dimecres, 14 de setembre de 2011

Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria

Fent referència a l’apunt que fa unes hores ha escrit el company Enric Llorens (aquí), em bé de gust escriure el que sento. Estant d'acord amb les seves lletres, i sobretot allà a on diu que “l’obediència deguda” no és mai bona, i que oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització, també és cert que hem de recercar aquells punts de trobada que ens unien des del més bàsic dels sentiments: una ideologia amb la què -tot i les discrepàncies dels tres bàndols que anota- varem començar el camí un dia: els nostres principis, que hem dut per bandera durant molts anys nosaltres, i els què ens van precedir.

Anota també que hem de procurar el debat intern, (estic amb ell); que hem de donar respostes senzilles, (no sé si hem perdut el moment perquè se’ns escolti, complicades o no les propostes); que ens hem de fer ben visibles, (cada cop més, la realitat mediàtica ens forada).

Esbossaré el meu sentiment, com a militant d’un partit derrotat del qual –veig- han sorgit escampalls aliens a la voluntat socialista. Tinc la sensació que sent un dels partits més potents hem estat viciats pels i les de dins mateix. Hem deixat mesclar continent amb contingut i això ens ha portat al pou, -del què en sortirem més tard o més d’hora, no ho dubto- perquè s’havia d’haver fet ‘dissabte’.


Segurament les pròximes eleccions generals també les perdrem. Ens vencerà la dreta -de totes, totes-, perquè la ciutadania vol escoltar un cant diferent, tot i que no convencin les veus ni els instruments amb què toquen. Com que l’egoisme és de mena, i ens pot, una gran majoria votarà en 'blau' només per un ‘i si’, com ja tot apunta. Poc més.

Però no ens tornaran a derrotar per oferir una manca de solucions, sinó per una manca de credibilitat. Aquella credibilitat que hauríem d’haver considerat ja des dels ciments de les nostres agrupacions, de les federacions... Em sento nàufraga, de veritat. Sé que reunim molts carnets, però també veig que no tothom que duu la nostra ‘creu’ hi posa l’espatlla. L’esperit socialista, en més dels casos que voldríem admetre, ha quedat sotmès a mecanismes materials.

Avui som pocs. El poble ha tret la targeta vermella als nostres principals jugadors i jugadores, i ara el color del camp és quasi verge. Tornarem a omplir-lo, no ho dubto. Però aquest cop –sense intenció de fregar un sentiment separatista- potser caldrà que em fem una tria abans de deixar que el trepitgin. Per jugar s’ha de saber suar la samarreta i demostrar que es vetlla per les bones jugades durant tot el partit, i no només durant els darrers minuts, -com s’ha cregut, equivocadament- crucials. Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria.


dimecres, 7 de setembre de 2011

Ni eficiència, ni eficàcia.

Convençuda o no, de la suposadament congruent decisió que ha pres el govern –sobtada i urgent- de reformar la Constitució per incloure-hi el límit del dèficit, hem d’acatar les formes en què s’ha aprovat, per activa o per passiva, ens agradi o no.

Conscients de la clara necessitat d’acotar sostres -sempre s’haurien de saber mesurar els excessos abusius-, i anant enrere, a poc més de fa quatre anys, aquest hauria d’haver estat el clar missatge: dictar consciència per les possibles sacsejades de butxaca que, de no saber-nos estrènyer el cinturó, la batacada seria monumental. En aquells moments varem topar amb una assegurada tranquil·litat econòmica per part del President del Govern, amb un: “la crisi aquí no afectarà” frase, tot sigui dit, que a més d’un i d’una ens va anar de faula per continuar estirant més el braç que la màniga. I dic continuar perquè això de viure per sobre de les possibilitats és anterior al catacrac dels mercats, ara la mare dels ous de tot plegat.

Les entitats bancàries predicaven a dojo productes de ‘disseny’, a mida de ‘totes les famílies’. Mentrestant, la nostra subtil i presumpta ignorància ens feia carregar amb hipoteques desmesurades a l’esquena, préstecs per comprar el cotxe més luxós del mercat, targetes de crèdit ‘or’ i ‘platí’ ens omplien la boca de vanitat quan asseguràvem que l’entitat amb què treballàvem ens les havia estès per ser un dels ‘clients preferents’. Il·lusos de nosaltres... Ah, i cap problema amb usar-les per pagar unes vacances de plàstic ‘a tutti pleni’. Ja les aniríem sufragant de mica en mica al llarg dels mesos següents, per repetir-ne l’operació cíclica per deferència, l’any següent.

Però ens va enganxar l’ull de l’huracà. Les nostres vivendes van anar a subhasta, les entitats bancàries van haver de fer de suplents de les empreses immobiliàries que van tancar després de la pestilent orgia que se’n va deixar fer del totxo, i nosaltres, ara ens allotgem en pisos compartits, això sí, amb dret a cuina. Dels nostres fills i filles hi pengen títols universitaris a dojo, però menysmal quan ens expliquen que al centre Decathlon de la nostra ciutat els han fet un contracte de tres mesos (almenys -pensem-, si hi ha sort acumularan el dret a cobrar l’atur, algun dia). El cotxe ja dorm al carrer perquè, clar, els preus del garatge tampoc ens els podem permetre. Per resumir els estatus als què hem arribat pel nostre desdeny, hem acabat ‘fitxats’ a una d’aquelles entitats que et registren quan no pagues acuradament les quotes de les targetes dels últims viatges, dels què ja ni te’n queda el bronzejat.

Mentre nosaltres ens equivocàvem il·lusoris el país feia el mateix, fent-se ‘solidari’ amb nosaltres. Avui, tothom patim una greu malaltia que s’intenta minorar amb ‘tirites’ d’un sol ús: la crisi.

La globalització va unificar els mercats europeus. La moneda única ens va unir, sí. Deixarem a banda, però, que des d’aleshores el cafè dels matins, -pel què es pagaven 100 de les antigues pessetes- amb l’euro ens ha costat també una única moneda: 1 euro. Com aquell que no vol la cosa els preus se’ns van triplicar en més necessitats que les desitjades. Els nostres sous, però, no se’n van ressentir amb la mateixa generositat, amb el canvi. No és d’intenció comparar, per exemple, en quina de les franges se situa el nostre país envers la resta de països de l’eurozona pel que fa al sous mínims interprofessionals establerts. Aquest és un tema que frega la indecència. Però ara això no toca, com deia un polític.

Fins al 2007 es van tornar a sumar grans fortunes. Tampoc és moment d’entrar en la disjuntiva si totes van estar aconseguides legalment. Tothom coneixem casos de corrupció que han omplert titulars, que no presons... La ciutadania real, la de ‘anar a peu’, molt hàbils si hem sabut o pogut estalviar quatre duros. Sobradament coneguda la nostra taxa d’atur.

