dilluns, 31 de març de 2014

Bufetada a l'esquerra!

Bufetada a l’esquerra! Així interpreten la derrota de les forces progressistes els i les periodistes europeus davant de la punxada al nostre país veí. Una paraula que últimament vaig escoltant pel carrer i llegint a, cada cop més, rotatius catalans.

La bufetada era allò amb què acabaves marcat de matinada quan et passaves d’hora en tornar a casa; quan tocaves els nassos al teu germà petit perquè et senties superior; quan travessaves el carrer sense mirar a dues bandes i acabava de passar una moto fregant-te les faldilles...

Llavors, aquesta paraula la tenies força present en les teves vivències diàries. Era al teu costat, pràcticament, perquè el ritme de l’educació que t’estaven forjant des de casa feia que alguns cops passés de la lletra al fet físic, encara que només fos executat simbòlicament.

Ja no passa el mateix. A les criatures no se’ls pot posar la ma al damunt perquè, suposadament, és una forma d’actuar que aboca al trauma. Jo no me’n sento gens, de traumatitzada, ni els meus fills tampoc, però sembla que els temps canvien i que les formes d’educar van en un altre sentit més poc, estricte?. Fa mal, no obstant, veure que també s’han deixat en la prehistòria els ‘gràcies’; els ‘si us plau’, i algunes (masses) formes de respecte cap als altres.

De totes les maneres, comprovo que aquell gest que els nostres avis i àvies, mares i pares, (o jo mateixa) fèiem servir per aturar de tant en tant les males maneres, ara s’ha convertit en un art per part de totes i tots plegats a l’hora de votar als i les nostres representants polítiques.



Proliferen els titulars dels diaris, en aquest sentit, com a manera d’explicar-nos que al partit que no s’ha portat bé, bufetada que t’arrio. La ciutadania castiguem així al poder que no ha fet bé els deures. A aquell partit que abans de ser votat va prometre que portaria bones notes, almenys a final de curs, però que finalment no s’ha mirat la lliçó en cap de les avaluacions i, clar, finalment ha suspès.

Clara és la simptomatologia de tots els partits governants, malauradament. Denoten que, com si d’adolescents es tractés, un cop han entrat a la Universitat que enyoraven, i tenen assegurat l’escriptori i un lloc en la biblioteca, ja està tot fet. A més a més, i per a més inri, de la recaptació que els pares van aportant al llarg del curs per tal que els i les filles puguin assegurar-los-hi un futur benestant, ostres!, no se sap ben bé què ha passat però el calaix és buit!. Això sí, els i les joves poden tornar a casa per Nadal amb l’últim model quatre rodes que surt al mercat...

Una llàstima haver de comparar les bufetades d’una pubertat sense escrúpols amb els pocs escrúpols que demostren la majoria de persones adultes quan són al poder. Haver de desenterrar una paraula malmirada per les noves generacions educatives i apropar-la a la política en la majoria d’Estats, és la franca intenció dels pobles.


Una bufetada donada a temps no traumatitza, però sí que de l’acte se n’espera un canvi de formes. Anirem veient-ne el resultat o si, en canvi, caldrà que inventem altres càstigs per redreçar les anarquies.