Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria

Fent referència a l’apunt que fa unes hores ha escrit el company Enric Llorens (aquí), em bé de gust escriure el que sento. Estant d'acord amb les seves lletres, i sobretot allà a on diu que “l’obediència deguda” no és mai bona, i que oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització, també és cert que hem de recercar aquells punts de trobada que ens unien des del més bàsic dels sentiments: una ideologia amb la què -tot i les discrepàncies dels tres bàndols que anota- varem començar el camí un dia: els nostres principis, que hem dut per bandera durant molts anys nosaltres, i els què ens van precedir.

Anota també que hem de procurar el debat intern, (estic amb ell); que hem de donar respostes senzilles, (no sé si hem perdut el moment perquè se’ns escolti, complicades o no les propostes); que ens hem de fer ben visibles, (cada cop més, la realitat mediàtica ens forada).

Esbossaré el meu sentiment, com a militant d’un partit derrotat del qual –veig- han sorgit escampalls aliens a la voluntat socialista. Tinc la sensació que sent un dels partits més potents hem estat viciats pels i les de dins mateix. Hem deixat mesclar continent amb contingut i això ens ha portat al pou, -del què en sortirem més tard o més d’hora, no ho dubto- perquè s’havia d’haver fet ‘dissabte’.

Segurament les pròximes eleccions generals també les perdrem. Ens vencerà la dreta -de totes, totes-, perquè la ciutadania vol escoltar un cant diferent, tot i que no convencin les veus ni els instruments amb què toquen. Com que l’egoisme és de mena, i ens pot, una gran majoria votarà en 'blau' només per un ‘i si’, com ja tot apunta. Poc més.

Però no ens tornaran a derrotar per oferir una manca de solucions, sinó per una manca de credibilitat. Aquella credibilitat que hauríem d’haver considerat ja des dels ciments de les nostres agrupacions, de les federacions... Em sento nàufraga, de veritat. Sé que reunim molts carnets, però també veig que no tothom que duu la nostra ‘creu’ hi posa l’espatlla. L’esperit socialista, en més dels casos que voldríem admetre, ha quedat sotmès a mecanismes materials.

Avui som pocs. El poble ha tret la targeta vermella als nostres principals jugadors i jugadores, i ara el color del camp és quasi verge. Tornarem a omplir-lo, no ho dubto. Però aquest cop –sense intenció de fregar un sentiment separatista- potser caldrà que em fem una tria abans de deixar que el trepitgin. Per jugar s’ha de saber suar la samarreta i demostrar que es vetlla per les bones jugades durant tot el partit, i no només durant els darrers minuts, -com s’ha cregut, equivocadament- crucials. Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria.

Ni eficiència, ni eficàcia.

Convençuda o no, de la suposadament congruent decisió que ha pres el govern –sobtada i urgent- de reformar la Constitució per incloure-hi el límit del dèficit, hem d’acatar les formes en què s’ha aprovat, per activa o per passiva, ens agradi o no.

Conscients de la clara necessitat d’acotar sostres -sempre s’haurien de saber mesurar els excessos abusius-, i anant enrere, a poc més de fa quatre anys, aquest hauria d’haver estat el clar missatge: dictar consciència per les possibles sacsejades de butxaca que, de no saber-nos estrènyer el cinturó, la batacada seria monumental. En aquells moments varem topar amb una assegurada tranquil·litat econòmica per part del President del Govern, amb un: “la crisi aquí no afectarà” frase, tot sigui dit, que a més d’un i d’una ens va anar de faula per continuar estirant més el braç que la màniga. I dic continuar perquè això de viure per sobre de les possibilitats és anterior al catacrac dels mercats, ara la mare dels ous de tot plegat.

