divendres, 27 de març de 2015

No sé pas si el destí està escrit.

Aquest matí, a primera hora, he fet un cafè en l'última de les cafeteries obertes al Masnou, El Cub, al carrer Sant Miquel i la qual recomano. Però el meu post no va en aquest sentit, sinó amb la conversa que he mantingut amb la meva amiga Magdalena respecte l'accident de l'Airbus 320, als Alps francesos dimarts passat.

Sigui casual o no ho sigui, a aquesta amiga meva -mare d'una noia que ha passat els últims vuit mesos a Austràlia i que, dilluns, va tornar a casa 'per sorpresa'-, se li encongia el cor de pensar que el cas de l'accident forçat (sembla) d'aviació, podria ben bé estat un altre vol, en el què hi viatgés la seva filla i que, atès el secret d'aquesta quan la seva tornada, els pares estesin sobtats per la notícia del 24M, trists per les morts i horroritzats per com es poden estar sentint les famílies dels sinistrats però, que en cap moment se'ls passés pel cap que dintre del aparell hi pogués anar la seva filla.

Hi he pensat, no gens objectivament, perquè la viatgera en qüestió és com si fos una segona filla meva. I immediatament m'he vist immersa en una desesperació impossible d'explicar, tot i la situació suposada.

No ha estat el cas, sortosament. L'aventurera masnovina és a casa, sana i estalvi, però si cap encara més, m'he intentat posar-me per uns instants en la pell dels familiars de les víctimes. Fatídica sensació. Hagi estat un accident o un sinistre provocat pel copilot, el resultat en són 149+1 persones que mai no podran explicar als seus com s'ho van passar a Barcelona, a Palma de Mallorca, o amb quines intencions anaven a la fira d'alimentació i quin van ser els resultats de tot plegat... Perquè ja no hi són.

Tot el meu suport incondicional a aquestes persones que patiran les pèrdues fins el dia de la seva hora, segur. I que en pau descansin les ànimes d'aquests cossos que no es recuperaran mai després de l'impacte ocorregut. No sé pas si el destí està escrit però si és així, és força incongruent.