Un canvi d'escola no en va ser la solució

"Em sembla que el millor que podem fer és canviar el nano d'escola". Així s'expressava un pare, emprenyat perquè el centre amb què havia confiat l'educació del seu fill li havia fallat. Sobretot, en una part que ell considerava massa important com per seguir-ho fent. El noi hagués hagut d'acabar el curs parlant l'anglès perfectament i, en canvi, només podia mantenir una conversa a nivell elemental. Tot i que la millora era notòria amb respecte dels cursos anteriors, l'home s'entestava en que no n'hi havia prou amb el que el jove havia assolit. Calia la perfecció i no era pas aquest, el resultat.

Durant el primer trimestre el noi havia aconseguit uns avenços molt importants en l'idioma; al segon, però, va frenar una mica la seva habilitat lingüística, -en bona part per motius del canvi de docent que, per una llarga malaltia de la titular havia obligat la seva substitució-. La nova mestra -acabada de llicenciar quan la contractaven- no va arrencar al mateix ritme que l'anterior, és clar. Tot i així, a poc a poc compartien el ritme proposat, tan ella com el jove.

El pare, però, seguia insistint en la necessitat que el fill havia de dominar l'idioma a la perfecció. La mare, en un intent de convèncer el marit que la relació temps-coneixements havien estat els adecuats, no va sortir-se'n tampoc. Ell, estava plenament capgirat en que la responsabilitat que el fill d'ambdós no parlés la llengua anglesa, com ho faria un nadiu, n'era exclusivament de l'escola. Rés ni ningú no el van poguer fer canviar d'opinió, i ell no deixava de repetir i repetir que el que calia per resoldre la situació era un canvi de centre imminent.

Va arribar el moment crucial, el mes de les inscripcions pel curs següent. L'home, tal com havia previst, va inscriure el fill a una nova escola de la què li havien parlat molt bé -deia- diferents coneguts.

Tot content, el primer dia de curs va deixar-se caure per les instal·lacions que -pensava-serien la 'panacea' quant a l'ensenyament de l'anglès per al seu noi.

Al cap d'uns mesos les notes trimestrals arribaven a casa. El jove havia aconseguit allò que el pare tant desitjava. Els honors de la millora no es reconeixien només en el full de paper. El seu fill podia mantenir una conversa d'allò més fluida amb qualsevol dels seus companys anglesos. El pare, content d'escoltar-lo, va continuar resseguint el document de les qualificacions i, oh... què era el que havia passat?. La resta d'assignatures havien decaigut de tal manera que, moltes, ni fregaven un trist aprovat. Horroritzat, a l'home li van venir d'immediat al cap les importants despeses que havien suposat per a la família aquell canvi d'escola, aquella decisió que havia de fer del seu fill un estudiant honorífic. Passaria molt de temps abans no es poguéssin amortitzar, tal i com evidenciaven les indignes notes aconseguides. El fill, s'havia redimit tant als desitjos del pare que havia ignorat la importància que tenia, per seguir en la línia d'un bon estudiant, la resta del programari.

La gravedat dels fets van fer adonar-se aquell pare que la decisió del canvi d'escola havia instat la capacitat del jove cap al fracàs. Però ja era massa tard per a lamentacions, llavors. La inscripció realitzada mesos abans incloïa un seguit d'obligacions, entre les quals la continuïtat al centre durant almenys, quatre anys! Amb només l'arrepentiment no n'hi havia prou, però era tot el que li quedava a aquell pare, frustrat per haver errat el futur del seu fill.

Una història, aquesta, de difícil solució un cop l'home va optar pel canvi, aquell dia.

No fem el mateix amb el nostre vot. No estar en disposició de mirar enrere, ni valorar tot el que s'ha aconseguit els últims set anys, per poc que ara mateix sembli, ens pot fer entrar a un carrer sense sortida. Pensem-hi...