Les entitats bancàries predicaven a dojo productes de ‘disseny’, a mida de ‘totes les famílies’. Mentrestant, la nostra subtil i presumpta ignorància ens feia carregar amb hipoteques desmesurades a l’esquena, préstecs per comprar el cotxe més luxós del mercat, targetes de crèdit ‘or’ i ‘platí’ ens omplien la boca de vanitat quan asseguràvem que l’entitat amb què treballàvem ens les havia estès per ser un dels ‘clients preferents’. Il·lusos de nosaltres... Ah, i cap problema amb usar-les per pagar unes vacances de plàstic ‘a tutti pleni’. Ja les aniríem sufragant de mica en mica al llarg dels mesos següents, per repetir-ne l’operació cíclica per deferència, l’any següent.

Però ens va enganxar l’ull de l’huracà. Les nostres vivendes van anar a subhasta, les entitats bancàries van haver de fer de suplents de les empreses immobiliàries que van tancar després de la pestilent orgia que se’n va deixar fer del totxo, i nosaltres, ara ens allotgem en pisos compartits, això sí, amb dret a cuina. Dels nostres fills i filles hi pengen títols universitaris a dojo, però menysmal quan ens expliquen que al centre Decathlon de la nostra ciutat els han fet un contracte de tres mesos (almenys -pensem-, si hi ha sort acumularan el dret a cobrar l’atur, algun dia). El cotxe ja dorm al carrer perquè, clar, els preus del garatge tampoc ens els podem permetre. Per resumir els estatus als què hem arribat pel nostre desdeny, hem acabat ‘fitxats’ a una d’aquelles entitats que et registren quan no pagues acuradament les quotes de les targetes dels últims viatges, dels què ja ni te’n queda el bronzejat.

Mentre nosaltres ens equivocàvem il·lusoris el país feia el mateix, fent-se ‘solidari’ amb nosaltres. Avui, tothom patim una greu malaltia que s’intenta minorar amb ‘tirites’ d’un sol ús: la crisi.

La globalització va unificar els mercats europeus. La moneda única ens va unir, sí. Deixarem a banda, però, que des d’aleshores el cafè dels matins, -pel què es pagaven 100 de les antigues pessetes- amb l’euro ens ha costat també una única moneda: 1 euro. Com aquell que no vol la cosa els preus se’ns van triplicar en més necessitats que les desitjades. Els nostres sous, però, no se’n van ressentir amb la mateixa generositat, amb el canvi. No és d’intenció comparar, per exemple, en quina de les franges se situa el nostre país envers la resta de països de l’eurozona pel que fa al sous mínims interprofessionals establerts. Aquest és un tema que frega la indecència. Però ara això no toca, com deia un polític.

Fins al 2007 es van tornar a sumar grans fortunes. Tampoc és moment d’entrar en la disjuntiva si totes van estar aconseguides legalment. Tothom coneixem casos de corrupció que han omplert titulars, que no presons... La ciutadania real, la de ‘anar a peu’, molt hàbils si hem sabut o pogut estalviar quatre duros. Sobradament coneguda la nostra taxa d’atur.

Seria d’excusa aprofitar-nos que el polític que presideix el nostre país es va equivocar en la seva tan optimista frase d’aviat farà quatre anys. Però això tampoc aliena el govern de les conseqüències crítiques en què ens trobem immersos. Al si dels governs hi ha prou especialistes, suficients coneixements econòmics i financers, com per haver sabut preveure la catàstrofe. 

Amb tot, després de l’estiu ens trobem sense ‘peles’ i endeutats fins el coll. Com assenyala IñakiGabilondo, el crèdit se’ns ha menjat. A tal efecte els governants han decidit per nosaltres (i sense poder conjugar el sentit democràtic que presumptament avala a la ciutadania) allò que ha semblat tan urgent a fer –ens expliquen- per afavorir la situació, perquè el rellotge no és amic de la caiguda. Ara bé, que el sostre patia goteres ja fa temps que era del domini públic. Valgui dir, també, que no acabo d’entendre tal urgència quan s’està deduint que la proposta de reforma de la Constitució donarà –amb sort- els seus fruits, no abans de 2020.

