No sé pas si el destí està escrit.

Aquest matí, a primera hora, he fet un cafè en l'última de les cafeteries obertes al Masnou, El Cub, al carrer Sant Miquel i la qual recomano. Però el meu post no va en aquest sentit, sinó amb la conversa que he mantingut amb la meva amiga Magdalena respecte l'accident de l'Airbus 320, als Alps francesos dimarts passat.

Sigui casual o no ho sigui, a aquesta amiga meva -mare d'una noia que ha passat els últims vuit mesos a Austràlia i que, dilluns, va tornar a casa 'per sorpresa'-, se li encongia el cor de pensar que el cas de l'accident forçat (sembla) d'aviació, podria ben bé estat un altre vol, en el què hi viatgés la seva filla i que, atès el secret d'aquesta quan la seva tornada, els pares estesin sobtats per la notícia del 24M, trists per les morts i horroritzats per com es poden estar sentint les famílies dels sinistrats però, que en cap moment se'ls passés pel cap que dintre del aparell hi pogués anar la seva filla.

Hi he pensat, no gens objectivament, perquè la viatgera en qüestió és com si fos una segona filla meva. I immediatament m'he vist immersa en una desesperació impossible d'explicar, tot i la situació suposada.

No ha estat el cas, sortosament. L'aventurera masnovina és a casa, sana i estalvi, però si cap encara més, m'he intentat posar-me per uns instants en la pell dels familiars de les víctimes. Fatídica sensació. Hagi estat un accident o un sinistre provocat pel copilot, el resultat en són 149+1 persones que mai no podran explicar als seus com s'ho van passar a Barcelona, a Palma de Mallorca, o amb quines intencions anaven a la fira d'alimentació i quin van ser els resultats de tot plegat... Perquè ja no hi són.

Tot el meu suport incondicional a aquestes persones que patiran les pèrdues fins el dia de la seva hora, segur. I que en pau descansin les ànimes d'aquests cossos que no es recuperaran mai després de l'impacte ocorregut. No sé pas si el destí està escrit però si és així, és força incongruent.

Feliç Dia de la Igualtat!

Ahir vaig haver d'admetre que la 'publicitat' tal i com sona deixa molt que desitjar. Em refereixo a la data que es commemora avui, 8 de març, Dia Internacional de la Dona -treballadora o no- admès així per les Nacions Unides l'any 1977.

Un cop vists els avenços que des que 146 dones van morir cremades en la fàbrica cotonera de Nova York, un mes de març de 1908, i després que hagi plogut molt des de llavors, és de calaix que poques victòries en el sentit de la Igualtat hem pogut admetre guanyades.

M'explico. Que les dones sempre hem anat i anem més d'un graó pel darrere dels homes és un fet. Sinó, atenim-nos per exemple a la greu escletxa salarial que encara predomina en mateixes condicions de treball; pensem amb els ínfims percentatges que suposen els llocs directius en les empreses i que corresponen al nostre sexe; reconeguem que avui seguim portant el cartell de 'cuidadores' per pròpia naturalesa; mirem el percentatges que componen les llistes de persones aturades... Fullegem qualsevol notícia, nacional i/o internacional, i comprovarem que el nostre sexe, -que de dèbil només en té el nom amb què no sé qui ni en quin moment van voler qualificar-nos- destaca poc en la majoria dels àmbits socials, culturals, polítics i econòmics. Això no obstant, estareu amb mi que no representa la certesa, perquè de dones, al llarg de la història, n'hi ha hagut i n'hi ha un munt de sobresortints.

És a dir, que seguim lluitant per aconseguir trepitjar altres planetes sense acabar d'enllestir de debò les mancances que es pateixen a peu ferm.

Ara bé, -i seguint en la línia del que us explicava al principi del redactat- l'evolució de la què ens agrada -i sobretot a tots els governs- fer-ne bandera, es veu només retractada en fites que ratllen la supèrbia, i que seguiran en aquesta línia mentre no quedin clars els matisos més elementals. Mentre es deixi de banda que les societats són canviants i que les persones de qualsevol sexe puguin exercir el dret de viure i conviure lliures i amb ple dret de coexistència, per moltes Llunes que se'ns posin a tir el triatge serà deficient.

Deixem-nos de voler atrapar l'arbre i deixar perdre el bosc sencer, i vetllem -entre totes i tots- per fer d'aquesta estada aquí un lloc digne. Un espai on hi destaqui la coherència i el saber-ne fer fora qualsevol tipus de discriminació. 

El camí sempre ha estat posat. Les pedres, només les amunteguem nosaltres.

