dissabte, 9 d’octubre de 2010

Jo et poso + tu reps = nosaltres tenim

Què infringim quan volem ser mare i pare d'una criatura? Dit així, es fa estranya la pregunta, oi?. La resposta només hauria de passar pel fet que per engendrar calen dues persones: madures, sensibilitzades, cautes, senceres, fraternals, segures... Hi ha tot un seguit de característiques i de motius que es fan imprescindibles a l'hora d'adoptar la mesura de gestar un fill o una filla. Fins aquí, tot correcte.
Però sembla que allò del "jo et poso + tu reps = nosaltres tenim" queda un tant confòs d'un temps cap aquí.
Les lleis, els reglaments, i la disposició d'un tribunal a acceptar la congruència d'aquest fet quan la parella de pares en qüestió consta de dos homes, compliquen la situació.
Podeu llegir-ne el reportatge publicat al diari El País d'avui, en què es citen alguns dels exemples ocorreguts al nostre Estat, en vies de desenvolupament encara pel que fa a aquest afer. Si hem aconseguit declarar legals els matrimonis homosexuals -a la qual cosa n'estic totalment d'acord-, hauria d'haver-se procurat incloure-hi totes les conseqüències que s'hi derivarien de la resolució. En cas contrari, el nostre, ens trobem amb diferents controvèrsies difícils i costoses material i psíquicament de resoldre.
El problema de fons, quan la nulitat de proveir-se d'un ventre de lloguer, té la seva raó lògica, és clar: no hem de permetre que s'utilitzi la dona com a objecte. Jo em pregunto, però, on són les diferències a llogar un ventre femení per gestar-ne una criatura desitgada per altres persones no biològiques, amb la proposta de molts centres sanitaris, públics i privats, a que les noies fins a certa edat que així ho convinguin "venguin" (amb tot el sentit de la paraula, perquè aquestes reben uns diners a canvi de part de la seva anatomia) òvuls per fecundar?. Crec que, com ens passa en algunes circumstàncies, tot i a fi de bé, veiem l'arbre sense posar l'ull a la fulla. En cap cas hauriem de privar ningú el dret a decidir (frase molt de moda en aquests moments) respecte la seva voluntat sobre el què vol fer amb el seu cos. Estic parlant, entendreu, de la dignitat de les decisions preses sense cap mena d'obligació. Ara bé, a Espanya, contractar una gestació subrogada és un acte nul. Llavors, com protegim als nostres nens i nenes, nascuts fora de les nostres fronteres sota aquesta mena de pacte forany?. No seria menys complicat (evitant resolucions judicials, viatges, despeses i un munt de mal de caps més) legislar la proposta nosaltres i no haver de demanar als països d'origen que ens certifiquin que no ha hagut coacció cap a la mare de lloguer?. Què n'opineu?.

Pols som, i en pols ens convertirem

Just ara mateix, fa una setmana que se'm feia saber la trista notícia que el germà de la meva mare -el tiet Pere, per a nosaltres- ens deixava per sempre. Jo era enmig d'un acte, dels molts que se celebren a la nostra ciutat, quan va sonar el meu telèfon.
Com i quan n'és de fàcil que un sentiment sobtat faci que et canviïn les prioritats, els valors, els estigmes. La mateixa tarda de dissabte, allò que desprenia el meu cor i que ja no podria explicar al meu tiet mirant-lo als ulls, sorgia al paper amb una rapidesa inimaginable. En aquelles estrofes no va haver-hi cap esmena a fer un cop rellegides després. Al full de paper embrutat per la tinta del bolígraf quedava plasmat el meu interior, aquell meu instant.
Impotència, tristesa, nostàlgia, ràbia, ressentiment... Quantes buidors més omplien les meves entranyes...
Fins dilluns al matí, el tanatori de la Ronda de Dalt seria l'últim repós de pedra del tiet Pere. Mentre esperàvem l'avís que es traslladava al difunt a la sala del comiat final, vaig sortir a la terrassa de la primera planta de l'edifici. L'ampli espai s'obria a unes immillorables vistes a la ciutat. El sol, testimoni del moment, agraïa amb els seus raigos el lloc omnipotent. A l'interior, a "l'hotel" dels difunts, però, familiars i amics, mentrestant, cobrits els ulls sota fosques ulleres, ploràven inconsolables la pèrdua dels estimats. Un cúmul de pensaments, l'angoixa, la por... caminaven amb mi mesclats entre si. Vaig apagar la cigarreta per entrar a la capella. Jo també duia posades les ulleres de sol -que vaig treure'm al travessar les vidrieres, netes com una patena- descobrint els regalims de l'aigua salada que no deixava de brollir dels meus ulls.
Albinoni, amb el seu Adagio, va rebre el tiet a la sala. En Pol -el seu nét de només nou anys- m'havia demanat si podria llegir-li al iaio la carta de comiat que li havia escrit just el vespre anterior per dir-li, quan ja no podia fer-ho, com se l'estimava, quan li estava afectant la seva pèrdua, com el recordaria sempre. I li assegurava treballar en ferm per aconseguir tot allò que ell li havia demanat tants cops: "sigues un bon estudiant, has de treure bones notes a escola". Li preguntava, també, com ho farien des d'ara, quan calgués arrenjar el jardí, sense el seu ajut... I li havia fet un dibuix a l'anvers de la carta que, més tard, l'avi s'enduria a l'interior del fèretre cap al crematori de Collserola.
Després de llegir la carta d'en Pol, la meva. Impossible dedicar-li sense sanglotejar reiteradament. Després, un silenci etern trencat pels plors, i pel piano i la veu de la soprano amb les "paraules d'amor", d'en Serrat. Un poema d'en Martí i Pol, orat pel pàrroc i més silenci, i plors, i pors, i més nostàlgia, i molts arrepentiments... I un altre cop el piano i la flauta travessera interpretant aquest cop -crec, ja havia perdut la noció- l'obra pòstuma d'en Chopin, Nocturne...
Emoció, tristesa i més plors... i adéus, molts adéus... I al cap de poca estona, l'entrada al forn crematori de la persona amb qui només feia uns dies celebrava la seva salut entre els vius... En uns segons, tota una vida.
La tarda de dilluns ens va deixar descobrir un cel cromàtic diferent, ben diferent del dels dies anteriors. Els núbols entrellaven el blanc i el vermell, perfilant fils de foscor, alhora...


