o només fa país quan toca...

Sincerament, és una llàstima que no hagi pogut obtenir el càrrec una dona (penso que aquesta ha estat una de les cartes que ha utilitzat, -sense la fonamentació, però, que calia- la Chacón, una 'recent' feminista que personalment m'ha semblat 'de segona'). 

En totes les federacions nacionals hi ha dones molt preparades, tant com per haver pogut encetar la veritable nova etapa de canvi socialista, aquella que -des de la mirada femenina- hagués estat el 'reinvent' esperat que goteig a goteig obrís camí cap a la remuntada que ens cal, certament.

Una llàstima haver de seguir recordant aquella frase que fa uns dies em recordava una molt bona companya i que sens dubte ens toca l'ànima als i a les que ens sentim socialistes, de raó i de fet: "papa, cuéntame otra vez esa historia tan bonita".  Llàstima...

Camps i el seu sequaç, exonerats dels càrrecs

• Quina vergonya, Camps innocent!!!! No hi ha justicia!!!
• Justícia a mida? #judicicamps #camps
• Y, tristemente, no me sorpendo...
• No culpable, despues de todo lo que se ha oido durante el jucio. Siento vergüenza de ser Español.
• Camps absuelto por 5-4, esto significa que solo le regalaron los pantalones?. Viva la corrupción!!
• Los tiburones son inmunes al cáncer.
• Això del #judicicamps és un altre dels innumerables motius per fotre el camp pitant d'aquest país horrible que és España.
• Camps absuelto. Como se dice en estos casos, acato pero no comparto.
• Garzón en el banquillo por Gürtel y Camps de rositas. Este país está loco
• És possible q 1 diputat PP doni lliçons d'equilibri pressupostari, considerant q han ensorrat Valencia? Doncs si! Fa 1 minut al #parlament
• Otros tiburones son inmunes a los juicios.
• Los tiburones son inmunes al cáncer y en España inmunes a la dignidad.
• Me perdonaréis el matiz pero "no culpables" no es lo mismo que inocentes #casoGürtel #hedicho
• Camps, no culpable (¿En qué momento se jodió la justicia en España?)
• Yo me exilio. Sólo me falta elegir destino.
• Un Estado donde queden impunes la insolencia y la libertad de hacerlo todo, termina por hundirse en el abismo (Sófocles) #Camps
• No os preocupéis, amiguitos del alma, que esto de la justicia en España se arregla con un copago.
• Da igual q acierten o no. El hecho de que el PP sepa "filtraciones" demuestra que la Justicia, ni es igual, ni es para todos, ni es justicia
• Camps no culpable según el jurado 5 a 4..., hi haurà partit de tornada? #millorriurequeplorar
• Prevaricación, cohecho, ruina, fraude... y eres INOCENTE. Pero ayyyy como se te ocurra investigar los crímenes de franco #SpainIsDifferent
• Francisco Camps absuelto de la trama Gurtel. Garzón... en el banquillo de los acusados por investigarlo.
• País de chiste, justicia patética . Los problemas de España no son económicos, esto es mucho mas grave
• Seguro que Undangarín va como loco por encontrar un jurado como el de #Camps

Aquests són només alguns dels comentaris que a la xarxa Twitter encenen l'ambient després de la temible i decepcionant sentència que ha declarat no culpable pel 'cas dels vestits' a Francisco Camps que, com es veu a la foto, ha erigit un dels seus falsos i prepotents somriures en un intent de donar per allà a on no amarguen els cogombres a molt més de mig país.

Foto: 324.cat

Mentrestant, Baltasar Garzón segueix a la banqueta dels acusats per haver 'posat el nas' enmig d'aquesta colla de corruptes i beneficiats pels càrrecs amb caràcter de vitalicis. 

Que no anem gens bé no cal dubtar-ho gens i que, com diu un dels comentaris a la xarxa, els problemes del nostre país no són l'economia sinó el fet d'haver d'acatar resolucions com la que fa menys de mitja hora s'ha fet evident.