Feliç dia a favor de la Igualtat!

Què fer quan no se sap què fer?

Del cacau mental en què estic immersa no sé com sortir-me'n. Em refereixo a que queden pocs mesos per escollir quin partit polític vull que em representi -anirem de curt, i sostindrem d'entrada només les pròximes municipals- al meu poble.

Certament el candidat que es presenta pel partit al què jo fins fa poc temps militava -i que tot sigui dit, va guanyar el lloc al què aspirava jo en les primàries- sembla haver fet una feina escrita que es pot anomenar de molt poc simple. També sigui dit que la formula amb què l'ha presentada és la que jo proposava en el meu 'mini-pre-programa': comissions per àrees; treball en equip; propostes obertes a la ciutadania en general; reorganització de barris... però bé, no tracto ara de detractar al protagonista sinó de precisar en quina direcció aniran els trets.

Dit això. Per què vaig deixar el PSC?, crec que ja és hora que ho faci públic. I no només per donar-li al teclat sinó per complaure a aquelles persones que en el seu moment van confiar amb mi com a possible candidata a l'alcaldia del Masnou. 

1. Les primàries amb què vaig participar no van ser del tot honestes, i molt menys transparents. Perquè ho entengueu, mentre jo em trencava les banyes intentant contactar amb la base, havent de 'viatjar' a Mataró cada cop que havia de proposar una trobada (vegi's la LOPD), hi havia gent que es dedicava a dir-me que el guanyador s'havia forjat al llarg del temps una agenda-mòbil des de la qual podia contactar amb qui fos sense haver d'agafar 'transport' per fer-ho.
2. La 'cúpula' d'aquells moments (inclòs el guanyador que llavors feia de Secretari d'Organització de l'agrupació) amb qui jo hi vaig confiar -il·lusa de mi- ja em tenien preparat el llit a base de somriures i sopars de duro. 
3. Per a qui no ho sap: la Secretària General i Portaveu de l'agrupació va ser qui va insistir en el seu moment que jo ingressés en el partit (jo venia de l'agrupació de Mataró, per motius de residència llavors) per 'eixugar' el rastre d'algunes persones 'non grates' (segons aquesta, clar) de l'Executiva, vistes les meves possibilitats d'endreçar l'ànima del partit.
4. D'entrada, tot el que vaig posar en filera va ser un munt de dades passades de voltes que se'ns exigia des de la Federació del Maresme, pel que fa als llistats actualitzats de militants i simpatitzants (deixats de la ma de Déu); tenir obert el local almenys un parell de dies per setmana (hi som o no?); i fer propostes positives per intentar revifar una agrupació mig 'morta'. Sí , sí, tal com sona.
5. M'hi endinso. Resolc. M'hi sento. Vull fer. M'animo.
6. Només s'ha presentat un candidat a les primàries després que la possible alcaldable informi que no es presentarà com a tal a les pròximes eleccions municipals de 2015.
7. Què és el que li falta al poble? Què és el que no s'està fent al municipi? Què vol la ciutadania dels i les polítiques? Què hi podria jo aportar? En tinc moltes ganes? Sí. Proposo que la cosa no sigui un monòleg i em 'llenço a la piscina'. Estic disposada a lluitar per a la gent que viu i conviu amb mi. Som-hi!

Del que bé després ja us n'he fet cinc cèntims a l'inici d'aquest post, però m'he oblidat de comentar que en l'assemblea de proclamació de candidatura -i un cop vençuda pel vencedor- m'alegro de la seva victòria i li demano -en públic- formar part del seu govern, cosa que aquesta persona posteriorment no creu convenient perquè suposadament som 'rivals'. Rivals?, em pregunto! Fins aquí i prou.

D'això en fa molts mesos. Tants que ja ni recordo. Decideixo que les coses no s'han fet en el sentit de 'sumar' i decideixo ser jo la que resta. Me'n vaig de l'agrupació. Faig pública la meva baixa al partit (i consti que encara no he trencat el carnet).

Mentrestant, vaig 'olorant' altres alternatives polítiques: Què prometen aquests?, I els altres? Em quedo amb el socialisme, sí, però passa que els arrels del 'meu' socialisme només es llegeixen a les faules... Buf, quin neguit!

I ara aquí estic, escrivint aquestes quatre ratlles i sense saber cap a on tirar... Sóc socialista però, ho són tots aquells que llueixen només una rosa vermella i van als actes públics o, els vénen grans -sincerament- els ideals que el socialisme resa? Què fer quan no se sap què fer? 'This is the question', malauradament.