Seria d’excusa aprofitar-nos que el polític que presideix el nostre país es va equivocar en la seva tan optimista frase d’aviat farà quatre anys. Però això tampoc aliena el govern de les conseqüències crítiques en què ens trobem immersos. Al si dels governs hi ha prou especialistes, suficients coneixements econòmics i financers, com per haver sabut preveure la catàstrofe. 

Amb tot, després de l’estiu ens trobem sense ‘peles’ i endeutats fins el coll. Com assenyala IñakiGabilondo, el crèdit se’ns ha menjat. A tal efecte els governants han decidit per nosaltres (i sense poder conjugar el sentit democràtic que presumptament avala a la ciutadania) allò que ha semblat tan urgent a fer –ens expliquen- per afavorir la situació, perquè el rellotge no és amic de la caiguda. Ara bé, que el sostre patia goteres ja fa temps que era del domini públic. Valgui dir, també, que no acabo d’entendre tal urgència quan s’està deduint que la proposta de reforma de la Constitució donarà –amb sort- els seus fruits, no abans de 2020.

La situació en què ens trobem per motiu que certes responsabilitats no es van prendre a temps té noms i cognoms. La manca d’eficiència i d’eficàcia, -principis d’obligat compliment per a tota persona que dóna servei a un país- segueixen i seguiran lluint per la seva absència. Això sí, seguirem mantenint càrrecs i fent-ne precedents vitalicis potser fins que, -segons la premonició que en feia dilluns ArturMas- ‘acabi petant tot plegat’.


Tenint en compte la imminent reforma de la Constitució, -que em fa dubtar que sanegi la situació, i molt pitjor encara si contribueix a envair les polítiques socials aconseguides fins ara- em pregunto: què caldria fer per referendar la reforma del capítol 2 del’article 71 de la Carta Magna, on s’esmenta la immunitat dels càrrecs polítics? No són prou ‘flagrant delicte’ les causes que ens han dut al pou on som? Gens d’acord amb allò que ‘la lletra, amb sang entra’, però mentre els regnes mantinguin la impunitat absoluta cap els seus membres la ciutadania en seguirem pagant les conseqüències.

Per molt que el poble ens concentrem, opinem per escrit, ens cansem de fer comentaris a les xarxes socials, ni que les etiquetes que utilitzem siguin Trending Topic..., no aconseguirem més que se’ns prengui per una colla de brètols emprenyats que exercim el dret a la ‘pataleta’.

Fins que no es legitimi poder jutjar la mala gestió dels i les què es jacten de portar el poder penjant del coll, no podrem assegurar-nos la plena democràcia.

dimecres, 17 d’agost de 2011

Rotundament, jo dic no!

Llegeixo amb certa preocupació allò del què se'n podrien dir contes de fades, i més encara quan aquests son pensats, proposats i redactats per l'agrupació política en què hi formo part.

Em refereixo a la proposta que els socialistes pretenem presentar al pròxim ple municipal: que es bonifiqui als operadors de les guinguetes d'estiu amb el cost de la llicència que paguen al consistori, com a mesura d'ajuda directa davant la delicada situació que estan vivint aquest any.

Fa molt mal cor que les inclemències del temps comportin riuades a dojo durant bona part de l'any que malauradament, a més, arrastren vehicles, si no ho fan també amb persones. De la mateixa manera, molesta molt que quan et disposes a recollir el paravents del pati ja sigui tard, perquè la ventada ha estat tan forta i veloç que no t'ha donat temps ni a respirar que ja només en reculls el que en queda d'ell a bocins. Algú dels que em llegiu coneix companyia d'assegurances alguna que cobreixi aquests danys? 

Sempre he cregut que l'immovilitzat que la metereologia es carrega no el pot resoldre l'home si no és amb un bon grapat de bitllets per davant. I esclar, aquests diners no te'ls regala ningú, no. És llavors quan toca assumir que ningú hi tenim res a fer ni dir, que allò que cau del cel no es controlable. A pagar toca, i muts.


També em sap molt greu que la pobre gent que munta guinguetes a les nostres platges no "facin l'agost" com cal (que no serà aquest el cas tot i el juliol que ens ha fet). Però d'això, a condicionar el cost que els suposa emprendre aquests negocis a la climatologia, en va molt.



Amb tot, potser voldrem proposar el mateix quan els firaires plantin les seves caravanes al Parc Central, si la majoria de dies de fira plou a la ciutat?...

Companys/es, pensem perquè tenim un tros per pentinar o perquè rumiem les coses abans de considerar-les? Rotundament, i amb els drets amb què compto com a militant del Partit Socialista, dic NO a la proposta! Estem en crisi o volem crear precedents que ens acabin d'enfonsar?

dimarts, 16 d’agost de 2011

Feliç, d'haver sabut escoltar el silenci...

Tres setmanes seguint la premsa a través de Twitter, només. Intentant desconnectar del dia a dia quotidià i endinsar-me en la calma, en la tranquil·litat, en el desasosseg... en allò que he batejat com "els meus moments #zen". Mentre la borsa mundial es soterrava -aliena a les meves braçades mediterrànies-, les prioritats particulars quedàven limitades al temps que l'endemà ens aixecaria del llit, quasi bé. Feliç, d'haver sabut escoltar el silenci...



Avui, el primer dia de moguda real. He despertat ben d'hora. A la xarxa n'erem quatre, només. La majoria segueix de vacances i els missatges s'han de llençar a internet més tard, he pensat tot d'una. Poca estona espiritual, però. Els titulars, empenyen fort. Els nous moments #zen, l'any que ve...

divendres, 17 de juny de 2011

La coacció paternalista del: "nosaltres sabem el que és millor per a tu".

Feia dies que no passava per aquí... No per no poder, sinó més aviat per no voler, perquè a casa em van ensenyar que abans de dir segons què millor comptar fins a 20 i, per tant, faig el mateix quan d'escriptura es tracta. Però vet aquí que llegir sí que ho faig, i així no poso entre l'espasa i la paret ningú, no em creo enemics públics, ni aprofito el moment -en la majoria dels casos- per fer evidència negativa cap a ningú.

I de tot allò que llegeixo en trec la meva lectura, ésclar, tot i que molts cops 'la meva' -veig- és la d'una gran majoria.

No fa ni una hora que em preguntava amb dues companyes com han estat possibles certes postures polítiques arcàiques els darrers mesos. Fa només cinc minuts que he llegit l'article d'opinió de Javier Valenzuela a la secció de Tribuna de El País. Com l'articulista, em pregunto i faig perquè us pregunteu: com ho farem per explicar als nostres fills que en allò que vam fer nosaltres quan erem joves ara no se'ls tindrà en compte a ells?, no sigui cas que amb la 'caiguda del poder' el nostre ego se'n ressenteixi, potser...

dijous, 2 de juny de 2011

Errors que se seguiran pagant.

