Ernest Suñé és proclamat candidat a les municipals de 2015.

Cares conegudes i d'altres encara desconegudes en una agrupació en la què milito només des de gener passat. L'esforç de només una setmana per a la recollida d'avals, i deu dies d'incansables trobades amb una part, petita però molt important, de l'afiliació.

Finalment -i com era d'esperar- el company Suñé ha estat la persona escollida per encapçalar la llista del PSC per a l'alcaldia en les eleccions municipals de 2015. No em sento gens descontenta del resultat obtingut, però. I sobretot tenint en compte que com aquell qui diu jo acabava d'aterrar en un terreny en el què ell és conegut des fa onze anys. Ser policia local i regentar diferents àrees en el nostre ajuntament li han suposat menys esforços per arribar a les urnes.

Però aquesta comença a ser el principi de la meva experiència política de veritat. I és per això que he exposat en públic la meva voluntat de formar equip amb ell, si així ho considera. Perquè el nostre PSC ha de renéixer sense embuts i amb tota la transparència possible, li he demanat en veu alta.

Per tant, resto a l'espera de les seves intencions des de dilluns, com m'ha promès ell també públicament.

Transcric sota aquestes línies el breu parlament que he efectuat després de llegit el dictamen de la mesa electoral d'aquest vespre, perquè considero que us mereixeu això i molt més.

Benvolgudes i benvolguts companys.

No tinc paraules per agrair l’esforç que he comprovat durant aquests últims deu dies per part vostre. La confiança que heu demostrat cap a mi, supera en molt les expectatives que quan vaig decidir donar el pas de presentar-me em movien.

Seré molt breu, perquè ja us hem tingut moltes hores a la nostra disposició durant el procés d’aquestes primàries, valgui dir, les primeres que se celebren en aquesta agrupació i en aquest municipi.

La meva dedicació estarà, a partir d'ara mateix, abocada al partit i per tant sol·licito al guanyador que em tingui en compte per formar part de la nova Comissió Executiva. Per començar a treballar plegats i poder introduir en el nou reglament de participació algunes de les propostes que heu votat un tant per cent gens menyspreable de vosaltres.

Finalment, i no em cansaré mai de dir-ho: Ha estat un plaer comptar amb vosaltres en aquest difícil repte. Moltes, moltes gràcies.

Els resultats han estat els següents:

• Militants, 31 de 41, dels quals Ernest Suñé n'ha obtingut el 64,52% i jo el 32,26%.
• Simpatitzants, 25 de 135, dels quals Ernest Suñé n'ha obtingut el 80% i jo el 16%.
• Vots en blanc, 2.

Total votants, 56 de 176, del quals, l'Ernest Suñé n'ha obtingut el 71,43% i jo el 25%. 

Moltes felicitats, Ernest.

Gràcies.

Aquest vespre, just d'ara a menys d'una hora, finalitzarà la campanya electoral del procés de primàries entre el company Ernest Suñé i jo. 

Decidir tirar endavant aquesta proposta ha estat un repte difícil però alhora encoratjador. En la nostra agrupació comptem amb menys afiliats i afiliades que mai, però els qui hi som esperem impacients poder participar de la gestió pública i de partit, en moments en què sembla que el sentit democràtic es perd perquè hi imperen les magnificiències.

Demà s'obriran les urnes a les cinc en punt de la tarda, i després de dos quarts de nou del vespre un dels dos candidats a encapçalar la llista a les municipals de 2015 n'haurà sortit guanyador.

L'experiència que he pogut assolir durant aquests dies amb diferents membres afiliats ha estat el guany més enriquidor del què, davant del resultat que finalment s'exposi, en faré bandera.

Puc assegurar que tenim persones molt agraïdes, tot i el moment crític en què es troba el nostra partit. I estic segura que d'aquesta obvietat en sorgiran d'altres que refermaran que la nostra agrupació ha de continuar caminant i exigint els drets que ens són propis, siguin quins siguin els receptors de les demandes.

Estic a la vostra disposició, ja ho sabeu. Només em resta expressar el sentiment que em preval ara mateix en una senzilla paraula: 

A la pre-candidatura de les primàries del Masnou, pel PSC, m'hi sumo!

El passat dissabte, dia 14 de juny, vaig traslladar a la Federació del Maresme la meva intenció de presentar-me com a pre-candidata en el procés de primàries obertes que es va iniciar al municipi maresmenc el dia 29 de maig.