Imatge: Esther Vivas

Ernest Suñé és proclamat candidat a les municipals de 2015.

Cares conegudes i d'altres encara desconegudes en una agrupació en la què milito només des de gener passat. L'esforç de només una setmana per a la recollida d'avals, i deu dies d'incansables trobades amb una part, petita però molt important, de l'afiliació.

Finalment -i com era d'esperar- el company Suñé ha estat la persona escollida per encapçalar la llista del PSC per a l'alcaldia en les eleccions municipals de 2015. No em sento gens descontenta del resultat obtingut, però. I sobretot tenint en compte que com aquell qui diu jo acabava d'aterrar en un terreny en el què ell és conegut des fa onze anys. Ser policia local i regentar diferents àrees en el nostre ajuntament li han suposat menys esforços per arribar a les urnes.

Però aquesta comença a ser el principi de la meva experiència política de veritat. I és per això que he exposat en públic la meva voluntat de formar equip amb ell, si així ho considera. Perquè el nostre PSC ha de renéixer sense embuts i amb tota la transparència possible, li he demanat en veu alta.

Per tant, resto a l'espera de les seves intencions des de dilluns, com m'ha promès ell també públicament.

Transcric sota aquestes línies el breu parlament que he efectuat després de llegit el dictamen de la mesa electoral d'aquest vespre, perquè considero que us mereixeu això i molt més.

Benvolgudes i benvolguts companys.

No tinc paraules per agrair l’esforç que he comprovat durant aquests últims deu dies per part vostre. La confiança que heu demostrat cap a mi, supera en molt les expectatives que quan vaig decidir donar el pas de presentar-me em movien.

Seré molt breu, perquè ja us hem tingut moltes hores a la nostra disposició durant el procés d’aquestes primàries, valgui dir, les primeres que se celebren en aquesta agrupació i en aquest municipi.

La meva dedicació estarà, a partir d'ara mateix, abocada al partit i per tant sol·licito al guanyador que em tingui en compte per formar part de la nova Comissió Executiva. Per començar a treballar plegats i poder introduir en el nou reglament de participació algunes de les propostes que heu votat un tant per cent gens menyspreable de vosaltres.

Finalment, i no em cansaré mai de dir-ho: Ha estat un plaer comptar amb vosaltres en aquest difícil repte. Moltes, moltes gràcies.

Els resultats han estat els següents:

• Militants, 31 de 41, dels quals Ernest Suñé n'ha obtingut el 64,52% i jo el 32,26%.
• Simpatitzants, 25 de 135, dels quals Ernest Suñé n'ha obtingut el 80% i jo el 16%.
• Vots en blanc, 2.

Total votants, 56 de 176, del quals, l'Ernest Suñé n'ha obtingut el 71,43% i jo el 25%. 

Moltes felicitats, Ernest.

Gràcies.

Aquest vespre, just d'ara a menys d'una hora, finalitzarà la campanya electoral del procés de primàries entre el company Ernest Suñé i jo. 

Decidir tirar endavant aquesta proposta ha estat un repte difícil però alhora encoratjador. En la nostra agrupació comptem amb menys afiliats i afiliades que mai, però els qui hi som esperem impacients poder participar de la gestió pública i de partit, en moments en què sembla que el sentit democràtic es perd perquè hi imperen les magnificiències.

Demà s'obriran les urnes a les cinc en punt de la tarda, i després de dos quarts de nou del vespre un dels dos candidats a encapçalar la llista a les municipals de 2015 n'haurà sortit guanyador.

L'experiència que he pogut assolir durant aquests dies amb diferents membres afiliats ha estat el guany més enriquidor del què, davant del resultat que finalment s'exposi, en faré bandera.

Puc assegurar que tenim persones molt agraïdes, tot i el moment crític en què es troba el nostra partit. I estic segura que d'aquesta obvietat en sorgiran d'altres que refermaran que la nostra agrupació ha de continuar caminant i exigint els drets que ens són propis, siguin quins siguin els receptors de les demandes.

Estic a la vostra disposició, ja ho sabeu. Només em resta expressar el sentiment que em preval ara mateix en una senzilla paraula: 

A la pre-candidatura de les primàries del Masnou, pel PSC, m'hi sumo!

El passat dissabte, dia 14 de juny, vaig traslladar a la Federació del Maresme la meva intenció de presentar-me com a pre-candidata en el procés de primàries obertes que es va iniciar al municipi maresmenc el dia 29 de maig.