Trobarem a faltar el teu somriure

Hola tiet, avui no serà un poema el que et dedicaré com deus creure’t, venint de mi.

Tots els qui som aquí sabem, -et coneixíem bé- que tu no n’éres pas massa d’aquests tipus de lletres. De ben segur, que si ara mateix sonés l’himne dels teus “pericus” des de la teva ànima ens delectaries amb aquell somriure, a mitjos llavis, que tan bé sabies fer…
Però, ara, en aquests moments, jo, i la resta dels que omplim aquest espai adormit,
hem vingut per a donar-te el nostre últim adéu aquí entre nosaltres. Sona molt trist… I és que des de dissabte al matí, quan els maleïts mòbils van començar a sonar per alertar-nos que marxàves lenta, però sobtadament cap al teu espai de cel, no he deixat de pensar quant curta n’és la vida terrenal…
Ara, és ben bé un d’aquells moments en què acostumem a dir, quan les famílies ens trobem ens ocasions com la que ens reuneix avui aquí: “a veure si quan ens tornem a veure és per alguna cosa més agraïda”…
I és una llàstima, si, perquè en la majoria dels casos no ens adonem de la importància que representa sentir-nos, tocar-nos, comunicar-nos, estimar-nos i abraçar-nos mentre ens és plausible el moment i, en canvi, malauradament, no aprofitem les oportunitats que la vida viva ens brinda a fer-ho.
Ho varem intentar, tu hi éres en l’últim dinar de fa més de dos anys, en què ens vam reunir tiets i tietes, cosins i cosines, parelles respectives i fills i filles comuns, a un dinar, al restaurant del costat d’una granja a on els més petits, -entre ells els teus néts- gaudien escoltant el renec de l’ase, i travessant el rierot o menjant-se un gelat de xocolata. Recordes?, recordeu?. Volíem reseguir els costums que la teva mare havia imposat feia tant de temps, sempre coïncidint amb el dia del seu sant, Santa Mercè. Però no, no n’hem sabut, nosaltres.
D’ençà fins avui han passat massa hiverns. No ens vam veure gaire més sovint perquè no va donar la casualitat de cap boda, ni de cap bateig, ni de cap enterrament fins avui mateix. Sabiem que hi érem, tots i totes, cadascú de nosaltres al nostre aire, en la nostra línia egoïsta, inconscient, però perdedora dels valors més fonamentals que viure aquest món ens ensenya i -està demostrat- deixem de banda.
Per quan temps més?, em pregunto. Tu, tiet, avui em fas mirar enrere i pensar-hi. En cap moment sabem, ningú, quin serà l’últim instant de la nostra vida. L’últim moment en què podrem regalar un somriure al germà, a la mare, al fill… L’última oportunitat de dir-nos, mirant-nos als ulls un: t’estimo.
He arribat tard, me’n adono. Me’n penedeixo, també. I et dóno les gràcies per fer-me’n pensar, tot i la tristesa que m’embarga ara mateix per perdre’t. T’agraeixo que hagis aconseguit que, potser, més d’un i d’una dels que ens hem reunit al teu costat, perdem una espurna del nostre temps per recordar que el Carpe Diem, el “viu el moment” tan escoltat, és la frase més breu, la més senzilla i la més certa. Aquella que ens hem de penjar a la motxilla cada matí, dia rere dia. Voldria que amb aquestes paraules que t’expresso ens en sentíssim al•ludits tots, tot i que hagi estat a costa d’haver-te de tenir davant, immòbil.
Adéu, tiet, i fins d’aquí una breu estona. Ens tornarem a trobar, segur que si. Camina ferm cap allà a on sigui que vagis i viu amb tota plenitud el que hi trobis esperant. Aprofita el moment que se’t regala, tot i que t’esgarrifin les nostres llàgrimes d’avui. I quan arribis allà a on els àngels seran el teu esguard, saluda al meu pare, abraça la teva mare, els teus germans. Des de dissabte que t’esperen amb ells. I viu-los. Viu diferent i viu plenament, i descansa per sempre més, en pau. Adéu, tiet. Seguiré estimant-te. T’estimarem sempre.


