dilluns, 19 de setembre de 2016

Viu, i deixa viure si us plau...

“Estic depressiva, enfadada, decebuda, contenta, radiant, enamorada, trista, nostàlgica....” situacions emocionals que escoltem molt sovint i que fins i tot intuïm de segons qui, només en mirar si el seu somriure és ple o només massa tímid. El nostre cos i la nostra ment han estat creats per suportar diferents estats d’ànim, per superar-los en la majoria dels casos i per mostrar-los -ni que ens esforcem a negar-los-.

La resiliència humana –paraula que no fa pas massa temps vaig descobrir- hauríem de plantejar-la com a una mena de creixement emocional i físic sense precedents, que ens envaeix de forma totalment inconscient i que és del tot positiva, com fa amb els animals irracionals. Benvinguda sigui, sigui dit. Fins aquí, d’acord amb els aclariments sense ferir ningú.

Segona part -i partint de la base que tothom hem arribat aquí igual i que marxarem de la mateixa manera-, per què aquesta resiliència innata i intel·ligent, sense cap mena de dubte, de vegades es transforma en un atac al pròxim més proper de manera concloent?. Per aconseguir ser el primer?, el més victorejat?, el millor dels millors sense ni tan sols parar-nos a pensar a qui i què estem destruint en la fita?.

Potser és veritat que cal estar a les portes del ‘més enllà’ per canviar els cànons que mantenim com a propis, però us asseguro que he pogut comprovar que en algunes persones, ni així. Serà que el fet que van a estar a punt de deixar la Terra només era un estat bucòlic?...

Viviu i deixeu viure. Rés més, si us plau.