Ahir dimecres els i les militants del PSC de Mataró vam assistir a l'assemblea extraordinària que duia com a únic punt de l'ordre del dia l'Informe Polític actual. El primer secretari de la formació, Ramon Bassas, va obrir l'acte amb la presentació pública de la seva dimissió per "deixar pas a un nou escenari, amb vistes al Congrés de la tardor”. Acabo de veure a la premsa que també va dirigir una carta a la militància per acomiadar-se, -carta que he llegit a través de l'enllaç de la notícia al setmanari Capgrós perquè, vull imaginar que les llistes de correu no van funcionar ahir vespre, doncs particularment, a mi, no m'ha arribat encara.


No obstant aquesta incidència, des d'aquestes línies, una abraçada al company que durant tants anys ha estat al front de l'agrupació mataronina.


Tornant a l'assemblea, centrar-me només amb l'escrit que personalment vaig intentar llegir en públic però que, per 'abusar' del temps estipulat per part dels i les militants a dir la nostra, se'm va fer interrompre.


La meva intenció no era -ni de lluny- assenyalar ningú amb el dit, sinó més aviat difondre les meves reflexions després de les dues derrotes electorals els últims mesos, per col·laborar, per proposar, per estimular els ànims de totes i tots els que seguim creient amb el nostre projecte socialista. D'una manera poc democràtica, però -com la majoria de companys van corroborar- se'm va apartar del lloc de lectura, per la qual cosa vaig preferir abandonar la sala.


Agraeixo el gest de moltes persones que van estar d'acord amb la meva posició i reitero, des d'aquí, el meu dret a qualsevol crítica constructiva que serveixi per seguir forjant els nostres ideals polítics. No em queda més remei que aportar allò que sento a través d'aquest mitjà ja que, tal i com es va fer evident ahir vespre, allà a on hauríem de poguer expressar-nos lliurement, -les nostres assemblees- se'ns tallen les ales. No anem bé, no. Però així està el pati...


Salutacions a tothom, -i amb el cor més vermell que mai- qui creu que tot és millorable!




La meva reflexió.



Aquesta setmana he llegit articles de tota mena i per part de diferents polítics. Dels guanyadors i dels perdedors. Em quedo amb un d’ells, que recull un decàleg de ‘bones pràctiques’. El de Miquel Iceta. Benvinguts canvis, si es poden portar a terme... Ara mateix tenim quatre anys per desenvolupar-los sense errades internes.


Arrel dels resultats electorals, -que es feien evidents dia rere dia, tant a les pasades autonòmiques, com a les municipals del 22 de maig- no cal ser massa intel·ligent per admetre que ens calia prendre certes mesures que, per l’error de creure’ns omnipotents, hem comès i s’han traduït en una manca de credibilitat per part dels què ens interesava tenir al nostre costat.

Per què PxC tindrà tres regidors al si de l’ajuntament?, no és pas pel fet que la seva campanya hagi estat un niu de mentides, com s’ha criticat. Si més no, aquestes ‘mentides’ se les ha cregut massa gent, fins i tot una gran part dels nostres votants, que ha preferit no obviar la diferència de cultures que es mesclen a la nostra ciutat, la qual cosa nosaltres, equivocadament, no hem sabut plantejar, explicar, donar solucions a totes les llegendes que han anat sorgint els últims anys i, sobretot, no hem sabut fer psicologia cap a aquells i aquelles que estan patint la crua crisi en les seves pròpies carns. És molt fàcil negar el fet que la immigració rebi ajuts -sigui a través de tanques publicitàries, o mitjançant els murs de les xarxes socials-, i no massa més. No hem sabut fer-ne un relat, d’aquest fenòmen, que estimulés el sentiment socialista i, no ens enganyem, l’egoïsme innat de les persones, quan es passa gana, guanya qualsevol cursa. PxC només ha fet servir un missatge: ‘Primer els de casa’, per posar-se a la butxaca 4.684 vots, que representen quasi bé el 50% dels nostres (tenint en compte que nosaltres només n’hem aconseguit 10.018). Vistes aquestes xifres es compleixen les previsions fatídiques que veritablement, tal com s’ha estat portant el fenòmen migratori, segueix definint-se com a un greu problema als nostres barris.

Ara no és moment de retrets personals cap a cap persona, sinó cap a la nostra forma de fer en general. Perquè aquest ‘fer’ també ha passat per a altres poblacions socialistes maresmenques (Pineda de Mar; Malgrat de Mar; Palafolls; Dosrius) i catalanes que, en canvi, han sabut amb el seu discurs, prendre la iniciativa, connectar amb la ciutadania, preservar la unitat civil –totes aquestes, paraules d’Iceta-  i guanyar-se els votants que els han mantingut en la victòria i, en conseqüència, en una continuïtat del govern socialista.

Com podem mostrar credibilitat de projecte quan des de les entranyes del grup es mostren desigualtats d’opinió i lluites pel poder? Recordo els inicis de campanya, la que havia de fer-nos sumar. Sumar, què?, vots?, perquè veritablement d’opinions paral·leles a les dels i les dirigents poques se n’ha recollit. Mai s’haurien d’infravalorar les propostes de ningú i ho hem fet massa. La relació amb la societat, de dins i de fora, no ha estat la característica més peculiar dels nostres fets, malauradament.

Iceta diu, a toro passat, el que cal tenir en compte a partir d’ara per resorgir, en un decàleg que no és utòpic ni molt menys, només que en la majoria de camps arriba tard. El primer secretari esmenta “la necessitat d’impulsar un projecte sòlid i coherent, capaç de comunicar bé, de transmetre esperança i il·lusió, conscient de la necessitat d’impulsar un relleu generacional”. Sento dir que no n’hem sabut gens, de tot això. Ens hem capficat a explicar les nostres fites urbanístiques, els nostres triomfs passats. Però en canvi, no hem encarat amb eficiència les nostres equivocacions ni n’hem plantejat d’aquestes una fòrmula per resoldre-les en bé de la ciutadania.

El líder de l’oposició mataroní, tot i les seves mancances polítiques, ens ha passat per la cara allò que la majoria volia escoltar, només amb un parell de frases fetes: ‘el canvi’, necessari, sorgís del color que sorgís, i promeses com ara la possibilitat que les famílies puguin optar per escollir l’escola en què volen portar els seus fills. Aquest últim missatge subliminal ha dit molt del fenòmen migratori sense ni haver de mentar la paraula ‘immigració’. No li han calgut frases xenòfobes. Ha estat prudent fonèticament i ha aconseguit que molts i moltes dels qui ens interessava tenir al nostre costat es passéssin de bàndol. Perquè, tampoc ens enganyem en aquest aspecte, per molt socialistes, aquesta és una xacra que cal tractar a fons.