Quan ja no podem ni fiar-nos-en d'un jurat popular que, suposadament, ha estat incomunicat per determinar la seva fatídica deliberació (la qual cosa, en un moment polític com el d'ara mateix, dubto) molt menys ho farem amb el nostre poder judicial, a qui comença a comprar-se de la forma menys dissimulada possible.

Marxar del país?, no és ben bé la solució. Burxar fins a les entranyes de la corrupció i substituir les masses que només practiquen un abús de poder, sí!

Qui m'acompanya?

Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria

Fent referència a l’apunt que fa unes hores ha escrit el company Enric Llorens (aquí), em bé de gust escriure el que sento. Estant d'acord amb les seves lletres, i sobretot allà a on diu que “l’obediència deguda” no és mai bona, i que oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització, també és cert que hem de recercar aquells punts de trobada que ens unien des del més bàsic dels sentiments: una ideologia amb la què -tot i les discrepàncies dels tres bàndols que anota- varem començar el camí un dia: els nostres principis, que hem dut per bandera durant molts anys nosaltres, i els què ens van precedir.

Anota també que hem de procurar el debat intern, (estic amb ell); que hem de donar respostes senzilles, (no sé si hem perdut el moment perquè se’ns escolti, complicades o no les propostes); que ens hem de fer ben visibles, (cada cop més, la realitat mediàtica ens forada).

Esbossaré el meu sentiment, com a militant d’un partit derrotat del qual –veig- han sorgit escampalls aliens a la voluntat socialista. Tinc la sensació que sent un dels partits més potents hem estat viciats pels i les de dins mateix. Hem deixat mesclar continent amb contingut i això ens ha portat al pou, -del què en sortirem més tard o més d’hora, no ho dubto- perquè s’havia d’haver fet ‘dissabte’.

Segurament les pròximes eleccions generals també les perdrem. Ens vencerà la dreta -de totes, totes-, perquè la ciutadania vol escoltar un cant diferent, tot i que no convencin les veus ni els instruments amb què toquen. Com que l’egoisme és de mena, i ens pot, una gran majoria votarà en 'blau' només per un ‘i si’, com ja tot apunta. Poc més.

Però no ens tornaran a derrotar per oferir una manca de solucions, sinó per una manca de credibilitat. Aquella credibilitat que hauríem d’haver considerat ja des dels ciments de les nostres agrupacions, de les federacions... Em sento nàufraga, de veritat. Sé que reunim molts carnets, però també veig que no tothom que duu la nostra ‘creu’ hi posa l’espatlla. L’esperit socialista, en més dels casos que voldríem admetre, ha quedat sotmès a mecanismes materials.

Avui som pocs. El poble ha tret la targeta vermella als nostres principals jugadors i jugadores, i ara el color del camp és quasi verge. Tornarem a omplir-lo, no ho dubto. Però aquest cop –sense intenció de fregar un sentiment separatista- potser caldrà que em fem una tria abans de deixar que el trepitgin. Per jugar s’ha de saber suar la samarreta i demostrar que es vetlla per les bones jugades durant tot el partit, i no només durant els darrers minuts, -com s’ha cregut, equivocadament- crucials. Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria.

Ni eficiència, ni eficàcia.

Convençuda o no, de la suposadament congruent decisió que ha pres el govern –sobtada i urgent- de reformar la Constitució per incloure-hi el límit del dèficit, hem d’acatar les formes en què s’ha aprovat, per activa o per passiva, ens agradi o no.

Conscients de la clara necessitat d’acotar sostres -sempre s’haurien de saber mesurar els excessos abusius-, i anant enrere, a poc més de fa quatre anys, aquest hauria d’haver estat el clar missatge: dictar consciència per les possibles sacsejades de butxaca que, de no saber-nos estrènyer el cinturó, la batacada seria monumental. En aquells moments varem topar amb una assegurada tranquil·litat econòmica per part del President del Govern, amb un: “la crisi aquí no afectarà” frase, tot sigui dit, que a més d’un i d’una ens va anar de faula per continuar estirant més el braç que la màniga. I dic continuar perquè això de viure per sobre de les possibilitats és anterior al catacrac dels mercats, ara la mare dels ous de tot plegat.

