dissabte, 23 d’abril de 2011

Marceix Sant Jordi.

Marceix Sant Jordi, com ho faran en uns dies els cromatismes de les roses que han tenyit la jornada. S'apagarà l'escenari i s'adormirà en un somni profund durant tot un any, a l'espera del naixement d'un pròxim abril.
Donzelles i cavallers ja retiren, després de cavalcar entre el sol i la pluja d'avui. I s'asseuen a la taverna per mostrar el reg de la sang vessada aquest any pel drac vençut, alhora que s'omple d'olorós perfum l'estança.



Marxa ja Sant Jordi i duu un llibre sota l'armadura. Les planes son verges. Només s'hi poden llegir quatre petjades rogents com el foc, de dalt a baix, fent filera. Les de l'intent de la bèstia per fugir mentre el polsí groc de l'or de la llança s'hi estampava enmig i en feia senyera.

divendres, 22 d’abril de 2011

Mentrestant, tot passa...

I mentrestant, prop de la finestra admiro el mar.
No hi ha treva ja, tant sols una intenció que es desmunta com un mirall al cel.
I llenço petons a l'aire i abraçades a l'oblit.
No hi ha soroll, tan sols s'escolta el xiular del vent a una de les cantonades del mur.
S'escapa el relleu dels somnis que descansen, serens.
I apareix l'ombra de la vida i em demana la mà.
I mentrestant, prop de la finestra cerco el mar.






La meva aportació per commemorar el Dia de la Terra.

La llegenda de Sant Jordi.

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.
El mostre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.
I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.
Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.


I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, arribà un jove cavaller de brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc. La donzella se'l mirà i l'advertí:
- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.
El jove cavaller, se la mirà i li contestà:
- No patiu jove donzella. Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.
No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança que va deixar malferida a la terrible bèstia fins matar-la. De la sang que en brollà en sorgí ràpidament un roser amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.En la versió original, recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por. I va ser allà on la gent del poble el va acabar de rematar. Aquesta última versió és la que es pot veure cada any per Sant Jordi a Montblanc, en una representació que fan.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.

Matí de diumenge repassant lectures. Les d'avui mateix, i algunes de les què aquests darrers dies he hagut de deixar arraconades per manca de temps.
Arriba un moment en què el meu cervell acaba fart de tanta informació llegida, fàcua, estúpida, en la majoria dels casos. El periodisme fa un tomb de 360º quan s'acosten eleccions, ho vinc veient des fa mesos, ja. Però el que em resulta més difícil d'empassar és que no només son aquests professionals els qui capgiren les seves formes. També ho fan els polítics.
Deixant a banda colors, me'n faig creus del que una persona pot arribar a canviar quan del que es tracta és de guardar el lloc allà a on posar el seu cul els pròxims quatre anys. Sempre he dit que governar ha de ser molt difícil, que tenir content tothom és una assignatura que no s'aprèn a les escoles. Però, tan difícil ha de ser vetllar pels interessos comuns de veritat, i no només pels propis?. Al meu cap no hi cap, ho sento. 




Les últimes setmanes els partits han hagut de 'patir' el tràngol d'elaborar les llistes per guanyar. Sinzerament, hi ha forces -la majoria- que han creat més d'un i de dos comentaris al respecte per part dels què els i les assenyalarem amb el dit, introduïnt el sobre a les urnes. I la por, ens i els pot massa. I juga males passades, irremeiables. 
Ens queixem que segueix havent un elevat percentatge de desafecció, que la gent no està per la labor de pensar quin color prefereix que governi quan, en canvi, no sabem prou com fer-ho perquè els col·lectius més 'des-afectats' canviïn d'opinió i recolzin una iniciativa, la que sigui, però una. 
Per damunt de tot, opino, cal regir-nos pels nostres principis, per les nostres idees. Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.
Queden exactament 35 dies perquè els municipis seguim, o canviem, no només el marc de les fotografies institucionals dels i de les caps al govern que fins avui pengen de les parets de les sales consistorials. El compte enrere cada cop és més curt. I jo, segueixo llegint els titulars de diumenge publicant les picabaralles d'aquests senyors i d'aquestes senyores que lluiten a cop de peu per asseure's a les poltrones del poder.
La ciutadania hem de ser coherents. El govern, també.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Pastís de maduixes i xocolata.

Almenys, pel que fa a la vista ha quedat prou bé. Aquesta recepta me la van explicar uns amics i avui n'he fet la prova. Si de gust també s'aguanta, serà la que utilitzaré per fer la mona d'en Sergi.


Si voleu provar-la de fer, no és massa complicada. Haureu de tenir a mà, 


Pel pa de pessic:
  • 300 grams de maduixots.
  • 250 grams de farina (jo la faig servir integral).
  • 1 sobre de llevat.
  • 200 grams de sucre.
  • 50 grams d'oli de girasol.
  • 2 ous.
Per a la trufa:
  • 250 grams de xocolata de cobertura.
  • 500 ml. de nata líquida
Per a la cobertura:
  • 150 grams de xocolata de cobertura.
  • 100 grams de mantega.
  • maduixots tallats.
Pel farcit:
  • Melmelada de maduixa.
Per començar l'elaboració haureu de preparar la trufa. Poseu al foc la nata i quan estigui a punt de trencar el bull retireu i afegiu la xocolata trossejada. Remeneu-la bé fins aconseguir una textura homogènia, tapeu amb paper film, deixeu-la refredar i poseu a la nevera. Al cap d'un parell d'hores munteu-la amb la batedora.

Engegueu el forn a 180º perquè es vagi escalfant. Folreu amb paper especial per al forn un motlle de 20 centímetres de diàmetre i passeu-li un polsí de farina o refregueu-lo amb mantega. 

Tamiseu la farina i el llevat i reserveu. Netegeu les maduixes i tritureu-les amb la batedora fins que quedi un batut fi. 

Abocar en un bol els ous i el sucre i remeneu fins que blanquegi. Afegiu-hi a la barreja el batut de maduixes i l'oli, i afegiu a poc a poc la farina amb el llevat. Un cop ben remenat ho deixeu reposar uns 5 o 10 minuts. Fornegeu uns 35 minuts.

Quan el pa de pessic estigui fred, desenmotlleu i dividiu-lo en tres capes. Humitegeu cada cara amb la melmelada i farciu amb una capa de trufa. Poseu a la nevera.

Per preparar la cobertura feu servir un bol pel microones -a mitja potència i durant 2 minuts- afegiu-hi la xocolata trossejada i unes cullerades d'aigua. Remeneu bé i espereu a que estigui tèbia.

Poseu el pastís en una reixeta i cobriu-lo amb la cobertura. Després el passeu a un plat. Talleu els maduixots de la forma que més us agradi i guarniu-lo amb els trossos de fruita. 


Deixeu a la nevera de nou fins que la xocolata quedi sòlida.

Ja està! Nyam, nyam... Ja em direu...