dijous, 12 de setembre de 2013

Un socialisme, massa poc social?

Em sento socialista. Aclariment per respondre als dubtes que puguin projectar els meus tuits de les últimes entrades a Twitter. I sí, també estic completament a favor del gran pas endavant que va suposar ahir l’organització de la Via Catalana. Els per què:

  • 1     Perquè em vaig haver de divorciar definitivament de les veus que representaven i segueixen representant la ideologia política amb què em sento més identificada.
  • 2.       Perquè aquestes veus, ni han estat ni són fidels amb allò que hauria de prevaldre en tot matrimoni ben avingut, sense mentides ni segones intencions.
  • 3.       Perquè una parella és cosa de dos i no es tracta de forjar una cursa cap al poder, únicament un d’ells.
  • 4.       Perquè per tenir amistats comunes s’ha d’anar llaurant el camí dia rere dia, i no només quan s’entreveu que ja no hi ha complicitat amb ningú dels que t’envolten.
  • 5.       Perquè més val arrencar un nou camí que quedar-se aturat immers en la submissió.
  • 6.       Perquè és imprescindible renovar i renovar-se...

Aquestes raons de pes són alguns dels motius pels quals, n’estic segura, moltes i molts socialistes –desencantats com jo mateixa- ahir es donaven les mans al voltant d’un país, tot demostrant de la manera més cívica i ordenada que tothom tenim veu, que tenim opinió i volem que se’ns escolti.


No he fet cap altre matrimoni, amb cap de les forces polítiques que ens governen.  Sóc partidària d’estudiar molt i molt bé qualsevol altra firma de document i errar-la. Desafecció?, no. Més aviat por.

El que tinc clar és que mai no m’he sentit tan identificada en un acte tan lícit i tan compromès com el que ahir per la tarda es va dur a terme. Perquè el moviment va estar organitzat fruit de la necessitat d’un poble unit, el mateix al què les formes polítiques han intentat separar, per activa i per passiva.

El nostre sentiment va prendre forma enmig d'un cercle molt ben dirigit, amb transparència total cap als nostres representants al Govern, acabem o no sent un país independent en un futur.  

Volem polítics compromesos, i no només de paraula. Volem veure i viure la fi de la corrupció que engalana els carrers més alts passant la impunitat per la cara dels què ni tan sols poden posar un plat a taula. Volem eines per sortir de la crisi i que no les haguem de pagar nosaltres amb carències de tota mena.

Volem decidir nosaltres. Decidir el nostre futur. Una decisió ferma, presa per un motiu més que obvi: el present que se’ns està regalant des del discurs polític ens evita de totes, totes.