En un altre sentit, hem fet de la campanya una lluita, no pas un referent per guanyar. Només cal remetre’ns als debats públics entre els caps de llistes... Hem deixat que la premsa en traiés titulars en què se’ns tractés de menuts, al pati d’una escola lluitant per la piruleta. Poc més.

Més coses. El nostre programa electoral, només per a uns quants, clar. Un programa que no arriba a la militància amb el temps suficient com per participar-hi peca de prepotent i dictatorial. Com el podem precursar després?. No em valen els arguments poc elegants que el temps ens guanyava la batalla i que es va haver de fer a córrer i cuita. Tenim un greu problema, almenys en aquesta agrupació. Es diu ‘desconfiança’, o per no fer-ho tant gruixut, no se sap delegar responsabilitats, no se sap compartir perquè, equivocadament, el fantasma de les possibles ombres sempre és present.

Es va crear una llista de trenta persones de la qual –i sense voler ofendre ningú- prefereixo fer-ne els menys comentaris possibles. Havia de ser ‘la llista per guanyar’... Vam situar-hi la gent jove en aquesta llista?. Als que hi eren en l’anterior govern, pràcticament se’ls va destituir i als que no, ni se’ls va tenir en compte. És a dir, vam preferir optar per ‘la veu de l’experiència’ que assumir que la juventud son el futur de la nostra societat. Avisar-nos ho van fer, ells. D’això, ni els hem de fer responsables, ni n’hem de tenir cap dubte.

En un altre aspecte –tot i que ara sembli que algunes veus deixin en entredit allò amb què van creure- no hem sabut utilitzar gens ni mica el potencial que les tecnologies 2.0 ens posen a l’abast. La xarxa no ha de ser l’espai de la ‘discusió’ ni de la ‘trobada bèl·lica’. La xarxa és un mitjà d’una importància cabdal des d’on s’hagués hagut de llençar el nostre missatge més positiu per arribar a l’impacte més quantitatiu.

Ja és hora que deixem d’excusar la nostra derrota amb arguments que no convèncen ningú. El nostre poder de convocatòria ha estat fluix, molt fluix. Ens remuntem, sinó, als mítings i fins i tot a l’assistència a les nostres pròpies assemblees?. Se’m va titllar d’il·lusa, més o menys, no fa pas gaires dies, recordeu?. No, no es pot obligar ningú a cop d’escopeta a assistir enlloc, però la coherència ens diu que la gent és una seguidora d’idees incondicional, i nosaltres no n’hem tingut prous com per arrelar-les.

Faig públic el meu desacord amb tot plegat. Durant els últims 10 dies i després d’haver perdut les eleccions municipals, he tingut temps per reflexionar i per jutjar ‘compromisos’ que no s’han portat a terme, tot allò que se’ns ha escapat de les mans i ens ha fet ser els vençuts.

Jo també sóc una de les indignades, i vull deixar a banda qualsevol sentimentalisme. Estic indignada pels resultats, per les pèrdues que això suposarà pels nostres principis ideològics. Però sobretot, estic indignada per les formes utilitzades per nosaltres mateixos. N’han estat, sense cap mena de dubte, el detonant del fracàs. Els nostres pares van haver de lluitar molt perquè nosaltres –amb l’excusa d’una crisi, que no arriba ni a un pam de les que van haver de patir ells- desmuntem les seves accions més costoses històricament parlant. És moment de reaccionar. De reaccions i de fets aleatoris que ens indiquin el camí a seguir per poguer prendre la batuta un altre cop. I ara, no ens podem plantar i pensar que tenim temps per fer-ho efectiu. La campanya ha de començar des d’aquest precís moment. És la única manera que el nostre color no perdi el tint i caigui en l’oblit. Fa uns mesos vaig dir aquí mateix: ‘hem d’anar a files’. Ara és el moment d’acceptar que ens cal ‘reconstruir’ aquestes files, avui trencades.








divendres, 27 de maig de 2011

Els nous aparadors, no m'agraden.

Fa dies, molts dies que no escrivia aquí. I no per falta de ganes, sinó per restar a l'expectativa.


Des que va marcir Sant Jordi -just un mes abans que el poble decidís quines serien les persones que governarien els respectius municipis- que el meu subconscient em deia: "espera't".


Dilluns passat -ben arrepentida d'haver escoltat la meva veu interna i de no haver, almenys, assossegat la meva indignació, per poc, amb respecte als pitjors resultats electorals des dels ajuntaments democràtics-, el meu interior estava apagat, inactiu...




"Ens han castigat", diuen algunes veus. No penso que sigui el càstig l'esperit del votant. Més aviat crec que -tot i amb ressignació- ha deixat de creure.


És poc probable que, a segons quines alçades, et decantis per un color diferent al què has vestit des de la infantesa, que no dic impossible en alguns casos, no. El tema està en que, quan has avisat insistentment la modisteria que la roba ja fa temps que surt de la capsa amb estrips, i els responsables del negoci en fan cas omís i no s'esmercen en tenir contenta la clientela, només queden dues opcions: canviar de sastre o anar despullat pel carrer.


Una conseqüència a aquesta greu pèrdua dels clients que van creure en aquelles màquines cosidores en pot ser l'irremeiable tancament de moltes de les modisteries del grup. L'altra, renovar el vestuari i al personal que les ha proveït fins ara. En el primer cas, la causa podria portar l'empresa al concurs de creditors, en el segon, caben possibilitats de recuperació.


El més patètic de tot plegat esdevé per motius que -i només per propi orgull- els antics representants de la companyia, que podien haver-la convertit en multinacional si haguéssin sabut escoltar els seus treballadors, han acabat castigant als clients que han estat incansablement explicant-los com els hagués agradat que els vestits passéssin per caixa, per fer-ne d'aquests la prenda de moda, tant per les seves prestacions com pel preu de sortida.


Ha estat responsabilitat total de la directiva empresarial que les peces de roba anéssin pel carrer tacades d'oli, amb les vores descosides, i el que és pitjor, que s'hàgi intentat resoldre sibilinament el color que les va portar al pòdium. Voler incloure a l'assortit, a més, abrics de fora de temporada a preus actuals, ha fet baixar les compres del públic més efectiu. Amb tot, fer cas omís de les propostes -gens agosserades- per part dels que n'hem vestit sempre des de la confiança dels dissenys ha suposat, malauradament, uns resultats del tancament de vendes veritablement crítics.




Mai no és massa tard per reaccionar, però el temps transporta les decissions que es puguin prendre ara mateix per rebifar el negoci fins, almenys, d'aquí a quatre anys. I això m'indigna, i molt, perquè a la majoria de botigues a on em vesteixo no tenen roba, i la que es va muntant als aparadors per a la pròxima temporada no m'agrada gens.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Marceix Sant Jordi.

Marceix Sant Jordi, com ho faran en uns dies els cromatismes de les roses que han tenyit la jornada. S'apagarà l'escenari i s'adormirà en un somni profund durant tot un any, a l'espera del naixement d'un pròxim abril.
Donzelles i cavallers ja retiren, després de cavalcar entre el sol i la pluja d'avui. I s'asseuen a la taverna per mostrar el reg de la sang vessada aquest any pel drac vençut, alhora que s'omple d'olorós perfum l'estança.



Marxa ja Sant Jordi i duu un llibre sota l'armadura. Les planes son verges. Només s'hi poden llegir quatre petjades rogents com el foc, de dalt a baix, fent filera. Les de l'intent de la bèstia per fugir mentre el polsí groc de l'or de la llança s'hi estampava enmig i en feia senyera.

divendres, 22 d’abril de 2011

Mentrestant, tot passa...

I mentrestant, prop de la finestra admiro el mar.
No hi ha treva ja, tant sols una intenció que es desmunta com un mirall al cel.
I llenço petons a l'aire i abraçades a l'oblit.
No hi ha soroll, tan sols s'escolta el xiular del vent a una de les cantonades del mur.
S'escapa el relleu dels somnis que descansen, serens.
I apareix l'ombra de la vida i em demana la mà.
I mentrestant, prop de la finestra cerco el mar.






La meva aportació per commemorar el Dia de la Terra.

La llegenda de Sant Jordi.

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.
El mostre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.


I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, arribà un jove cavaller de brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc. La donzella se'l mirà i l'advertí:
- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà:
- No patiu jove donzella. Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança que va deixar malferida a la terrible bèstia fins matar-la. De la sang que en brollà en sorgí ràpidament un roser amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.En la versió original, recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por. I va ser allà on la gent del poble el va acabar de rematar. Aquesta última versió és la que es pot veure cada any per Sant Jordi a Montblanc, en una representació que fan.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.

Matí de diumenge repassant lectures. Les d'avui mateix, i algunes de les què aquests darrers dies he hagut de deixar arraconades per manca de temps.
Arriba un moment en què el meu cervell acaba fart de tanta informació llegida, fàcua, estúpida, en la majoria dels casos. El periodisme fa un tomb de 360º quan s'acosten eleccions, ho vinc veient des fa mesos, ja. Però el que em resulta més difícil d'empassar és que no només son aquests professionals els qui capgiren les seves formes. També ho fan els polítics.
Deixant a banda colors, me'n faig creus del que una persona pot arribar a canviar quan del que es tracta és de guardar el lloc allà a on posar el seu cul els pròxims quatre anys. Sempre he dit que governar ha de ser molt difícil, que tenir content tothom és una assignatura que no s'aprèn a les escoles. Però, tan difícil ha de ser vetllar pels interessos comuns de veritat, i no només pels propis?. Al meu cap no hi cap, ho sento. 




Les últimes setmanes els partits han hagut de 'patir' el tràngol d'elaborar les llistes per guanyar. Sinzerament, hi ha forces -la majoria- que han creat més d'un i de dos comentaris al respecte per part dels què els i les assenyalarem amb el dit, introduïnt el sobre a les urnes. I la por, ens i els pot massa. I juga males passades, irremeiables. 
Ens queixem que segueix havent un elevat percentatge de desafecció, que la gent no està per la labor de pensar quin color prefereix que governi quan, en canvi, no sabem prou com fer-ho perquè els col·lectius més 'des-afectats' canviïn d'opinió i recolzin una iniciativa, la que sigui, però una. 
Per damunt de tot, opino, cal regir-nos pels nostres principis, per les nostres idees. Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.
Queden exactament 35 dies perquè els municipis seguim, o canviem, no només el marc de les fotografies institucionals dels i de les caps al govern que fins avui pengen de les parets de les sales consistorials. El compte enrere cada cop és més curt. I jo, segueixo llegint els titulars de diumenge publicant les picabaralles d'aquests senyors i d'aquestes senyores que lluiten a cop de peu per asseure's a les poltrones del poder.
La ciutadania hem de ser coherents. El govern, també.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Pastís de maduixes i xocolata.

Almenys, pel que fa a la vista ha quedat prou bé. Aquesta recepta me la van explicar uns amics i avui n'he fet la prova. Si de gust també s'aguanta, serà la que utilitzaré per fer la mona d'en Sergi.


Si voleu provar-la de fer, no és massa complicada. Haureu de tenir a mà, 


Pel pa de pessic:
  • 300 grams de maduixots.
  • 250 grams de farina (jo la faig servir integral).
  • 1 sobre de llevat.
  • 200 grams de sucre.
  • 50 grams d'oli de girasol.
  • 2 ous.
Per a la trufa:
  • 250 grams de xocolata de cobertura.
  • 500 ml. de nata líquida
Per a la cobertura:
  • 150 grams de xocolata de cobertura.
  • 100 grams de mantega.
  • maduixots tallats.
Pel farcit:
  • Melmelada de maduixa.
Per començar l'elaboració haureu de preparar la trufa. Poseu al foc la nata i quan estigui a punt de trencar el bull retireu i afegiu la xocolata trossejada. Remeneu-la bé fins aconseguir una textura homogènia, tapeu amb paper film, deixeu-la refredar i poseu a la nevera. Al cap d'un parell d'hores munteu-la amb la batedora.

Engegueu el forn a 180º perquè es vagi escalfant. Folreu amb paper especial per al forn un motlle de 20 centímetres de diàmetre i passeu-li un polsí de farina o refregueu-lo amb mantega. 

Tamiseu la farina i el llevat i reserveu. Netegeu les maduixes i tritureu-les amb la batedora fins que quedi un batut fi. 

Abocar en un bol els ous i el sucre i remeneu fins que blanquegi. Afegiu-hi a la barreja el batut de maduixes i l'oli, i afegiu a poc a poc la farina amb el llevat. Un cop ben remenat ho deixeu reposar uns 5 o 10 minuts. Fornegeu uns 35 minuts.

Quan el pa de pessic estigui fred, desenmotlleu i dividiu-lo en tres capes. Humitegeu cada cara amb la melmelada i farciu amb una capa de trufa. Poseu a la nevera.

Per preparar la cobertura feu servir un bol pel microones -a mitja potència i durant 2 minuts- afegiu-hi la xocolata trossejada i unes cullerades d'aigua. Remeneu bé i espereu a que estigui tèbia.

Poseu el pastís en una reixeta i cobriu-lo amb la cobertura. Després el passeu a un plat. Talleu els maduixots de la forma que més us agradi i guarniu-lo amb els trossos de fruita. 