Així, em sumo -a la ja sabuda opció per part del regidor i membre del Grup Municipal a l’oposició Ernest Suñé, que oficialitzava la seva candidatura dimecres passat-, en una decisió de darrera hora perquè, tot i que és una mica tard i sé que el temps no juga al meu favor, crec que puc aconseguir els avals necessaris d’aquí al dia 25, data en què finalitza la possibilitat que els i les militants puguem optar a lluitar per l’alcaldia del Masnou en les eleccions de 2015.

Com ja va expressar el meu company Ernest en les seves declaracions a la premsa, el moment és molt complicat, ho sé. Estem enmig d’una tessitura política que provoca diferents trencaments en el si del nostre partit, però el meu coratge innat, finalment no em permet restar aturada i darrera de les barreres mentre discrepo en silenci de com s’està governant al municipi.

Aquest mateix matí he firmat la declaració de compromisos que requereix el Reglament, a la seu de la Federació del Maresme. Perquè em sento disposada a lluitar pel poble que m’ha vist créixer. Sé que hi ha molta feina a fer i no serà en dos dies que es comencin a recuperar posicions, però tinc més clares que mai les premisses que són imprescindibles per cohesionar el nostre municipi i convertir-lo en un espai de convivència òptim i enriquidor per a totes aquelles persones que hi residim.

Si abans del dia 25 de juny no es presenta cap altra candidatura, entre l'Ernest Suñé i jo ens haurem de disputar, l’11 de juliol pròxim i en assemblea extraordinària, el vot de la militància per encapçalar la candidatura.

Us convido a totes i a tots a donar-me el vostre recolzament. Totes i tots, som tothom!

Un gran joc d'ous polític, a la cantonada.

Bombardeigs aquí i allà després dels resultats electorals de diumenge que –tot i que anaven de naturalesa europea- han destapat l’opinió de la gent del carrer, a Catalunya i a la resta d'Espanya, pel que fa a les forces polítiques. De poc han servit els sondejos de dies abans de les urnes. De rés.

Davant de les declaracions de la majoria de dirigents sembla que el número de vots perduts tenen el rerefons que cadascú li vol donar. La Sánchez Camacho evoca la baixada al procés sobiranista català. Cap al·lusió a la mala gestió política a Catalunya. Per contra, Rajoy sí que hi veu un problema de fons quan analitza la pèrdua de mobilització –tot i guanyar, els seus, a l’eurocambra- i diu que el gran problema han estat les retallades. Això sí, no pensa dirimir cap canvi en el si de la formació.

A Rubalcaba se li acaba la paciència i decideix retirar-se. Llàstima que ja és tard. Potser si s’hagués quedat a la rereguarda en el seu moment ara no hauria d’anar d’heroi compungit.

Patxi López es retreu el fet que no s’hagi sabut fer bé la feina i convoca un congrés extraordinari del PSE, però no descarta rés. Potser el veurem com a candidat a les primàries del PSOE, qui sap!

Entra de nou la Chacón (uf, ja ens havíem oblidat d’ella després que decidís viatjar a Miami) i juntament amb Medina (que tampoc descarta presentar-se a les primàries) s’encaren amb els barons i els culpen de no saber escoltar la gent. Ara va de tàndem. No sé qui escolta més, si el sord o el que no vol sentir.

Pere Navarro està tranquil. I sembla que els nefastos resultats l’hagin encoratjat a seguir pul·lulant dintre de la secretaria general. No defalleix gens i convoca a un Consell Nacional pel mes de juny que ve. I ve malament la cosa, perquè molta afiliació, cremada, vol firmar el manifest dels díscols de la formació, que ja han proposat nova assemblea pel mes de juliol vinent. Collbony demana a Navarro que no sigui dur amb ells, i parla de síntesi entre totes les famílies del PSC.

A tot això, la Generalitat demana dialogar amb el govern central perquè ara sí que sí. Després de les eleccions de diumenge se senten forts. Però això no descarta que –havent quedat la segona força votada a Catalunya- hagin d’accedir a ‘intercanvis d’impressions’ de moment no se sap de quina naturalesa, amb Oriol Junqueras, el més afavorit en els comicis passats.

I més novetats. Bosch es presentarà a les primàries de Barcelona com a candidat ‘junquerista’. Això sí, en té el beneplàcit del líder, diu. 

Mentrestant, Pablo Iglesias es posiciona.

Per acabar, una notícia no tan aliena a la política: ha dimitit el director dels Mossos.

I amb tot, la dreta seguirà encapçalant les retallades, des de Brusel·les.

