dimecres, 31 de març del 2010

AL MEU PARE (principis de 1977)

Pare,
et ploro ara que no et sento el respirar,
ara que el temps es para,
demà, ni sabré plorar...
Pare,
et ploro ara perquè ja ni sento amor,
ara que no ets a casa,
ja no escolto cant joiós.
Pare,
jo a tu et diria...
no voldria veure't trist,
que potser, aprop, un dia,
reviurem de nou l'ahir.
Pare,
recordo imatges d'un dia amb pluja, d'un dia amb vent,
pare, veure't voldria
per uns instants, pel teu present...

dimarts, 23 de març del 2010

Enyors: una dolça i petita presa de xocolata

Enmig d'un trànsit de passatgers, pujem tots, que marxa... Ufff, ja són quasi bé dos quarts... perdré el C1... Ostres! quin mal de cap que tinc, i no porto Ibuprofé al damunt, merda!
Ells, aliens a l'estrès de la resta dels viatgers que compartiem transport públic aquesta tarda, parlàven i parlàven, i n'he fet atenció. El tema m'atreia. En un llenguatge d'enyors i de nostàlgies feien reviure una petita i dolça presa de xocolata, la humil companya de la llesca de pa dels berenars de la seva infància. "Recorda?" li preguntava ell, "en sortir d'escola jo ja tenia preparat el mossec que havia de servir-me per arribar sense fam al vespre..." I somreien tots dos, en fer memòria de les mesures desproporcionades del dolç obscur i del preparat de farina de blat que els omplia l'estòmag aquelles tardes de, qui sap quants anys feia? "Doncs a casa també teniem per costum de fer un postre especial, els diumenges: pa amb vi i sucre! Que n'era de bó... vostè, n'havia tastat algun cop?" I ell ha contestat sense dubtar-hi: "dona, i tant! aquell era un excel·lent comiat dels dinars festius... Ui, disculpi'm, que ràpid m'ha semblat avui el trajecte... haig de baixar, aquesta ja és la meva parada" ha interromput de sobte ella. "Molt de gust, doncs, senyora" ha saludat ell. "Igualment, que tingui un bon dia", s'ha comiat ella.
Durant força estona he seguit capbuçada en aquella conversa creada entre dos desconeguts que, casualment, han compartit espai durant el trajecte que va des de la Diagonal fins a la ronda de la Universitat. Aquelles llesques de pa amb vi i sucre i les dolces i petites preses de xocolata d'antany n'havien estat el motiu.
Susceptibilitats? Diguem-ho així... però, a quants de molts nosaltres ens caldria saber gaudir de les tantes dolces i petites coses amb què comptem?...

Il·lustració: Paloma Valdivia

diumenge, 21 de març del 2010

EL MEU POEMA D'AVUI (Creat l'agost del 1977)

Avui he sentit plorar l'ocell que m'estimava.
Plorava, perquè li volien prendre la lluna,
plorava, perquè el cel li havia tancat els ulls
i els núvols s'enfosquien al seu mirar...
Avui he plorat jo també
per aquell ocell trist que volia prendre'm ben fort les mans sense aconseguir-ho,
ni amb un esforç del seu cor.
Avui he plorat,
perquè estimo aquell ocell vençut.
Aquell ocell perdut
per un miserable tros de pluja.
Per un estel
que ha mor dins seu.

M'agradaria molt,
que les mans amaguéssin trossos de sucre i mel fosa.
M'agradaria tot això i molt més
per esborrar totes les llàgrimes.