Deixeu a la nevera de nou fins que la xocolata quedi sòlida.

Ja està! Nyam, nyam... Ja em direu...

diumenge, 27 de març de 2011

El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat.

En massa casos, tenim el fácil costum de delegar les responsabilitats que ens son pròpies. En aquestes dates en què els qui col·laborem amb els partits polítics intentem projectar el millor programa electoral -aquell que ha de procurar avançar en el benestar de la ciutat o el poble on vivim- les propostes, quasi bé totes, topen per activa o per passiva amb una necessitat flagrant, el civisme.
Parlem de com resoldre que els carrers estiguin nets de brossa, que no haguem d’anar esquivant les necessitats fisiològiques dels gossos. Discutim com evitar que ens atropelli el patinet de la criatura que baixa pel mateix lloc que els vianants, a una velocitat que triplica la seguretat. Tractem el corrent de la immigració, destacant-la erròniament com a base de la possible delinqüència als barris, mentre ens hem acostumat a haver d’escoltar la música del darrer grup de moda que surt estrident de la finestra del fill adolescent del veí, o a l’incansable renec de la neneta maleducada que es passa el dia remugant perquè l’escoltin, com qui es creu el centre de l’univers...
Anirem de malament a pitjor, si cada cop que considerem millorar no exercim el comportament actiu, aquell que hem de prioritzar cadascú de nosaltres per saber conviure amb l’entorn en general.
Ahir llegia un article publicat al Periòdic. Parlava del perill que els nens i les nenes poden trobar a la xarxa. L’expert, informava que la llei espanyola dicta que l'edat mínima per obtenir de manera legal un compte en una xarxa social és de 14 anys, però que no obstant, la veracitat de les dades que s'introdueixen en el moment de crear un perfil és incontrolable. Certament, ho és. No pas, però, per part del pare i de la mare que haurien de controlar-ne les mesures.


Com canviarem l’hàbit de la dona que passeja el gos i no s’esmerça a recollir-ne les caques?. El petit del patinet, viu sol?, no té ningú que li expliqui quines son les regles? I el magrebí que potser surt de bon matí a treballar i no torna fins tard a casa, ha d’assumir l’estridència de les cordes d’una guitarra embogida, i el renegar de la nena de bofetada?.
Ni l’internet hauria de ser un perill ni la resta de situacions es resolen des d’un tros de paper, ni per una llei. Cal posar-hi mà tothom i no alienar-nos d’allò del què en som responsables. El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat. Sentim-nos els pares i les mares del conviure i no esperem que sigui el nostre ajuntament qui en dictamini la normativa per fer-ho. Tothom hi guanyarem.

divendres, 25 de març de 2011

"La major provocació, ser un mateix”.

Acabo de llegir un comentari d’una companya al Twitter, que m’ha inspirat a escriure. La frase diu: La mayor provocación es ser uno mismo”.
Resulta que és certa, i sobretot ho corroboro avui. Perquè el fet de ser jo mateixa, aquests dies ha creat certes provocacions, sí. Sembla que quan decideixes dir que tot va bé, que tot és conforme, passes tal com desapercebuda. No existeixes, vaja. Però, ai, no vulguis ser tu, quan la resta no ho espera així. És just llavors quan aixequen el vol les defensives.

Aquest matí he penjat a la xarxa una petita gran frase. Ara mateix no tinc pas ganes d’anar a trobar-la però deia alguna cosa així com que el món se’ns menja i, en canvi, pobres de nosaltres, volem creure’ns que la cosa va a l’inrevés. Aquells/es que pensin que em mata el fet de dir les coses pel seu nom s’equivoquen de ple. Mai m’he sentit tan segura de mi mateixa com quan he estat jo mateixa, cosa que considero que sempre intento fer i així seguiré fent. Crec que de bones a primeres sempre ho he deixat així de clar però per si algun o alguna, en algun moment no n’ha rebut ben bé el missatge, demano disculpes per haver-ne creat el dubte.

Potser hauré de canviar la frase que em defineix al perfil de Facebook, que diu que sóc “políticament correcte”. ;-)

dissabte, 12 de març de 2011

Immersos en un món de febleses

Ni ara ni mai ho entendré. Sento vergonya aliena quan ens definim com a racionals mentre, per contra, no acceptem que hi ha persones de tota mena. N'hi ha que neixen amb estrella i, d'altres, que neixen estrellades. Però hi som plegades en aquest mateix món i l'obligació de la nostra saviesa racional hauria d'admentre'ns a totes i a cadascuna, sigui quina sigui la condició.
Malauradament no passa així. Som portadors d'un virus que sembla no tenir cura: el nostre egoïsme innat.
A Mataró, tampoc ens en salvem d'aquesta malaltia de valors. Volem la millor ciutat, aquella a on els nostres fills i filles creixin feliços envoltats de tota mena de luxes i de privilegis, però ens n'oblidem d'aquelles criatures que -com he dit abans- han patit la mala sort de 'néixer estrellades'. Son aquelles nenes i aquells nens, la majoria descendents de famílies desestructurades, que no saben a on 'caure morts' perquè una bona part de la població de la capital no els vol aquí.




Més d'un cop, i de dos, he escoltat dir que s'han de "col·locar" a l'extrarradi. Em pregunto, com podem arribar a dir tals bestieses?... 
Potser seria bo que ens aturéssim a pensar una mica i els féssim un petit lloc dintre de les nostres grans llacunes mentals per assumir que també hi son, que els cal donar les mateixes oportunitats. 
Estem immersos en un món de febleses, veig. Ho percebo cada dia quan llegeixo notícies a la premsa com la dels problemes que estan originant-se a la ciutat on visc, per motius que una parròquia ha cedit un espai on acollir els menors que han de ser separats de les seves famílies.
No em val cap motiu que justifiqui aquest rebuig en massa. Ni la previssió que puguin sorgir problemes de convivència (uns problemes que no s'han patit mai durant els 30 anys que el centre porta treballant al barri de Cerdanyola); ni que s'escolin fonaments inacceptables -com que les obres han començat sense els permisos corresponents-; ni molt menys, per fer-ne un electoralisme que ja genera 'brutícia' abans de les pròximes eleccions municipals.
Vist tot plegat, només em cal corroborar que les coses no serien el mateix si només per un breu moment ens sabéssim posar a la pell dels l'altres.
Hem de donar sempre les gràcies pels privilegis amb què comptem i qüestionar les nostres queixes abans de vomitar-les gratuïtament.





diumenge, 30 de gener de 2011

L'equip de Mas no juga, només intenta evitar el gol fatídic.

M'entretenc llegint les bestieses que publiquen alguns dels polítics i, després, m'omple la sensació d'impotència que acabo traspassant aquí.