No està malament, oi?

El nostre govern parla massa i treballa poc

Com ja ve sent habitual, a hores d’ara l’acta del passat ple ordinari del 24 d’abril no està publicat al web institucional, i molt menys el vídeo, clar, que es publica empalmant una sessió a l'altre. Em pregunto de quina manera, aquesta eina virtual, ens serveix a la ciutadania per poder tenir coneixement del què s’està fent des del govern, però encara no hi he trobat la resposta que m’agradaria.

Amb tot i com comentava, el ple ordinari de fa ja sis dies anotava un ordre del dia que, d’entrada, semblava ser força avorrit. Tot i així, la cosa es va escalfar, -com acostuma a passar a l’hora de les votacions de les mocions per part dels grups municipals de l’oposició- perquè dóna totalment la sensació que estem al Congrés dels Diputats (només que en comptes de Rajoy se'n diu Parés), on s’hi centra una majoria absoluta en la qual no hi entra ni Déu.

En faré cinc cèntims d’alguns dels punts que van portar més discordança a l’hora de decidir què era el millor per a la ciutadania. Tothom que vivim al Masnou sabem (veiem) que els carrers porten masses anys plens de brutícia. No fa pas gaire que un regidor del nostre ajuntament, i davant de les meves queixes al respecte, hi va donar la responsabilitat de tot plegat a l’anterior govern perquè, segons el nou equip, no vam ser capaços de canviar l’empresa subcontractada, que havíem d’haver fet un nou concurs administratiu per ‘retirar’ aquesta companyia que no funcionava i donar pas a gent capaç i eficient. Fins aquí, no em va quedar altre remei que mossegar-me la llengua i esperar a que els mandataris actuals ens passessin per la cara la nostra mala gestió. No obstant això, al ple del mes de març no vaig tenir cap mena de recança en plantejar la pregunta a la sala. Semblava que tot s’arreglaria en breu.

Doncs bé, arribada la data en què finalitza el contracte administratiu amb la dita empresa i sense haver salvat obstacles ‘decreten’ la continuïtat del servei de recollida de residus, neteja viària, passeig marítim i platges del terme municipal del Masnou (títol aquest del punt de l’ordre del dia, tot i que ells després van fer èmfasi en que aquesta darrera zona no és de competència pròpia) per a sis mesos més. Potser no s’ha tingut temps de programar la gestió que hauria d’haver estat treballada?. De rés van servir els vots en contra per part del PSC i de ICV-EUiA. És a dir, una partida que suportem la ciutadania en, poca cosa, 903.204 euros en total (resen així al pressupost, prorrogat), queda prorrogada, també, perquè no hi ha ganes de fer més...

Però la cosa es descol·loca més -si cap- després, quan el govern presenta un expedient de modificació de vuit de les partides pressupostàries, per crèdit extraordinari, que teòricament hauran de justificar-se en mesures de millora del caire urbanístic i de manteniment sense, però, que se’n doni resposta quant les accions previstes a les preguntes per part dels grups de l’oposició. Tant per part del regidor de l’Àrea de Manteniment i Serveis, Jordi Matas, com pel que fa a Llorenç Birba, delegat d’Administració i Finances, sembla que l’ampliació ‘és convenient’ però que ‘no s’han estudiat encara les accions que resoldrà el crèdit’. Ui, quin desconcert, oi?, si semblava que en sabessin, d'això de com decidir en què es gasten els nostres diners!

També tenim un excel·lent pla de participació ciutadana, -que podem veure inclòs en la regidoria que encapçala el senyor Jaume Oliveres- que, per cert, finalitza l’any pròxim sense que s’hagi desplegat més que en ser un document amb títol i índex. No existeixen la majoria de Consells que el pla contempla, ni se’n té cap ganes que la ciutadania hi formem part. Pressupost malaguanyat...

També cal incidir amb una altra de les partides que inclou el pressupost: la Igualtat. El darrer pla local d’Igualtat d'oportunitats va exhaurir-se el 2013. Si consultem el web del nostre ajuntament, aquí ha quedat tota la feina, feta o no, en favor de les dones. A la pregunta sobre aquest interès a la regidora delegada, Noemí Condeminas, confirma que ‘s’hi està treballant’, sense més. Tampoc ens n'informa massa més.

De la tasca que es projectava l’octubre de 2013, i abans que la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern fos vigent, també –diuen- s’hi està treballant. I en una setmana (ja la farà demà) el web institucional reflectirà aquesta empresa... Deixem que passi el pont?