La situació en què ens trobem per motiu que certes responsabilitats no es van prendre a temps té noms i cognoms. La manca d’eficiència i d’eficàcia, -principis d’obligat compliment per a tota persona que dóna servei a un país- segueixen i seguiran lluint per la seva absència. Això sí, seguirem mantenint càrrecs i fent-ne precedents vitalicis potser fins que, -segons la premonició que en feia dilluns ArturMas- ‘acabi petant tot plegat’.

Tenint en compte la imminent reforma de la Constitució, -que em fa dubtar que sanegi la situació, i molt pitjor encara si contribueix a envair les polítiques socials aconseguides fins ara- em pregunto: què caldria fer per referendar la reforma del capítol 2 del’article 71 de la Carta Magna, on s’esmenta la immunitat dels càrrecs polítics? No són prou ‘flagrant delicte’ les causes que ens han dut al pou on som? Gens d’acord amb allò que ‘la lletra, amb sang entra’, però mentre els regnes mantinguin la impunitat absoluta cap els seus membres la ciutadania en seguirem pagant les conseqüències.

Per molt que el poble ens concentrem, opinem per escrit, ens cansem de fer comentaris a les xarxes socials, ni que les etiquetes que utilitzem siguin Trending Topic..., no aconseguirem més que se’ns prengui per una colla de brètols emprenyats que exercim el dret a la ‘pataleta’.

Fins que no es legitimi poder jutjar la mala gestió dels i les què es jacten de portar el poder penjant del coll, no podrem assegurar-nos la plena democràcia.

Rotundament, jo dic no!

Llegeixo amb certa preocupació allò del què se'n podrien dir contes de fades, i més encara quan aquests son pensats, proposats i redactats per l'agrupació política en què hi formo part.

Em refereixo a la proposta que els socialistes pretenem presentar al pròxim ple municipal: que es bonifiqui als operadors de les guinguetes d'estiu amb el cost de la llicència que paguen al consistori, com a mesura d'ajuda directa davant la delicada situació que estan vivint aquest any.

Fa molt mal cor que les inclemències del temps comportin riuades a dojo durant bona part de l'any que malauradament, a més, arrastren vehicles, si no ho fan també amb persones. De la mateixa manera, molesta molt que quan et disposes a recollir el paravents del pati ja sigui tard, perquè la ventada ha estat tan forta i veloç que no t'ha donat temps ni a respirar que ja només en reculls el que en queda d'ell a bocins. Algú dels que em llegiu coneix companyia d'assegurances alguna que cobreixi aquests danys? 

Sempre he cregut que l'immovilitzat que la metereologia es carrega no el pot resoldre l'home si no és amb un bon grapat de bitllets per davant. I esclar, aquests diners no te'ls regala ningú, no. És llavors quan toca assumir que ningú hi tenim res a fer ni dir, que allò que cau del cel no es controlable. A pagar toca, i muts.


També em sap molt greu que la pobre gent que munta guinguetes a les nostres platges no "facin l'agost" com cal (que no serà aquest el cas tot i el juliol que ens ha fet). Però d'això, a condicionar el cost que els suposa emprendre aquests negocis a la climatologia, en va molt.

Amb tot, potser voldrem proposar el mateix quan els firaires plantin les seves caravanes al Parc Central, si la majoria de dies de fira plou a la ciutat?...

Companys/es, pensem perquè tenim un tros per pentinar o perquè rumiem les coses abans de considerar-les? Rotundament, i amb els drets amb què compto com a militant del Partit Socialista, dic NO a la proposta! Estem en crisi o volem crear precedents que ens acabin d'enfonsar?

Feliç, d'haver sabut escoltar el silenci...