L'entrevista del Periòdic de Catalunya al President de la Generalitat no té desperdici. I no per mala praxi periodística. L'Enric Hernández s'ha esmerçat escollint el qüestionari, però les respostes de l'entrevistat han fugit en molt de la coherència.

Resulta que el motiu fonamental de la crisi no és la caiguda dels ingressos i anomena la situació de "patata calenta", la que haurà de treballar el seu govern -pobrets- per intentar sortir-ne. Sembla que els socialistes varem procurar 'alguna' retallada -diu- però que ens varem quedar curts perquè, comenta l'honorable: "el pacient no pot esperar dos anys que l'operin, perquè el mal s'estendria i seria irrecuperable". De moment em quedo amb això, i amb el dubte de la rapidesa que prevegui que es realitzin aquestes intervencions des del moment en què en un altre dels paràgrafs confirma la retallada de la despesa sanitària. Sempre ens queda l'opció d'haver de sufragar la sanitat privada per deixar lliures els quiròfans per als més necessitats perquè, allò de poguer triar especialista i hospital i de reduir les llistes d'espera que tant va prometre a crits en el seu programa electoral, sembla que ha quedat aturat, que ara "no toca", ara és temps de retallar, fins al 2012, projecta. Ara ja té el poder, penso, i ja en té prou...

Més fusta a la foguera amb la segregació de les escoles per sexe. Resulta que els avenços dels últims anys "s'han d'analitzar des de l'òptica del rendiment i de la lluita contra el fracàs escolar". No entenc des de quina perspectiva parla d'un possible fracàs en l'ensenyament només pel fet que les noies superin en puntuació als nois. Potser preten que d'aquí a quatre dies les dones tornem a ser mestresses de casa per deixar el poder als patriarques... L'evolució, el dret a la igualtat que empara la Constitució, només la volem els progressistes?

Diu, també, que li calen 'companys de viatje' per resoldre els entrellats amb què s'han trobat, i especula que el PSC -a qui ens fa culpables, clar- només ens dedicarem a fer de durs opositors, tirant pilotes fora.


I aquí vaig. A les pilotes que aquest nou govern tira fora de camp des fa un mes i que imagino que anirà llençant fins ben bé el dia 22 de maig. L'equip de Mas està en aquells típics 10 minuts de partit que sempre es juguen a la banda de la porteria pròpia, per evitar el gol fatídic que podria fer perdre un partit a semifinals.

A nosaltres, però, això ens posiciona, il·lusos que són. Tan il·lusos com per pensar que la ciutadania no és prou intel·ligent per conèixer la jugada que pretenen aguantar per guanyar-ne la copa.

Se us ha vist el llautó, companys nacionalistes. Nosaltres, possiblement no hem sabut projectar la bona gestió de govern dels últims set anys. Vosaltres, però, heu passat les classes d'oratòria amb molt bona nota, però la fòrmula matemàtica us priva d'un trist aprovat.

diumenge, 16 de gener de 2011

Que n'és de bonica la vida!

Com n’és de peculiar la vida... Hi ha dies que s’aixequen amb un sol radiant i a les teves entranyes no s’hi encenen els llums de cap manera; n’hi ha d’altres de grisos i apagats que, en canvi, sorteges entre alegria i bon humor. I n’hi ha alguns, com avui mateix, que resulten perfectes: el cel és ple de llum, i el cor, també.


Aquest matí la terrassa del bar de la Sala Cabañes l'omplien famílies senceres. Molts i moltes hem aprofitat el bon temps per poguer mesclar el gust del cafè amb llet amb el fum d'una cigarreta sense haver de ser multats pel nostre costum (un dia d’aquests provaré de deixar-ho).


Tot apuntava a ser un diumenge gens extraordinari. La intenció, ben bàsica. Passeig fins a la plaça de Santa Anna, comprar el pa, preparar el rostit, dinar, migdiada. Per la tarda planxa, armaris ben endreçats per començar la setmana en ordre.


Com deu estar el meu príncep?, li he dit al meu home. Una trucada des del mòbil per saber del nét ha estat el motiu que ha convertit el dia en diada. “Per què no veniu a dinar a casa meva?”, preguntava el petit, alhora a nosaltres que a la seva mare. “Va sisplis...” Si la mama diu que sí, els avis portem menjar i dinem junts. Quina sorpresa més poc esperada!


Alella bullia de gent, de trànsit... Ja és habitual, però feia temps que no la visitavem el setè dia de la setmana i avui m'ha semblat una ciutat més que un petit poblet maresmenc. Un manat de calçots, unes butifarres i uns quants talls de xai i, cap al Masnou.

En Sergi s’ha sentit esplèndit i nosaltres, també. Com creix... he pensat mentre els seus petits dits feien força per agafar les tenalles i girar la carn de la brasa.


Petites grans coses com aquestes són les que resolen l’ànim, faci fred, faci calor. Que n’és de bonica la vida!, oi?

dijous, 13 de gener de 2011

Parlem de pública o de privada?

Jo hi vaig passar, per a totes dues versions, i segueixo amb la primera. Que, de què parlo?, de la Sanitat al nostre país, en aquest cas.


Ja deu fer uns 10 anys que vaig decidir prescindir d’un carnet de mútua privada amb el què la única cosa que vaig aconseguir va ser ingressar certa quantitat -que no poca- de diners abonats a un fons, diria, perdut.


No em posaré a parlar de la meva malaltia en particular, no crec que us distregui la lectura, però sí del meu cas concret, com un més dels milers que es succeeixen en la sanitat privada, que (considero) va del caire més aviat administratiu que no pas sanitari, com caldria executar.


Potser és cert –tampoc amb tota seguretat, després d’observar com creix la mitjana de famílies assegurades paral•lelament- que no has de ressignar-te a fer cues per que t’atengui la metgessa de família, l’especialista en pediatria o el ginecòleg de torn, quan entregues el plàstic i se li llegeix el codi que avisa la recepcionista amb un: ep, que aquesta paga. Però per obtenir-ne altres solucions, molt més importants, cal gaudir d’una salut de ferro.


Només faré esment de petits detalls, greus problemes, però. Perquè, quan vas engreixant els comptes corrents d’aquestes institucions privades et creus amb tots els drets si els resultats no van en consonància amb el que esperes. I no. Més tard te'n adones que no va pas per aquí la cosa.


Després de lluitar durant més de 10 anys visitant especialistes d’aquí cap allà (això sí, avui sol•licitava hora, al cap de dos dies ja m’asseia a la consulta) les anal•lítiques eren les úniques que avisaven que alguna cosa anava malament. I vinga, i més vinga. I ara em veia una eminència i demà l’altra. I rés. Rés de rés. I jo, seguint amb la malaltia. I les analítiques, rondinant totes soles...


