diumenge, 27 de març de 2011

El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat.

En massa casos, tenim el fácil costum de delegar les responsabilitats que ens son pròpies. En aquestes dates en què els qui col·laborem amb els partits polítics intentem projectar el millor programa electoral -aquell que ha de procurar avançar en el benestar de la ciutat o el poble on vivim- les propostes, quasi bé totes, topen per activa o per passiva amb una necessitat flagrant, el civisme.
Parlem de com resoldre que els carrers estiguin nets de brossa, que no haguem d’anar esquivant les necessitats fisiològiques dels gossos. Discutim com evitar que ens atropelli el patinet de la criatura que baixa pel mateix lloc que els vianants, a una velocitat que triplica la seguretat. Tractem el corrent de la immigració, destacant-la erròniament com a base de la possible delinqüència als barris, mentre ens hem acostumat a haver d’escoltar la música del darrer grup de moda que surt estrident de la finestra del fill adolescent del veí, o a l’incansable renec de la neneta maleducada que es passa el dia remugant perquè l’escoltin, com qui es creu el centre de l’univers...
Anirem de malament a pitjor, si cada cop que considerem millorar no exercim el comportament actiu, aquell que hem de prioritzar cadascú de nosaltres per saber conviure amb l’entorn en general.
Ahir llegia un article publicat al Periòdic. Parlava del perill que els nens i les nenes poden trobar a la xarxa. L’expert, informava que la llei espanyola dicta que l'edat mínima per obtenir de manera legal un compte en una xarxa social és de 14 anys, però que no obstant, la veracitat de les dades que s'introdueixen en el moment de crear un perfil és incontrolable. Certament, ho és. No pas, però, per part del pare i de la mare que haurien de controlar-ne les mesures.


Com canviarem l’hàbit de la dona que passeja el gos i no s’esmerça a recollir-ne les caques?. El petit del patinet, viu sol?, no té ningú que li expliqui quines son les regles? I el magrebí que potser surt de bon matí a treballar i no torna fins tard a casa, ha d’assumir l’estridència de les cordes d’una guitarra embogida, i el renegar de la nena de bofetada?.
Ni l’internet hauria de ser un perill ni la resta de situacions es resolen des d’un tros de paper, ni per una llei. Cal posar-hi mà tothom i no alienar-nos d’allò del què en som responsables. El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat. Sentim-nos els pares i les mares del conviure i no esperem que sigui el nostre ajuntament qui en dictamini la normativa per fer-ho. Tothom hi guanyarem.

divendres, 25 de març de 2011

"La major provocació, ser un mateix”.

Acabo de llegir un comentari d’una companya al Twitter, que m’ha inspirat a escriure. La frase diu: La mayor provocación es ser uno mismo”.
Resulta que és certa, i sobretot ho corroboro avui. Perquè el fet de ser jo mateixa, aquests dies ha creat certes provocacions, sí. Sembla que quan decideixes dir que tot va bé, que tot és conforme, passes tal com desapercebuda. No existeixes, vaja. Però, ai, no vulguis ser tu, quan la resta no ho espera així. És just llavors quan aixequen el vol les defensives.

Aquest matí he penjat a la xarxa una petita gran frase. Ara mateix no tinc pas ganes d’anar a trobar-la però deia alguna cosa així com que el món se’ns menja i, en canvi, pobres de nosaltres, volem creure’ns que la cosa va a l’inrevés. Aquells/es que pensin que em mata el fet de dir les coses pel seu nom s’equivoquen de ple. Mai m’he sentit tan segura de mi mateixa com quan he estat jo mateixa, cosa que considero que sempre intento fer i així seguiré fent. Crec que de bones a primeres sempre ho he deixat així de clar però per si algun o alguna, en algun moment no n’ha rebut ben bé el missatge, demano disculpes per haver-ne creat el dubte.

Potser hauré de canviar la frase que em defineix al perfil de Facebook, que diu que sóc “políticament correcte”. ;-)

dissabte, 12 de març de 2011

Immersos en un món de febleses

Ni ara ni mai ho entendré. Sento vergonya aliena quan ens definim com a racionals mentre, per contra, no acceptem que hi ha persones de tota mena. N'hi ha que neixen amb estrella i, d'altres, que neixen estrellades. Però hi som plegades en aquest mateix món i l'obligació de la nostra saviesa racional hauria d'admentre'ns a totes i a cadascuna, sigui quina sigui la condició.
Malauradament no passa així. Som portadors d'un virus que sembla no tenir cura: el nostre egoïsme innat.
A Mataró, tampoc ens en salvem d'aquesta malaltia de valors. Volem la millor ciutat, aquella a on els nostres fills i filles creixin feliços envoltats de tota mena de luxes i de privilegis, però ens n'oblidem d'aquelles criatures que -com he dit abans- han patit la mala sort de 'néixer estrellades'. Son aquelles nenes i aquells nens, la majoria descendents de famílies desestructurades, que no saben a on 'caure morts' perquè una bona part de la població de la capital no els vol aquí.




Més d'un cop, i de dos, he escoltat dir que s'han de "col·locar" a l'extrarradi. Em pregunto, com podem arribar a dir tals bestieses?... 
Potser seria bo que ens aturéssim a pensar una mica i els féssim un petit lloc dintre de les nostres grans llacunes mentals per assumir que també hi son, que els cal donar les mateixes oportunitats. 
Estem immersos en un món de febleses, veig. Ho percebo cada dia quan llegeixo notícies a la premsa com la dels problemes que estan originant-se a la ciutat on visc, per motius que una parròquia ha cedit un espai on acollir els menors que han de ser separats de les seves famílies.
No em val cap motiu que justifiqui aquest rebuig en massa. Ni la previssió que puguin sorgir problemes de convivència (uns problemes que no s'han patit mai durant els 30 anys que el centre porta treballant al barri de Cerdanyola); ni que s'escolin fonaments inacceptables -com que les obres han començat sense els permisos corresponents-; ni molt menys, per fer-ne un electoralisme que ja genera 'brutícia' abans de les pròximes eleccions municipals.
Vist tot plegat, només em cal corroborar que les coses no serien el mateix si només per un breu moment ens sabéssim posar a la pell dels l'altres.
Hem de donar sempre les gràcies pels privilegis amb què comptem i qüestionar les nostres queixes abans de vomitar-les gratuïtament.