Tres setmanes seguint la premsa a través de Twitter, només. Intentant desconnectar del dia a dia quotidià i endinsar-me en la calma, en la tranquil·litat, en el desasosseg... en allò que he batejat com "els meus moments #zen". Mentre la borsa mundial es soterrava -aliena a les meves braçades mediterrànies-, les prioritats particulars quedàven limitades al temps que l'endemà ens aixecaria del llit, quasi bé. Feliç, d'haver sabut escoltar el silenci...

Avui, el primer dia de moguda real. He despertat ben d'hora. A la xarxa n'erem quatre, només. La majoria segueix de vacances i els missatges s'han de llençar a internet més tard, he pensat tot d'una. Poca estona espiritual, però. Els titulars, empenyen fort. Els nous moments #zen, l'any que ve...

La coacció paternalista del: "nosaltres sabem el que és millor per a tu".

Feia dies que no passava per aquí... No per no poder, sinó més aviat per no voler, perquè a casa em van ensenyar que abans de dir segons què millor comptar fins a 20 i, per tant, faig el mateix quan d'escriptura es tracta. Però vet aquí que llegir sí que ho faig, i així no poso entre l'espasa i la paret ningú, no em creo enemics públics, ni aprofito el moment -en la majoria dels casos- per fer evidència negativa cap a ningú.

I de tot allò que llegeixo en trec la meva lectura, ésclar, tot i que molts cops 'la meva' -veig- és la d'una gran majoria.

No fa ni una hora que em preguntava amb dues companyes com han estat possibles certes postures polítiques arcàiques els darrers mesos. Fa només cinc minuts que he llegit l'article d'opinió de Javier Valenzuela a la secció de Tribuna de El País. Com l'articulista, em pregunto i faig perquè us pregunteu: com ho farem per explicar als nostres fills que en allò que vam fer nosaltres quan erem joves ara no se'ls tindrà en compte a ells?, no sigui cas que amb la 'caiguda del poder' el nostre ego se'n ressenteixi, potser...

Errors que se seguiran pagant.

Ahir dimecres els i les militants del PSC de Mataró vam assistir a l'assemblea extraordinària que duia com a únic punt de l'ordre del dia l'Informe Polític actual. El primer secretari de la formació, Ramon Bassas, va obrir l'acte amb la presentació pública de la seva dimissió per "deixar pas a un nou escenari, amb vistes al Congrés de la tardor”. Acabo de veure a la premsa que també va dirigir una carta a la militància per acomiadar-se, -carta que he llegit a través de l'enllaç de la notícia al setmanari Capgrós perquè, vull imaginar que les llistes de correu no van funcionar ahir vespre, doncs particularment, a mi, no m'ha arribat encara.


No obstant aquesta incidència, des d'aquestes línies, una abraçada al company que durant tants anys ha estat al front de l'agrupació mataronina.


Tornant a l'assemblea, centrar-me només amb l'escrit que personalment vaig intentar llegir en públic però que, per 'abusar' del temps estipulat per part dels i les militants a dir la nostra, se'm va fer interrompre.


La meva intenció no era -ni de lluny- assenyalar ningú amb el dit, sinó més aviat difondre les meves reflexions després de les dues derrotes electorals els últims mesos, per col·laborar, per proposar, per estimular els ànims de totes i tots els que seguim creient amb el nostre projecte socialista. D'una manera poc democràtica, però -com la majoria de companys van corroborar- se'm va apartar del lloc de lectura, per la qual cosa vaig preferir abandonar la sala.


Agraeixo el gest de moltes persones que van estar d'acord amb la meva posició i reitero, des d'aquí, el meu dret a qualsevol crítica constructiva que serveixi per seguir forjant els nostres ideals polítics. No em queda més remei que aportar allò que sento a través d'aquest mitjà ja que, tal i com es va fer evident ahir vespre, allà a on hauríem de poguer expressar-nos lliurement, -les nostres assemblees- se'ns tallen les ales. No anem bé, no. Però així està el pati...


