diumenge, 30 de gener del 2011

L'equip de Mas no juga, només intenta evitar el gol fatídic.

M'entretenc llegint les bestieses que publiquen alguns dels polítics i, després, m'omple la sensació d'impotència que acabo traspassant aquí.

L'entrevista del Periòdic de Catalunya al President de la Generalitat no té desperdici. I no per mala praxi periodística. L'Enric Hernández s'ha esmerçat escollint el qüestionari, però les respostes de l'entrevistat han fugit en molt de la coherència.

Resulta que el motiu fonamental de la crisi no és la caiguda dels ingressos i anomena la situació de "patata calenta", la que haurà de treballar el seu govern -pobrets- per intentar sortir-ne. Sembla que els socialistes varem procurar 'alguna' retallada -diu- però que ens varem quedar curts perquè, comenta l'honorable: "el pacient no pot esperar dos anys que l'operin, perquè el mal s'estendria i seria irrecuperable". De moment em quedo amb això, i amb el dubte de la rapidesa que prevegui que es realitzin aquestes intervencions des del moment en què en un altre dels paràgrafs confirma la retallada de la despesa sanitària. Sempre ens queda l'opció d'haver de sufragar la sanitat privada per deixar lliures els quiròfans per als més necessitats perquè, allò de poguer triar especialista i hospital i de reduir les llistes d'espera que tant va prometre a crits en el seu programa electoral, sembla que ha quedat aturat, que ara "no toca", ara és temps de retallar, fins al 2012, projecta. Ara ja té el poder, penso, i ja en té prou...

Més fusta a la foguera amb la segregació de les escoles per sexe. Resulta que els avenços dels últims anys "s'han d'analitzar des de l'òptica del rendiment i de la lluita contra el fracàs escolar". No entenc des de quina perspectiva parla d'un possible fracàs en l'ensenyament només pel fet que les noies superin en puntuació als nois. Potser preten que d'aquí a quatre dies les dones tornem a ser mestresses de casa per deixar el poder als patriarques... L'evolució, el dret a la igualtat que empara la Constitució, només la volem els progressistes?

Diu, també, que li calen 'companys de viatje' per resoldre els entrellats amb què s'han trobat, i especula que el PSC -a qui ens fa culpables, clar- només ens dedicarem a fer de durs opositors, tirant pilotes fora.


I aquí vaig. A les pilotes que aquest nou govern tira fora de camp des fa un mes i que imagino que anirà llençant fins ben bé el dia 22 de maig. L'equip de Mas està en aquells típics 10 minuts de partit que sempre es juguen a la banda de la porteria pròpia, per evitar el gol fatídic que podria fer perdre un partit a semifinals.

A nosaltres, però, això ens posiciona, il·lusos que són. Tan il·lusos com per pensar que la ciutadania no és prou intel·ligent per conèixer la jugada que pretenen aguantar per guanyar-ne la copa.

Se us ha vist el llautó, companys nacionalistes. Nosaltres, possiblement no hem sabut projectar la bona gestió de govern dels últims set anys. Vosaltres, però, heu passat les classes d'oratòria amb molt bona nota, però la fòrmula matemàtica us priva d'un trist aprovat.

diumenge, 16 de gener del 2011

Que n'és de bonica la vida!

Com n’és de peculiar la vida... Hi ha dies que s’aixequen amb un sol radiant i a les teves entranyes no s’hi encenen els llums de cap manera; n’hi ha d’altres de grisos i apagats que, en canvi, sorteges entre alegria i bon humor. I n’hi ha alguns, com avui mateix, que resulten perfectes: el cel és ple de llum, i el cor, també.


Aquest matí la terrassa del bar de la Sala Cabañes l'omplien famílies senceres. Molts i moltes hem aprofitat el bon temps per poguer mesclar el gust del cafè amb llet amb el fum d'una cigarreta sense haver de ser multats pel nostre costum (un dia d’aquests provaré de deixar-ho).


Tot apuntava a ser un diumenge gens extraordinari. La intenció, ben bàsica. Passeig fins a la plaça de Santa Anna, comprar el pa, preparar el rostit, dinar, migdiada. Per la tarda planxa, armaris ben endreçats per començar la setmana en ordre.


Com deu estar el meu príncep?, li he dit al meu home. Una trucada des del mòbil per saber del nét ha estat el motiu que ha convertit el dia en diada. “Per què no veniu a dinar a casa meva?”, preguntava el petit, alhora a nosaltres que a la seva mare. “Va sisplis...” Si la mama diu que sí, els avis portem menjar i dinem junts. Quina sorpresa més poc esperada!