Les entitats bancàries predicaven a dojo productes de ‘disseny’, a mida de ‘totes les famílies’. Mentrestant, la nostra subtil i presumpta ignorància ens feia carregar amb hipoteques desmesurades a l’esquena, préstecs per comprar el cotxe més luxós del mercat, targetes de crèdit ‘or’ i ‘platí’ ens omplien la boca de vanitat quan asseguràvem que l’entitat amb què treballàvem ens les havia estès per ser un dels ‘clients preferents’. Il·lusos de nosaltres... Ah, i cap problema amb usar-les per pagar unes vacances de plàstic ‘a tutti pleni’. Ja les aniríem sufragant de mica en mica al llarg dels mesos següents, per repetir-ne l’operació cíclica per deferència, l’any següent.

Però ens va enganxar l’ull de l’huracà. Les nostres vivendes van anar a subhasta, les entitats bancàries van haver de fer de suplents de les empreses immobiliàries que van tancar després de la pestilent orgia que se’n va deixar fer del totxo, i nosaltres, ara ens allotgem en pisos compartits, això sí, amb dret a cuina. Dels nostres fills i filles hi pengen títols universitaris a dojo, però menysmal quan ens expliquen que al centre Decathlon de la nostra ciutat els han fet un contracte de tres mesos (almenys -pensem-, si hi ha sort acumularan el dret a cobrar l’atur, algun dia). El cotxe ja dorm al carrer perquè, clar, els preus del garatge tampoc ens els podem permetre. Per resumir els estatus als què hem arribat pel nostre desdeny, hem acabat ‘fitxats’ a una d’aquelles entitats que et registren quan no pagues acuradament les quotes de les targetes dels últims viatges, dels què ja ni te’n queda el bronzejat.

Mentre nosaltres ens equivocàvem il·lusoris el país feia el mateix, fent-se ‘solidari’ amb nosaltres. Avui, tothom patim una greu malaltia que s’intenta minorar amb ‘tirites’ d’un sol ús: la crisi.

La globalització va unificar els mercats europeus. La moneda única ens va unir, sí. Deixarem a banda, però, que des d’aleshores el cafè dels matins, -pel què es pagaven 100 de les antigues pessetes- amb l’euro ens ha costat també una única moneda: 1 euro. Com aquell que no vol la cosa els preus se’ns van triplicar en més necessitats que les desitjades. Els nostres sous, però, no se’n van ressentir amb la mateixa generositat, amb el canvi. No és d’intenció comparar, per exemple, en quina de les franges se situa el nostre país envers la resta de països de l’eurozona pel que fa al sous mínims interprofessionals establerts. Aquest és un tema que frega la indecència. Però ara això no toca, com deia un polític.

Fins al 2007 es van tornar a sumar grans fortunes. Tampoc és moment d’entrar en la disjuntiva si totes van estar aconseguides legalment. Tothom coneixem casos de corrupció que han omplert titulars, que no presons... La ciutadania real, la de ‘anar a peu’, molt hàbils si hem sabut o pogut estalviar quatre duros. Sobradament coneguda la nostra taxa d’atur.

Seria d’excusa aprofitar-nos que el polític que presideix el nostre país es va equivocar en la seva tan optimista frase d’aviat farà quatre anys. Però això tampoc aliena el govern de les conseqüències crítiques en què ens trobem immersos. Al si dels governs hi ha prou especialistes, suficients coneixements econòmics i financers, com per haver sabut preveure la catàstrofe. 