Com que estic segura que rés no passa per casualitat, per assumptes laborals tota la família varem marxar fora del país, concretament a Andorra. I allà em vaig endur la meva feblesa, clar. El meu estat empitjorava i, per tant, vaig haver de fer una visita al facultatiu estranger que, sense veure ni demanar-me cap mena d’analítica, va saber predir quin podia ser el meu problema de salut. No us sembli estrany. Ni parlo de Nostradamus ni d’altres vaticinis més laïcs. Senzillament, aquell doctor em va mirar i em va escoltar, i això ja el va posar en alerta. Una resonància magnètica va corroborar la seva... intuïció?


Una cirurgia amb caràcter urgent va ser imminent. Jo vai poguer escollir d'entre un neurocirurgià de Pamplona, un a Tolosa i un altre de Barcelona. Descartavem viatjar als Estats Units. Recordo la seva proposta com si me l'hagués fet ahir mateix. Vaig utilitzar el concert que la Seguretat Social del Principat i el nostre país van firmar, no he mirat en quin moment, i vaig triar un ingrés a Barcelona.


Va resultar que després d'haver passat tantes hores entre parets de les quals penjaven obres de renom, música ambiental de fons inclosa, va haver de ser el destí qui m’allunyés del meu país “privat” perquè un metge andorrà, amb una nòmina provinent de la sanitat pública del país forany, descobrís d’una ullada què era allò que anava minvant dia rere dia la meva vida.


Però la història no va finalitzar aquí. L’any 2004 tornavem cap a Catalunya. Llavors, tot sigui dit, jo també pensava que seguint utilitzant la mútua privada evitaria cues i saturacions de pacients, a la pública. Vaig tornar a veure els especialistes que suposadament coneixien la meva història clínica per tal que els controls de la convalescència –que en el meu cas va passar a ser crònica- els pogués fer als hospitals que millor m’anés escollir. Però la mútua sanitària va arronsar les celles. No van acceptar la proposta. Així, tal i com sona. La meva malaltia és d’aquelles que resulten "cares" de suportar. La solució que em van donar, seguir pagant la quota i, també, qualsevol necessitat que es derivés de la intervenció, perquè segons em van indicar el meu cas era atípic i podia derivar en d’altres simptomatologies. Per tant, la meva “esplèndida” mútua privada no em cobria ni em cobriria mai més rés. Vaig provar sort en dues empreses més d'aquesta mena. La resposta va ser contundent: no.


Ja fa anys que dos centres públics catalans controlen la meva salut, i que per molts més així sigui. Puntualment cada sis mesos, faig visites rutinàries a l’Hospital de Can Ruti i al de Mataró.


Entendreu ara que no puc fer rés més que donar les gràcies a la sanitat pública i parlar amb tò un tant pejoratiu de la privada. Tot i que, respecto les decisions dels que encara confien en una targeta de plàstic.

Salut a tothom!

diumenge, 2 de gener de 2011

Polítics, o periodistes?

Sempre havia pensat que qui feia política eren els i les polítiques de cada partit polític, veig que estava equivocada de ple. La confusió em vé de comprovar l'activitat del periodisme quan s'acostava la campanya electoral de les autonòmiques a Catalunya, quasi bé més activa que la dels propis partits polítics que havíen de ser triats a les urnes.


El tema està amb que la sensació que llavors vaig tenir-ne al respecte no dista gens de la que segueixo sentint. No sé ben bé què és el que deu pretendre el sector periodístic. Vull pensar que no hi ha motius emmascarats que duguin a tal estafa informativa, que tantes connotacions subjectives desprèn.

Havent de desisitir dels noticiaris en més d’una ocasió, corroboro la necessitat que els i les que hem de treballar les campanyes som nosaltres, aquells i aquelles que creiem amb un projecte. Amb aquell que ha de fer, des d’aquesta societat, un món millor. D’altres, que es dediquin a la seva feina: la d’informar de la forma més veraç i objectiva, als qui també convido a no oblidar el significat de la paraula “ètica”.


I deixo aquí de banda als articulistes, disortadament tan polititzats. Prou feina tenen a fer un balanç d’intencions després de les cròniques publicades el 2010 i de les primeres d’aquest nou any. Per contra, sí que escriuré (i treballaré) com cal, per saber convèncer -amb les meves lectures, i amb els fets que des de la meva posició pugui aclarir- que el paradís promés amb el darrer canvi de govern no ho està sent ni ho serà mai per molts titulars mediocres i sensacionalistes que intentin convèncer una majoria poc i mal informada, desconcertada i ja dubitativa del seu últim gest.

No calen rèpliques. Ho vaig dir no fa pas gaire i segueixo creient amb l’afirmació. Continuem, “formem les nostres files” desordenades i exclamem amb força que hi som, què som i quin és el nostre camí, sense oblidar-nos d’explicar perquè seguir-lo. No valen rancúnies, ni plors, ni enyorances. Cal cohesionar-nos i socialitzar-nos d’una vegada per totes. Només així aconseguirem la victòria que -d’aquí a cinc mesos- hem d’assolir. Quedarà palesa, llavors, la reacció d’un poble indignat per les mentides dels vencedors, als qui potser fins i tot han votat gràcies a tanta hipocresia orada, només guarnida de núbols de cotonets que han fet fum al primer raig.

Hem d’estar preparats per rebre més pals a les rodes (això seguirà passant), però els haurem d’anar salvant perquè només nosaltres portem la millor marca de pneumàtics i un vehicle en què hi cap tothom. I això, així ho haurem de transmetre amb seguretat, la més fiable, a aquelles i aquells que el novembre passat van tenir por de pujar al nostre carro perquè se’ls havia promés transport gratuït amb “cadillac”. La dreta i els nacionalismes mai no caminaran al ritme que cal avançar. Els temps han canviat, però no se’n saben (ni volen) avenir. No els interessa. I per a confirmacions d’aquesta mena només cal fer una ullada a la majoria de personatges caducs que teníen reservats per liderar el “canvi”. Un canvi que només s’ha materialitzat oblidant les promeses reiterades durant tants mesos, un cop celebrat l’últim acte d’investidura al parlament català. Ells, incompleixen. Nosaltres, no volem ser-ne les víctimes. Ara, aquella bona gent a qui van dibuixar un paradís en plè hivern, comproven amb decepció que segueix fent fred i que els miracles polítics no podran canviar mai la metereologia, per molt discurs diví que se’n faci.

Hi ha una baralla de cartes que ja s’ha llençat. Però la partida no ha finalitzat encara, i ens queda joc a les mans a totes i a tots aquells que volguem que continuï. Aquest cop el sabrem jugar i demostrarem que no val a confiar amb els “farols” que l’oposició no deixarà mai de provocar amb el que amagui a les seves mans, somriure irònic. Amb la traició, pocs jocs es guanyen. Som-hi, doncs!