Alella bullia de gent, de trànsit... Ja és habitual, però feia temps que no la visitavem el setè dia de la setmana i avui m'ha semblat una ciutat més que un petit poblet maresmenc. Un manat de calçots, unes butifarres i uns quants talls de xai i, cap al Masnou.

En Sergi s’ha sentit esplèndit i nosaltres, també. Com creix... he pensat mentre els seus petits dits feien força per agafar les tenalles i girar la carn de la brasa.


Petites grans coses com aquestes són les que resolen l’ànim, faci fred, faci calor. Que n’és de bonica la vida!, oi?

dijous, 13 de gener del 2011

Parlem de pública o de privada?

Jo hi vaig passar, per a totes dues versions, i segueixo amb la primera. Que, de què parlo?, de la Sanitat al nostre país, en aquest cas.


Ja deu fer uns 10 anys que vaig decidir prescindir d’un carnet de mútua privada amb el què la única cosa que vaig aconseguir va ser ingressar certa quantitat -que no poca- de diners abonats a un fons, diria, perdut.


No em posaré a parlar de la meva malaltia en particular, no crec que us distregui la lectura, però sí del meu cas concret, com un més dels milers que es succeeixen en la sanitat privada, que (considero) va del caire més aviat administratiu que no pas sanitari, com caldria executar.


Potser és cert –tampoc amb tota seguretat, després d’observar com creix la mitjana de famílies assegurades paral•lelament- que no has de ressignar-te a fer cues per que t’atengui la metgessa de família, l’especialista en pediatria o el ginecòleg de torn, quan entregues el plàstic i se li llegeix el codi que avisa la recepcionista amb un: ep, que aquesta paga. Però per obtenir-ne altres solucions, molt més importants, cal gaudir d’una salut de ferro.


Només faré esment de petits detalls, greus problemes, però. Perquè, quan vas engreixant els comptes corrents d’aquestes institucions privades et creus amb tots els drets si els resultats no van en consonància amb el que esperes. I no. Més tard te'n adones que no va pas per aquí la cosa.


Després de lluitar durant més de 10 anys visitant especialistes d’aquí cap allà (això sí, avui sol•licitava hora, al cap de dos dies ja m’asseia a la consulta) les anal•lítiques eren les úniques que avisaven que alguna cosa anava malament. I vinga, i més vinga. I ara em veia una eminència i demà l’altra. I rés. Rés de rés. I jo, seguint amb la malaltia. I les analítiques, rondinant totes soles...


Com que estic segura que rés no passa per casualitat, per assumptes laborals tota la família varem marxar fora del país, concretament a Andorra. I allà em vaig endur la meva feblesa, clar. El meu estat empitjorava i, per tant, vaig haver de fer una visita al facultatiu estranger que, sense veure ni demanar-me cap mena d’analítica, va saber predir quin podia ser el meu problema de salut. No us sembli estrany. Ni parlo de Nostradamus ni d’altres vaticinis més laïcs. Senzillament, aquell doctor em va mirar i em va escoltar, i això ja el va posar en alerta. Una resonància magnètica va corroborar la seva... intuïció?


Una cirurgia amb caràcter urgent va ser imminent. Jo vai poguer escollir d'entre un neurocirurgià de Pamplona, un a Tolosa i un altre de Barcelona. Descartavem viatjar als Estats Units. Recordo la seva proposta com si me l'hagués fet ahir mateix. Vaig utilitzar el concert que la Seguretat Social del Principat i el nostre país van firmar, no he mirat en quin moment, i vaig triar un ingrés a Barcelona.


Va resultar que després d'haver passat tantes hores entre parets de les quals penjaven obres de renom, música ambiental de fons inclosa, va haver de ser el destí qui m’allunyés del meu país “privat” perquè un metge andorrà, amb una nòmina provinent de la sanitat pública del país forany, descobrís d’una ullada què era allò que anava minvant dia rere dia la meva vida.


Però la història no va finalitzar aquí. L’any 2004 tornavem cap a Catalunya. Llavors, tot sigui dit, jo també pensava que seguint utilitzant la mútua privada evitaria cues i saturacions de pacients, a la pública. Vaig tornar a veure els especialistes que suposadament coneixien la meva història clínica per tal que els controls de la convalescència –que en el meu cas va passar a ser crònica- els pogués fer als hospitals que millor m’anés escollir. Però la mútua sanitària va arronsar les celles. No van acceptar la proposta. Així, tal i com sona. La meva malaltia és d’aquelles que resulten "cares" de suportar. La solució que em van donar, seguir pagant la quota i, també, qualsevol necessitat que es derivés de la intervenció, perquè segons em van indicar el meu cas era atípic i podia derivar en d’altres simptomatologies. Per tant, la meva “esplèndida” mútua privada no em cobria ni em cobriria mai més rés. Vaig provar sort en dues empreses més d'aquesta mena. La resposta va ser contundent: no.