Salutacions a tothom, -i amb el cor més vermell que mai- qui creu que tot és millorable!

La meva reflexió.

Aquesta setmana he llegit articles de tota mena i per part de diferents polítics. Dels guanyadors i dels perdedors. Em quedo amb un d’ells, que recull un decàleg de ‘bones pràctiques’. El de Miquel Iceta. Benvinguts canvis, si es poden portar a terme... Ara mateix tenim quatre anys per desenvolupar-los sense errades internes.

Arrel dels resultats electorals, -que es feien evidents dia rere dia, tant a les pasades autonòmiques, com a les municipals del 22 de maig- no cal ser massa intel·ligent per admetre que ens calia prendre certes mesures que, per l’error de creure’ns omnipotents, hem comès i s’han traduït en una manca de credibilitat per part dels què ens interesava tenir al nostre costat.

Per què PxC tindrà tres regidors al si de l’ajuntament?, no és pas pel fet que la seva campanya hagi estat un niu de mentides, com s’ha criticat. Si més no, aquestes ‘mentides’ se les ha cregut massa gent, fins i tot una gran part dels nostres votants, que ha preferit no obviar la diferència de cultures que es mesclen a la nostra ciutat, la qual cosa nosaltres, equivocadament, no hem sabut plantejar, explicar, donar solucions a totes les llegendes que han anat sorgint els últims anys i, sobretot, no hem sabut fer psicologia cap a aquells i aquelles que estan patint la crua crisi en les seves pròpies carns. És molt fàcil negar el fet que la immigració rebi ajuts -sigui a través de tanques publicitàries, o mitjançant els murs de les xarxes socials-, i no massa més. No hem sabut fer-ne un relat, d’aquest fenòmen, que estimulés el sentiment socialista i, no ens enganyem, l’egoïsme innat de les persones, quan es passa gana, guanya qualsevol cursa. PxC només ha fet servir un missatge: ‘Primer els de casa’, per posar-se a la butxaca 4.684 vots, que representen quasi bé el 50% dels nostres (tenint en compte que nosaltres només n’hem aconseguit 10.018). Vistes aquestes xifres es compleixen les previsions fatídiques que veritablement, tal com s’ha estat portant el fenòmen migratori, segueix definint-se com a un greu problema als nostres barris.

Ara no és moment de retrets personals cap a cap persona, sinó cap a la nostra forma de fer en general. Perquè aquest ‘fer’ també ha passat per a altres poblacions socialistes maresmenques (Pineda de Mar; Malgrat de Mar; Palafolls; Dosrius) i catalanes que, en canvi, han sabut amb el seu discurs, prendre la iniciativa, connectar amb la ciutadania, preservar la unitat civil –totes aquestes, paraules d’Iceta-  i guanyar-se els votants que els han mantingut en la victòria i, en conseqüència, en una continuïtat del govern socialista.

Com podem mostrar credibilitat de projecte quan des de les entranyes del grup es mostren desigualtats d’opinió i lluites pel poder? Recordo els inicis de campanya, la que havia de fer-nos sumar. Sumar, què?, vots?, perquè veritablement d’opinions paral·leles a les dels i les dirigents poques se n’ha recollit. Mai s’haurien d’infravalorar les propostes de ningú i ho hem fet massa. La relació amb la societat, de dins i de fora, no ha estat la característica més peculiar dels nostres fets, malauradament.

Iceta diu, a toro passat, el que cal tenir en compte a partir d’ara per resorgir, en un decàleg que no és utòpic ni molt menys, només que en la majoria de camps arriba tard. El primer secretari esmenta “la necessitat d’impulsar un projecte sòlid i coherent, capaç de comunicar bé, de transmetre esperança i il·lusió, conscient de la necessitat d’impulsar un relleu generacional”. Sento dir que no n’hem sabut gens, de tot això. Ens hem capficat a explicar les nostres fites urbanístiques, els nostres triomfs passats. Però en canvi, no hem encarat amb eficiència les nostres equivocacions ni n’hem plantejat d’aquestes una fòrmula per resoldre-les en bé de la ciutadania.