Mercè.
4 d’octubre de 2010

divendres, 1 d’octubre de 2010

Ens convé "Endreçar l'ànima"

Després de la manifestació d'orgull mostrat pel nostre alcalde Baron pel fet que l'autora hagués escollit la nostra ciutat per celebrar l'acte de presentació del seu llibre Endreçar l'ànima, va prendre la paraula Carles Manté, President de la Corporació de Salut del Maresme i La Selva i viatger incansable al costat de la consellera de Salut des fa molts anys, en la lluita per inventar el "vint-i-u-centisme", com van corroborar després tots dos a una de les sales del TecnoCampus, ahir. Manté ens va mostrar la doctora com a una dona "amb un disc dur de moltes capes", referint-se a les virtuts que l'exemplaritzen, destacant tres aspectes molt significatius pel que fa a la tasca política desenvolupada els últims set anys gràcies a les accions d’una dona polifacètica com n’és la Marina Geli. L'un, la descentralització aconseguida en un sistema sanitari territorial tot i encara, -va remarcar- amb desigualtats d’accés equitatiu. De l'oferta i la demanda també en va fer relleu, en bé que les malalties anomenades "psicosomàtiques" es van atribuïnt i millorant gràcies a “la medicina de l'esport” com a recepta, un fet inimaginable fa només pocs anys. La tercera, l'honorabilitat amb què s'ha fet enlairar importants infraestructures sanitàries al nostre país, en un marc de greus esforços econòmics, mai tan profunds: "les catedrals", tal com les anomena la consellera.


La Marina Geli va emfatitzar en la importància que esdevenen la confiança i el coneixement com a únics i fonamentals instruments que garanteixen l’èxit de qualsevol empresa.



Una figura política -la de l’autora- que ha volgut captivar el seu treball des del compromís, des de la proximitat i, sobretot, des dels sentiments, "part indestriable de la gestió", va assegurar.


Del seu llibre, va comentar que l’ha “escrit a raig”, des de la cuina de casa seva mentre cuinava un sofregit, o un pollastre amb escamarlans perquè, en un moment donat va creure que el seu mig ségle de vida ben bé es valia un balanç d’allò que havia aconseguit i del que quedava per fer-hi encara.

“Una angoixa vital per contribuir a endreçar l’ànima de Catalunya” o “la vida és plena d’ingredients i hem d’ajudar a les persones a fer els sofregits”, van ser algunes del farcit de frases emotives que va dirigir a un públic assistent que no es va resistir a despendre’s de les sensacions generades per les paraules de la consellera. Al llarg del seu discurs ens va explicar la seva vida com la de qualsevol altra persona, sense jerarquies. Els seus arrels, la seva família, l’avi, el besavi… la prohibició que va imposar l’àvia al silenci, referint-se a parlar de política a casa després d’haver patit la guerra civil. I es va despullar davant nostre tal qual ho hagués fet la metgessa, la que porta a dintre. Simplement.


Diu que ha escrit el llibre des de la consciència de dona: “no sóc feminista però tinc consciència de gènere”. En un altre sentit va comentar tres objectius bàsics: “hem de tornar a creure en les persones, anar amb tota la humilitat possible al capdavant i reconéixer l’amistat”, i en va referir un breu parèntesi recordant la seva mestra d’escola, la senyoreta Solé, de carácter extremadamente rígid, pedagógicament parlant, però eficient en els objectius. Tampoc va oblidar-se a mentar el seu pas com a regidora de l’Ajuntament de Sant Grigori, el seu poble: “Allà va ser on vaig fer la meva escola política”, agraïa.


Amb un “sóc l’energia del meu pare” va concloure pràcticament la xerrada, convidant-nos novament a crear els pilars de la Catalunya del segle XXI, “la què hem de continuar reconstruïnt com ho hem fet els últims set anys” perquè “és un greu error convertir la política en un sac de paraules buides”.