Ja fa anys que dos centres públics catalans controlen la meva salut, i que per molts més així sigui. Puntualment cada sis mesos, faig visites rutinàries a l’Hospital de Can Ruti i al de Mataró.


Entendreu ara que no puc fer rés més que donar les gràcies a la sanitat pública i parlar amb tò un tant pejoratiu de la privada. Tot i que, respecto les decisions dels que encara confien en una targeta de plàstic.

Salut a tothom!

diumenge, 2 de gener del 2011

Polítics, o periodistes?

Sempre havia pensat que qui feia política eren els i les polítiques de cada partit polític, veig que estava equivocada de ple. La confusió em vé de comprovar l'activitat del periodisme quan s'acostava la campanya electoral de les autonòmiques a Catalunya, quasi bé més activa que la dels propis partits polítics que havíen de ser triats a les urnes.


El tema està amb que la sensació que llavors vaig tenir-ne al respecte no dista gens de la que segueixo sentint. No sé ben bé què és el que deu pretendre el sector periodístic. Vull pensar que no hi ha motius emmascarats que duguin a tal estafa informativa, que tantes connotacions subjectives desprèn.

Havent de desisitir dels noticiaris en més d’una ocasió, corroboro la necessitat que els i les que hem de treballar les campanyes som nosaltres, aquells i aquelles que creiem amb un projecte. Amb aquell que ha de fer, des d’aquesta societat, un món millor. D’altres, que es dediquin a la seva feina: la d’informar de la forma més veraç i objectiva, als qui també convido a no oblidar el significat de la paraula “ètica”.


I deixo aquí de banda als articulistes, disortadament tan polititzats. Prou feina tenen a fer un balanç d’intencions després de les cròniques publicades el 2010 i de les primeres d’aquest nou any. Per contra, sí que escriuré (i treballaré) com cal, per saber convèncer -amb les meves lectures, i amb els fets que des de la meva posició pugui aclarir- que el paradís promés amb el darrer canvi de govern no ho està sent ni ho serà mai per molts titulars mediocres i sensacionalistes que intentin convèncer una majoria poc i mal informada, desconcertada i ja dubitativa del seu últim gest.

No calen rèpliques. Ho vaig dir no fa pas gaire i segueixo creient amb l’afirmació. Continuem, “formem les nostres files” desordenades i exclamem amb força que hi som, què som i quin és el nostre camí, sense oblidar-nos d’explicar perquè seguir-lo. No valen rancúnies, ni plors, ni enyorances. Cal cohesionar-nos i socialitzar-nos d’una vegada per totes. Només així aconseguirem la victòria que -d’aquí a cinc mesos- hem d’assolir. Quedarà palesa, llavors, la reacció d’un poble indignat per les mentides dels vencedors, als qui potser fins i tot han votat gràcies a tanta hipocresia orada, només guarnida de núbols de cotonets que han fet fum al primer raig.

Hem d’estar preparats per rebre més pals a les rodes (això seguirà passant), però els haurem d’anar salvant perquè només nosaltres portem la millor marca de pneumàtics i un vehicle en què hi cap tothom. I això, així ho haurem de transmetre amb seguretat, la més fiable, a aquelles i aquells que el novembre passat van tenir por de pujar al nostre carro perquè se’ls havia promés transport gratuït amb “cadillac”. La dreta i els nacionalismes mai no caminaran al ritme que cal avançar. Els temps han canviat, però no se’n saben (ni volen) avenir. No els interessa. I per a confirmacions d’aquesta mena només cal fer una ullada a la majoria de personatges caducs que teníen reservats per liderar el “canvi”. Un canvi que només s’ha materialitzat oblidant les promeses reiterades durant tants mesos, un cop celebrat l’últim acte d’investidura al parlament català. Ells, incompleixen. Nosaltres, no volem ser-ne les víctimes. Ara, aquella bona gent a qui van dibuixar un paradís en plè hivern, comproven amb decepció que segueix fent fred i que els miracles polítics no podran canviar mai la metereologia, per molt discurs diví que se’n faci.

Hi ha una baralla de cartes que ja s’ha llençat. Però la partida no ha finalitzat encara, i ens queda joc a les mans a totes i a tots aquells que volguem que continuï. Aquest cop el sabrem jugar i demostrarem que no val a confiar amb els “farols” que l’oposició no deixarà mai de provocar amb el que amagui a les seves mans, somriure irònic. Amb la traició, pocs jocs es guanyen. Som-hi, doncs!