El líder de l’oposició mataroní, tot i les seves mancances polítiques, ens ha passat per la cara allò que la majoria volia escoltar, només amb un parell de frases fetes: ‘el canvi’, necessari, sorgís del color que sorgís, i promeses com ara la possibilitat que les famílies puguin optar per escollir l’escola en què volen portar els seus fills. Aquest últim missatge subliminal ha dit molt del fenòmen migratori sense ni haver de mentar la paraula ‘immigració’. No li han calgut frases xenòfobes. Ha estat prudent fonèticament i ha aconseguit que molts i moltes dels qui ens interessava tenir al nostre costat es passéssin de bàndol. Perquè, tampoc ens enganyem en aquest aspecte, per molt socialistes, aquesta és una xacra que cal tractar a fons.

En un altre sentit, hem fet de la campanya una lluita, no pas un referent per guanyar. Només cal remetre’ns als debats públics entre els caps de llistes... Hem deixat que la premsa en traiés titulars en què se’ns tractés de menuts, al pati d’una escola lluitant per la piruleta. Poc més.

Més coses. El nostre programa electoral, només per a uns quants, clar. Un programa que no arriba a la militància amb el temps suficient com per participar-hi peca de prepotent i dictatorial. Com el podem precursar després?. No em valen els arguments poc elegants que el temps ens guanyava la batalla i que es va haver de fer a córrer i cuita. Tenim un greu problema, almenys en aquesta agrupació. Es diu ‘desconfiança’, o per no fer-ho tant gruixut, no se sap delegar responsabilitats, no se sap compartir perquè, equivocadament, el fantasma de les possibles ombres sempre és present.

Es va crear una llista de trenta persones de la qual –i sense voler ofendre ningú- prefereixo fer-ne els menys comentaris possibles. Havia de ser ‘la llista per guanyar’... Vam situar-hi la gent jove en aquesta llista?. Als que hi eren en l’anterior govern, pràcticament se’ls va destituir i als que no, ni se’ls va tenir en compte. És a dir, vam preferir optar per ‘la veu de l’experiència’ que assumir que la juventud son el futur de la nostra societat. Avisar-nos ho van fer, ells. D’això, ni els hem de fer responsables, ni n’hem de tenir cap dubte.

En un altre aspecte –tot i que ara sembli que algunes veus deixin en entredit allò amb què van creure- no hem sabut utilitzar gens ni mica el potencial que les tecnologies 2.0 ens posen a l’abast. La xarxa no ha de ser l’espai de la ‘discusió’ ni de la ‘trobada bèl·lica’. La xarxa és un mitjà d’una importància cabdal des d’on s’hagués hagut de llençar el nostre missatge més positiu per arribar a l’impacte més quantitatiu.

Ja és hora que deixem d’excusar la nostra derrota amb arguments que no convèncen ningú. El nostre poder de convocatòria ha estat fluix, molt fluix. Ens remuntem, sinó, als mítings i fins i tot a l’assistència a les nostres pròpies assemblees?. Se’m va titllar d’il·lusa, més o menys, no fa pas gaires dies, recordeu?. No, no es pot obligar ningú a cop d’escopeta a assistir enlloc, però la coherència ens diu que la gent és una seguidora d’idees incondicional, i nosaltres no n’hem tingut prous com per arrelar-les.

Faig públic el meu desacord amb tot plegat. Durant els últims 10 dies i després d’haver perdut les eleccions municipals, he tingut temps per reflexionar i per jutjar ‘compromisos’ que no s’han portat a terme, tot allò que se’ns ha escapat de les mans i ens ha fet ser els vençuts.

