Toc, toc, desperta que ja és hora, em diu l’aparell que ha dormit al nostre costat vigilant de no fer el cant després de l'hora prevista...
Peus em toquen terra i amunt, que comença dissabte. Ostres!, ha plogut... Sembla que molt, i que fins i tot ha fet calamarsa, almenys a la part alta de Mataró, em comenta el meu home a quarts d’onze del matí. Ell treballa, avui. Vaja hores d'entrar a la dutxa, eh?, he pensat tot d’una. I tot d’una també, he variat d’opinió: què em preocupa?, avui és festiu i per primer cop en molts mesos no m’espera cap responsabilitat inel·ludible!
El carrer és moll i fa fred. La Riera escampa una flaçada de follatge d'ocres i grocs. Volen, s’aixequen, però molt suaument. Potser perquè són molles, les fulles... Entro al bar de la sala Cabañes. Avui no fa olor a fregit, per tant ens hi quedem oi, mare?. Jo, el cafè amb llet, com sempre, amb got. Però ja s’ho sap l’homenet rialler... La mare no vol rés. Què n’és de tossuda, ni un suc de fruita?, insisteix amb un no. La Natàlia ja hi és, asseguda fa una estona. Repassa el diari. No m’agraden els titulars d’avui, dic jo.
Sona el meu mòbil. Ostres!, és la meva amiga!, li diré que s’apropi aquí. Però plora. Les paraules no travessen la línia gaire bé, però suficientment com per cridar que l’acaben d’avisar els mossos d’esquadra. El seu pare -només 67 anys- ha patit un atac de cor enmig del carrer, a Barcelona. T’acompanyo a l’hospital del Mar?. El món em bé al damunt perquè, sinzerament, el fet em desmunta i desorganitza el cap de setmana de marit treballant, mare a casa per torn rotatiu de germans i després, per la tarda, bé el nèt. Fa molts dies que no el veig i no vull perdre’n l’ocasió. Però la meva amiga em necessita, penso. No, no pateixis, em diu. Ja bé cap aquí la Gemma. Ella m’hi acompanyarà. Em sento malament, i ella també. Jo, perquè crec que subtilment he traït l’amistat. Ella pel seu pare.
Torno a casa i pateixo. Vull parlar amb ella. Què hi faig aquí?. Em tranquilitzo i penso que he fet el que calia. He estat sinzera amb ella i amb mi mateixa. No me’n haig de sentir, de culpable...
El meu pare és mort, Mercè!, em comenta plorant més, si cap, que a la primera trucada. Ha mort enmig del carrer, en un trocet d’una de les voreres de Barcelona. Els mossos no li han pogut dir per telèfon però sembla que ja l’han pujat a l’ambulància cadàver. Pobre home, segueixo pensant. I pobre, la meva amiga, que està destrossada. L’autòpsia retardarà uns dies el sepeli. No sap perquè la mare ha insistit a seguir un protocol que li han posat al cap els metges del centre sanitari. La funerària ha dit que en cas d’autòpsia no es podrà incinerar. És el que ell volia, potser.
A mitja tarda segueixo parlant amb la meva amiga. Sembla que està una mica millor. La vida s’ha d’agafar tal com vé, i ara toca això. Acceptar que no el veurà més. Em comenta que ha entrat a donar-li un petó. L’últim.
Arriba el nét, feliç, amb un somriure d’orella a orella. Quin canvi d’escenari... Sortim de casa: la iaia et portarà a veure molts i molts pessebres. Val!, diu ell. Entrem a la sala d’exposicions de Caixa Laietana i queda encantat amb tanta peça petita. El pessebrista avui està construïnt un estable amb porexpan. Sortint, berenar a l’Uñó i després, com no?, anem a veure joguines. S’ha de fer la carta als Reis...
El dia ha començat fosc i humit i acaba, almenys per a mi, engrescador i alegre. Com n’és d’estranya la vida, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada