dimarts, 21 de desembre de 2010

Adéu, Oriol.

El meu cos ha patit un tremolor instantani en saber-ne la notícia: l'amic Oriol és mort. Els meus ulls no donàven crèdit a l'afirmació. No m'ho volia creure, era massa dur per fer-ho. La mostra que no era enmig d'un somni me l'han confirmat les banderes de l'ajuntament, que onegen a mitja asta per a tu...
Recordo la nostra darrera llarga conversa. Només en fa uns mesos. Sortíem de l'acte de presentació d'un llibre, del llibre que ens brindava a tothom que sabéssim "endreçar l'ànima".
Em parlàves, força animat i convencut, que et permetríes lluitar fins al final la malaltia. I ho deies amb el millor dels teus somriures...
I ha estat cert del tot. T'has enfrontat durant molt de temps a les abraçades més i més fortes de la ferotge criatura, aferrant-te a la vida incondicionalment.
Avui, després de més de tres bèlics anys ens ho has volgut fer saber: la bèstia ha perdut. Perquè avui, tu has sabut prendre-li la davantera i -tal i com ho fan els àngels- has iniciat el vol.
Sempre et recordarem, company. Et debem les teves ensenyances d'un coratge tranquil, d'una força encoratjadora, i sobretot de la banda més humana dels mortals. Tu, has sabut endreçar la teva ànima com pocs ho sabem fer.

Trocets de tu ens acaronen amb la suau pluja que cau des que has marxat, aquesta matinada.



Descansa en pau, Oriol.