dissabte, 27 de novembre de 2010

Davant de la victòria, sempre l'honestedat

Acabo de veure el vídeo, proposat pel Periòdic de Catalunya, que reuneix als sis candidats del principals partits al Camp Nou per jugar-se -simbòlicament i a cop de pilota- la victòria a les urnes demà. Just el dia abans que la ciutadania decidim qui ha de ser qui s’assegui a liderar el país els pròxims quatre anys, m’han passat pel cap un munt de records de quan només era una nena.

25 de novembre, míting central al Palau Sant Jordi

A casa havíem sentit sempre que l’educació no l’havíem de perdre mai; que el contrincant es mereixia un respecte; que als ulls de Deu tothom erem iguals; que no per parlar més es tenia la raó, i molt menys pel fet de fer-ho amb la veu massa alta; que d’enganyar als altres sempre se’n obteníen greus conseqüències i que la mentida era la qualitat més utilitzada del perdedor; que les coses es demostraven només amb fets i que els reptes s’havíen de complir dintre de les possibilitats i, sobretot, des de la humilitat de cada persona; que havíem de ser conseqüents amb els nostres actes; que si aspiràvem a ser alguna cosa a la vida s’havia de lluitar per aconseguir-ho; que la pitjor de les virtuts era fingir el que no erem...

Tantes i tantes frases escoltades i que avui tant agraeixo.
Perquè gràcies a aquests consells sóc com sóc i em decanto a fer allò que millor s’apropa a l’honestedat i al rigor. I perquè sense cap mena de recel de fer, camino amb tota la seguretat que cada pas és ferm abans de donar-lo.
Perquè penso abans de parlar, perquè demostro abans de demanar, per tot això i molt més, demà votaré al PSC.
Visca Catalunya i visca el socialisme!!!

dilluns, 1 de novembre de 2010

Omnia Sanctorum

Avui és Tots Sants -Omnia Sanctorum en llatí-, dia en què dediquem un record especial cap als nostres difunts. També es concebeix com una de les festivitats més antigues en el món cristià.
El dia de Tots Sants conserva tota una sèrie d'elements que corresponen a creences, fins i tot, anteriors al cristianisme. Arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir passat ja el temps de les collites de l'estiu, de la verema... Els arbres es despullen i la terra sembla esmorteïda. Comença el fred, les nits són més llargues...
Normalment, al matí, se celebra una missa en record als difunts i continua la jornada amb una visita al cementiri, per dur-hi flors i arreglar els nínxols. El costum de visitar les despulles allà a on van ser enterrades vé dels nostres avantpassats romans.

Cementiri de Vallcebollére

Generalitzadament la creença diu que cap al migdia, els difunts que fa poc que ho són, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars i les ànimes, invisibles, es presenten a la casa on vivien per compartir el dia amb els seus. Si els familiars resten tristos per la pèrdua, l’ànima se sentirà bé i podrà avançar cap a la Glòria. Si, en canvi, no se’n guarda cap record i en percep alegria i oblit per part d’aquells a qui va deixar, haurà d’esperar submisa penant. Existeixen altres costums relacionats amb el foc i les ànimes, com ara posar un llum a la porta de la casa, per guiar-les o encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, o encendre espelmes...
A banda de les creences hi ha un costum arrelat, principalment a Catalunya, que hi enllaça una tradició culinària. Les castanyes, els moniatos i els panellets abunden a quasi bé totes les taules en aquest dia tan trist com especial. En el nostre cas, vam gaudir d’aquest costum dimarts passat, amb el nostre nét, en Sergi, fent saborosos panellets com ho venim fent des de ja fa tres anys. Més fotografies del petit cuiner per penjar a l’arbre nu que vam dibuixar a una de les parets del seu dormitori, a casa nostra, i que es va omplint de moments importants de la seva vida tal qual ho faria un fruit.

En Sergi remena i tasta alhora
Fora de tota aquesta mena de tradició espiritual i de la culinària -que respecto i segueixo a mitges tintes- a casa no espero cap de les ànimes dels meus estimats i estimades en un dia com el d’avui. Ni vaig a visitar el cementiri fent-ne coincidir la data. La veritat és que ja deu fer més de dos anys que no trepitjo el lloc a on vam enterrar el meu pare fa més de 35 anys. Més aviat sóc de les que crec que l’ànima dels qui tant he estimat, estimo i estimaré, són sempre al meu costat.
Així era el somriure del meu pare Ramon
No ploraré més avui que demà, ni menys que ahir. El dia ha aixecat gris, trist... però ha aixecat. Els altres, als qui ens referim en la tradició, ja fa temps que no veuen el color del cel: hi són immersos en ell... T’estimo, pare, i seguiré avançant cada dia amb la teva força i la meva energia.