Amb tot, després de l’estiu ens trobem sense ‘peles’ i endeutats fins el coll. Com assenyala IñakiGabilondo, el crèdit se’ns ha menjat. A tal efecte els governants han decidit per nosaltres (i sense poder conjugar el sentit democràtic que presumptament avala a la ciutadania) allò que ha semblat tan urgent a fer –ens expliquen- per afavorir la situació, perquè el rellotge no és amic de la caiguda. Ara bé, que el sostre patia goteres ja fa temps que era del domini públic. Valgui dir, també, que no acabo d’entendre tal urgència quan s’està deduint que la proposta de reforma de la Constitució donarà –amb sort- els seus fruits, no abans de 2020.

La situació en què ens trobem per motiu que certes responsabilitats no es van prendre a temps té noms i cognoms. La manca d’eficiència i d’eficàcia, -principis d’obligat compliment per a tota persona que dóna servei a un país- segueixen i seguiran lluint per la seva absència. Això sí, seguirem mantenint càrrecs i fent-ne precedents vitalicis potser fins que, -segons la premonició que en feia dilluns ArturMas- ‘acabi petant tot plegat’.

Tenint en compte la imminent reforma de la Constitució, -que em fa dubtar que sanegi la situació, i molt pitjor encara si contribueix a envair les polítiques socials aconseguides fins ara- em pregunto: què caldria fer per referendar la reforma del capítol 2 del’article 71 de la Carta Magna, on s’esmenta la immunitat dels càrrecs polítics? No són prou ‘flagrant delicte’ les causes que ens han dut al pou on som? Gens d’acord amb allò que ‘la lletra, amb sang entra’, però mentre els regnes mantinguin la impunitat absoluta cap els seus membres la ciutadania en seguirem pagant les conseqüències.

Per molt que el poble ens concentrem, opinem per escrit, ens cansem de fer comentaris a les xarxes socials, ni que les etiquetes que utilitzem siguin Trending Topic..., no aconseguirem més que se’ns prengui per una colla de brètols emprenyats que exercim el dret a la ‘pataleta’.

Fins que no es legitimi poder jutjar la mala gestió dels i les què es jacten de portar el poder penjant del coll, no podrem assegurar-nos la plena democràcia.

Rotundament, jo dic no!

Llegeixo amb certa preocupació allò del què se'n podrien dir contes de fades, i més encara quan aquests son pensats, proposats i redactats per l'agrupació política en què hi formo part.

Em refereixo a la proposta que els socialistes pretenem presentar al pròxim ple municipal: que es bonifiqui als operadors de les guinguetes d'estiu amb el cost de la llicència que paguen al consistori, com a mesura d'ajuda directa davant la delicada situació que estan vivint aquest any.

Fa molt mal cor que les inclemències del temps comportin riuades a dojo durant bona part de l'any que malauradament, a més, arrastren vehicles, si no ho fan també amb persones. De la mateixa manera, molesta molt que quan et disposes a recollir el paravents del pati ja sigui tard, perquè la ventada ha estat tan forta i veloç que no t'ha donat temps ni a respirar que ja només en reculls el que en queda d'ell a bocins. Algú dels que em llegiu coneix companyia d'assegurances alguna que cobreixi aquests danys? 

Sempre he cregut que l'immovilitzat que la metereologia es carrega no el pot resoldre l'home si no és amb un bon grapat de bitllets per davant. I esclar, aquests diners no te'ls regala ningú, no. És llavors quan toca assumir que ningú hi tenim res a fer ni dir, que allò que cau del cel no es controlable. A pagar toca, i muts.


També em sap molt greu que la pobre gent que munta guinguetes a les nostres platges no "facin l'agost" com cal (que no serà aquest el cas tot i el juliol que ens ha fet). Però d'això, a condicionar el cost que els suposa emprendre aquests negocis a la climatologia, en va molt.

Amb tot, potser voldrem proposar el mateix quan els firaires plantin les seves caravanes al Parc Central, si la majoria de dies de fira plou a la ciutat?...

Companys/es, pensem perquè tenim un tros per pentinar o perquè rumiem les coses abans de considerar-les? Rotundament, i amb els drets amb què compto com a militant del Partit Socialista, dic NO a la proposta! Estem en crisi o volem crear precedents que ens acabin d'enfonsar?