Jo també sóc una de les indignades, i vull deixar a banda qualsevol sentimentalisme. Estic indignada pels resultats, per les pèrdues que això suposarà pels nostres principis ideològics. Però sobretot, estic indignada per les formes utilitzades per nosaltres mateixos. N’han estat, sense cap mena de dubte, el detonant del fracàs. Els nostres pares van haver de lluitar molt perquè nosaltres –amb l’excusa d’una crisi, que no arriba ni a un pam de les que van haver de patir ells- desmuntem les seves accions més costoses històricament parlant. És moment de reaccionar. De reaccions i de fets aleatoris que ens indiquin el camí a seguir per poguer prendre la batuta un altre cop. I ara, no ens podem plantar i pensar que tenim temps per fer-ho efectiu. La campanya ha de començar des d’aquest precís moment. És la única manera que el nostre color no perdi el tint i caigui en l’oblit. Fa uns mesos vaig dir aquí mateix: ‘hem d’anar a files’. Ara és el moment d’acceptar que ens cal ‘reconstruir’ aquestes files, avui trencades.

Els nous aparadors, no m'agraden.

Fa dies, molts dies que no escrivia aquí. I no per falta de ganes, sinó per restar a l'expectativa.


Des que va marcir Sant Jordi -just un mes abans que el poble decidís quines serien les persones que governarien els respectius municipis- que el meu subconscient em deia: "espera't".


Dilluns passat -ben arrepentida d'haver escoltat la meva veu interna i de no haver, almenys, assossegat la meva indignació, per poc, amb respecte als pitjors resultats electorals des dels ajuntaments democràtics-, el meu interior estava apagat, inactiu...

"Ens han castigat", diuen algunes veus. No penso que sigui el càstig l'esperit del votant. Més aviat crec que -tot i amb ressignació- ha deixat de creure.


És poc probable que, a segons quines alçades, et decantis per un color diferent al què has vestit des de la infantesa, que no dic impossible en alguns casos, no. El tema està en que, quan has avisat insistentment la modisteria que la roba ja fa temps que surt de la capsa amb estrips, i els responsables del negoci en fan cas omís i no s'esmercen en tenir contenta la clientela, només queden dues opcions: canviar de sastre o anar despullat pel carrer.


Una conseqüència a aquesta greu pèrdua dels clients que van creure en aquelles màquines cosidores en pot ser l'irremeiable tancament de moltes de les modisteries del grup. L'altra, renovar el vestuari i al personal que les ha proveït fins ara. En el primer cas, la causa podria portar l'empresa al concurs de creditors, en el segon, caben possibilitats de recuperació.


El més patètic de tot plegat esdevé per motius que -i només per propi orgull- els antics representants de la companyia, que podien haver-la convertit en multinacional si haguéssin sabut escoltar els seus treballadors, han acabat castigant als clients que han estat incansablement explicant-los com els hagués agradat que els vestits passéssin per caixa, per fer-ne d'aquests la prenda de moda, tant per les seves prestacions com pel preu de sortida.


Ha estat responsabilitat total de la directiva empresarial que les peces de roba anéssin pel carrer tacades d'oli, amb les vores descosides, i el que és pitjor, que s'hàgi intentat resoldre sibilinament el color que les va portar al pòdium. Voler incloure a l'assortit, a més, abrics de fora de temporada a preus actuals, ha fet baixar les compres del públic més efectiu. Amb tot, fer cas omís de les propostes -gens agosserades- per part dels que n'hem vestit sempre des de la confiança dels dissenys ha suposat, malauradament, uns resultats del tancament de vendes veritablement crítics.

Mai no és massa tard per reaccionar, però el temps transporta les decissions que es puguin prendre ara mateix per rebifar el negoci fins, almenys, d'aquí a quatre anys. I això m'indigna, i molt, perquè a la majoria de botigues a on em vesteixo no tenen roba, i la que es va muntant als aparadors per a la pròxima temporada no m'agrada gens.