Malauradament, els grups municipals afins a fer concert amb la dreta –en equip, i no tan moderada- com tenim al nostre ajuntament, els faciliten una majoria absoluta que, ple darrera ple, va fent cicatriu en el desenvolupament de les polítiques municipals. La conclusió més candent va només en una direcció: el nostre govern, potser parla massa i treballa ben poc.

Mas, la consulta i l'arca, de Noé?

Contestaré afirmativament a la primera pregunta proposada el pròxim 9 de novembre. I li explicaré, senyor Mas, les meves raons, no sigui cas que un cop fet el recompte, la victòria del primer ‘SÍ’ no es quedi enlloc més que en un -més que suposat- titular aquí i allà perquè –ja ho he dit en altres ocasions- veig a venir que el que vostè vol només és un lloc en la història, independentment del sí a la independència (o la gallina dels ous d’or) amb el què tant sembla combregar.

Jo li parlaré dels meus motius. Dels què em fan no tenir-hi dubtes a votar a favor del dret a decidir del poble que, a més, ja va corroborar com a legítim la darrera STC de 25 de març passat. Però no s’equivoqui, senyor Mas, el dret a decidir que vostè ven no casa amb l’ordenament jurídic que, de moment, preval en el nostre país. Ni pel que fa a la Constitució Espanyola, ni a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per tant, crec que vostè ha començat la casa pel sostre, i que el govern espanyol li esfondrarà amb exèrcit inclòs, si cal, abans que pugui construir-ne les parets.

Miri, no sé si titllar-lo d’il·lús o més aviat de supèrbia, la seva. Perquè personalment -i estic segura que com jo a una gran majoria de la ciutadania-, ens hagués agradat poder viure la seva lluita contra la resta del territori des d’altres mostres bèl·liques pels nostres interessos. I li en exposaré alguns exemples, més que necessaris.

Diu la Constitució Espanyola, en el seu article 23, que la ciutadania té el dret a participar en els assumptes públics, directament, sí, també ho resa així, i no només per mitjà de representació. Alhora, igualment ho corrobora, i sense canvis dialèctics, l’article 29 del nostre Estatut. Arrel d’aquestes dues postures, legals i legítimes, crec que ens és fonamental, doncs, caminar cap al primer ‘sí’ el dia 9 de novembre pròxim. Però és clar, havent vist diferents formes de fer per part del govern que encapçala al Parlament, no sé ben bé com ens vendrà vostè llavors el triomf, l’endemà mateix de les eleccions, en cas que la ‘terra promesa’ segueixi sent dependent del govern central espanyol. Ens parlen d’una declaració unilateral d’independència... no es posin xulos, senyors, que saben que amb aquesta postura no aniran enlloc. Fins i tot dirigents de la seva coalició trepitgen la proposta.  

Però bé, tornem a on hem començat i respongui’m, si és que té arguments lícits per fer-ho, com ha estat que s’ha passat la seva legislatura encomanant-se a una sola paraula i sense exercir la seva responsabilitat, la que se li va donar a les urnes, vull dir.

Només faré èmfasi en alguns dels drets pels quals hagués hagut de lluitar com a dirigent en el què es va confiar, i no ha fet. En quina cantonada ha deixat vostè, senyor Mas, el dret que tenim a un lloc de treball, quan la taxa d’atur dels últims tres anys s’ha vist erigida com fa tants anys que ni recordo?. On ha deixat les possibilitats d’inversió per crear ocupació?. I no em respongui que el tripartit li va deixar per eixugar un deute de dimensions infrahumanes, perquè aquí l’únic que s’allunya de la humanitat és vostè.

Li recordaré també l’article 39 de la CE, que recorda que els poders públics asseguraran la protecció social, econòmica i jurídica de les famílies; la protecció dels fills i filles, i sobretot tenint-se en compte els acords internacionals que vetllin pels seus drets de protecció. I miri, l’Estatut català encara en fa més protagonisme, si cap, en el seu capítol primer. Faci’n un repàs, si li plau, dels seus 28 articles, i després digui’m en quin moment se’ls ha deixat de ‘passar pel forro’ com vulgarment s’expressa. Vulgarment, també, és de la única manera que vostè ha accedit a aquestes expressions jurídiques. Què ha passat, senyor Mas, que ens té als i les usuàries de la pretesa Sanitat Pública tan deixats de la mà de Déu, i als professionals del sector tant i tant emprenyats per culpa de les seves malifetes?. Llistes d’espera, fracàs escolar, atur, desnonaments... Li sonen?

