dissabte, 9 d’octubre de 2010

Jo et poso + tu reps = nosaltres tenim

Què infringim quan volem ser mare i pare d'una criatura? Dit així, es fa estranya la pregunta, oi?. La resposta només hauria de passar pel fet que per engendrar calen dues persones: madures, sensibilitzades, cautes, senceres, fraternals, segures... Hi ha tot un seguit de característiques i de motius que es fan imprescindibles a l'hora d'adoptar la mesura de gestar un fill o una filla. Fins aquí, tot correcte.
Però sembla que allò del "jo et poso + tu reps = nosaltres tenim" queda un tant confòs d'un temps cap aquí.
Les lleis, els reglaments, i la disposició d'un tribunal a acceptar la congruència d'aquest fet quan la parella de pares en qüestió consta de dos homes, compliquen la situació.
Podeu llegir-ne el reportatge publicat al diari El País d'avui, en què es citen alguns dels exemples ocorreguts al nostre Estat, en vies de desenvolupament encara pel que fa a aquest afer. Si hem aconseguit declarar legals els matrimonis homosexuals -a la qual cosa n'estic totalment d'acord-, hauria d'haver-se procurat incloure-hi totes les conseqüències que s'hi derivarien de la resolució. En cas contrari, el nostre, ens trobem amb diferents controvèrsies difícils i costoses material i psíquicament de resoldre.
El problema de fons, quan la nulitat de proveir-se d'un ventre de lloguer, té la seva raó lògica, és clar: no hem de permetre que s'utilitzi la dona com a objecte. Jo em pregunto, però, on són les diferències a llogar un ventre femení per gestar-ne una criatura desitgada per altres persones no biològiques, amb la proposta de molts centres sanitaris, públics i privats, a que les noies fins a certa edat que així ho convinguin "venguin" (amb tot el sentit de la paraula, perquè aquestes reben uns diners a canvi de part de la seva anatomia) òvuls per fecundar?. Crec que, com ens passa en algunes circumstàncies, tot i a fi de bé, veiem l'arbre sense posar l'ull a la fulla. En cap cas hauriem de privar ningú el dret a decidir (frase molt de moda en aquests moments) respecte la seva voluntat sobre el què vol fer amb el seu cos. Estic parlant, entendreu, de la dignitat de les decisions preses sense cap mena d'obligació. Ara bé, a Espanya, contractar una gestació subrogada és un acte nul. Llavors, com protegim als nostres nens i nenes, nascuts fora de les nostres fronteres sota aquesta mena de pacte forany?. No seria menys complicat (evitant resolucions judicials, viatges, despeses i un munt de mal de caps més) legislar la proposta nosaltres i no haver de demanar als països d'origen que ens certifiquin que no ha hagut coacció cap a la mare de lloguer?. Què n'opineu?.

2 comentaris:

Joana ha dit...

Doncs jo opino que no te res de dolent. És evident que per dos homes és més ràpid i senzill un "ventre de lloguer", ni que la paraula m'agradi tan poc....

Mercè Mulet ha dit...

Bon dia, Joana. Com dius, la frase sona un tant despectiva, potser perquè s'acosta als argots comercials... Per la resta -del que en fa de tot plegat una mena de "comerç", havent d'obligar aquestes parelles a pagar un cost desmesurat fins que aconsegueixen obtenir la criatura- potser en caldria fer un replantejament més subjectiu... Que difícil ho fem tot, massa cops...