Així, em sumo -a la ja sabuda opció per part del regidor i membre del Grup Municipal a l’oposició Ernest Suñé, que oficialitzava la seva candidatura dimecres passat-, en una decisió de darrera hora perquè, tot i que és una mica tard i sé que el temps no juga al meu favor, crec que puc aconseguir els avals necessaris d’aquí al dia 25, data en què finalitza la possibilitat que els i les militants puguem optar a lluitar per l’alcaldia del Masnou en les eleccions de 2015.

Com ja va expressar el meu company Ernest en les seves declaracions a la premsa, el moment és molt complicat, ho sé. Estem enmig d’una tessitura política que provoca diferents trencaments en el si del nostre partit, però el meu coratge innat, finalment no em permet restar aturada i darrera de les barreres mentre discrepo en silenci de com s’està governant al municipi.

Aquest mateix matí he firmat la declaració de compromisos que requereix el Reglament, a la seu de la Federació del Maresme. Perquè em sento disposada a lluitar pel poble que m’ha vist créixer. Sé que hi ha molta feina a fer i no serà en dos dies que es comencin a recuperar posicions, però tinc més clares que mai les premisses que són imprescindibles per cohesionar el nostre municipi i convertir-lo en un espai de convivència òptim i enriquidor per a totes aquelles persones que hi residim.

Si abans del dia 25 de juny no es presenta cap altra candidatura, entre l'Ernest Suñé i jo ens haurem de disputar, l’11 de juliol pròxim i en assemblea extraordinària, el vot de la militància per encapçalar la candidatura.

Us convido a totes i a tots a donar-me el vostre recolzament. Totes i tots, som tothom!

Un gran joc d'ous polític, a la cantonada.

Bombardeigs aquí i allà després dels resultats electorals de diumenge que –tot i que anaven de naturalesa europea- han destapat l’opinió de la gent del carrer, a Catalunya i a la resta d'Espanya, pel que fa a les forces polítiques. De poc han servit els sondejos de dies abans de les urnes. De rés.

Davant de les declaracions de la majoria de dirigents sembla que el número de vots perduts tenen el rerefons que cadascú li vol donar. La Sánchez Camacho evoca la baixada al procés sobiranista català. Cap al·lusió a la mala gestió política a Catalunya. Per contra, Rajoy sí que hi veu un problema de fons quan analitza la pèrdua de mobilització –tot i guanyar, els seus, a l’eurocambra- i diu que el gran problema han estat les retallades. Això sí, no pensa dirimir cap canvi en el si de la formació.

A Rubalcaba se li acaba la paciència i decideix retirar-se. Llàstima que ja és tard. Potser si s’hagués quedat a la rereguarda en el seu moment ara no hauria d’anar d’heroi compungit.

Patxi López es retreu el fet que no s’hagi sabut fer bé la feina i convoca un congrés extraordinari del PSE, però no descarta rés. Potser el veurem com a candidat a les primàries del PSOE, qui sap!

Entra de nou la Chacón (uf, ja ens havíem oblidat d’ella després que decidís viatjar a Miami) i juntament amb Medina (que tampoc descarta presentar-se a les primàries) s’encaren amb els barons i els culpen de no saber escoltar la gent. Ara va de tàndem. No sé qui escolta més, si el sord o el que no vol sentir.

Pere Navarro està tranquil. I sembla que els nefastos resultats l’hagin encoratjat a seguir pul·lulant dintre de la secretaria general. No defalleix gens i convoca a un Consell Nacional pel mes de juny que ve. I ve malament la cosa, perquè molta afiliació, cremada, vol firmar el manifest dels díscols de la formació, que ja han proposat nova assemblea pel mes de juliol vinent. Collbony demana a Navarro que no sigui dur amb ells, i parla de síntesi entre totes les famílies del PSC.

A tot això, la Generalitat demana dialogar amb el govern central perquè ara sí que sí. Després de les eleccions de diumenge se senten forts. Però això no descarta que –havent quedat la segona força votada a Catalunya- hagin d’accedir a ‘intercanvis d’impressions’ de moment no se sap de quina naturalesa, amb Oriol Junqueras, el més afavorit en els comicis passats.

I més novetats. Bosch es presentarà a les primàries de Barcelona com a candidat ‘junquerista’. Això sí, en té el beneplàcit del líder, diu. 

Mentrestant, Pablo Iglesias es posiciona.

Per acabar, una notícia no tan aliena a la política: ha dimitit el director dels Mossos.

I amb tot, la dreta seguirà encapçalant les retallades, des de Brusel·les.

No està malament, oi?