Pel que fa a altres capítols, -i no de la Carta Magna espanyola precisament- com ara el cinquè de la nostra, ja ni cal parlar-ne, perquè diria que ni a vostè ni als seus satèl·lits els interessa saber rés sobre el què son els principis rectors, ni d’allò de l’eficiència, ni de l’eficàcia, i molt menys de quines haurien de ser les ‘mesures necessàries’ per al compliment de rés oi, senyor Mas?

Amb tot, insistir que durant el que penja del seu mandat només li ha 'fet gràcia' això de [com]prometre a tothom que si ens quedem sols com a país tot anirà millor. Però per a portar a bon port aquesta fita, que no ho oblidi ningú, ha fet del seu govern una trama de subversió que no ha tingut en compte els detalls que contemplen ni la Constitució ni l’Estatut. Deixi’ns d’enganyar i de creure’s que som imbècils, president. Nosaltres sí que sabem que tots dos documents els vam referendar i que ara, el que caldria, és abans que rés modernitzar-los d’acord amb la conjuntura actual.

Deixi de crear només una lluita absurda entre el poble i deixi’ns, només, decidir. I decidir també vol dir tenir-nos en compte quan s'elaboren les lleis, sap?. 

O això, o ja el veig pilotant l’arca de Noé, a vostè.

Bufetada a l'esquerra!

Bufetada a l’esquerra! Així interpreten la derrota de les forces progressistes els i les periodistes europeus davant de la punxada al nostre país veí. Una paraula que últimament vaig escoltant pel carrer i llegint a, cada cop més, rotatius catalans.

La bufetada era allò amb què acabaves marcat de matinada quan et passaves d’hora en tornar a casa; quan tocaves els nassos al teu germà petit perquè et senties superior; quan travessaves el carrer sense mirar a dues bandes i acabava de passar una moto fregant-te les faldilles...

Llavors, aquesta paraula la tenies força present en les teves vivències diàries. Era al teu costat, pràcticament, perquè el ritme de l’educació que t’estaven forjant des de casa feia que alguns cops passés de la lletra al fet físic, encara que només fos executat simbòlicament.

Ja no passa el mateix. A les criatures no se’ls pot posar la ma al damunt perquè, suposadament, és una forma d’actuar que aboca al trauma. Jo no me’n sento gens, de traumatitzada, ni els meus fills tampoc, però sembla que els temps canvien i que les formes d’educar van en un altre sentit més poc, estricte?. Fa mal, no obstant, veure que també s’han deixat en la prehistòria els ‘gràcies’; els ‘si us plau’, i algunes (masses) formes de respecte cap als altres.

De totes les maneres, comprovo que aquell gest que els nostres avis i àvies, mares i pares, (o jo mateixa) fèiem servir per aturar de tant en tant les males maneres, ara s’ha convertit en un art per part de totes i tots plegats a l’hora de votar als i les nostres representants polítiques.

Proliferen els titulars dels diaris, en aquest sentit, com a manera d’explicar-nos que al partit que no s’ha portat bé, bufetada que t’arrio. La ciutadania castiguem així al poder que no ha fet bé els deures. A aquell partit que abans de ser votat va prometre que portaria bones notes, almenys a final de curs, però que finalment no s’ha mirat la lliçó en cap de les avaluacions i, clar, finalment ha suspès.

Clara és la simptomatologia de tots els partits governants, malauradament. Denoten que, com si d’adolescents es tractés, un cop han entrat a la Universitat que enyoraven, i tenen assegurat l’escriptori i un lloc en la biblioteca, ja està tot fet. A més a més, i per a més inri, de la recaptació que els pares van aportant al llarg del curs per tal que els i les filles puguin assegurar-los-hi un futur benestant, ostres!, no se sap ben bé què ha passat però el calaix és buit!. Això sí, els i les joves poden tornar a casa per Nadal amb l’últim model quatre rodes que surt al mercat...

Una llàstima haver de comparar les bufetades d’una pubertat sense escrúpols amb els pocs escrúpols que demostren la majoria de persones adultes quan són al poder. Haver de desenterrar una paraula malmirada per les noves generacions educatives i apropar-la a la política en la majoria d’Estats, és la franca intenció dels pobles.

Una bufetada donada a temps no traumatitza, però sí que de l’acte se n’espera un canvi de formes. Anirem veient-ne el resultat o si, en canvi, caldrà que inventem altres càstigs per redreçar les anarquies.