dimecres, 14 de setembre de 2011

Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria

Fent referència a l’apunt que fa unes hores ha escrit el company Enric Llorens (aquí), em bé de gust escriure el que sento. Estant d'acord amb les seves lletres, i sobretot allà a on diu que “l’obediència deguda” no és mai bona, i que oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització, també és cert que hem de recercar aquells punts de trobada que ens unien des del més bàsic dels sentiments: una ideologia amb la què -tot i les discrepàncies dels tres bàndols que anota- varem començar el camí un dia: els nostres principis, que hem dut per bandera durant molts anys nosaltres, i els què ens van precedir.

Anota també que hem de procurar el debat intern, (estic amb ell); que hem de donar respostes senzilles, (no sé si hem perdut el moment perquè se’ns escolti, complicades o no les propostes); que ens hem de fer ben visibles, (cada cop més, la realitat mediàtica ens forada).

Esbossaré el meu sentiment, com a militant d’un partit derrotat del qual –veig- han sorgit escampalls aliens a la voluntat socialista. Tinc la sensació que sent un dels partits més potents hem estat viciats pels i les de dins mateix. Hem deixat mesclar continent amb contingut i això ens ha portat al pou, -del què en sortirem més tard o més d’hora, no ho dubto- perquè s’havia d’haver fet ‘dissabte’.


Segurament les pròximes eleccions generals també les perdrem. Ens vencerà la dreta -de totes, totes-, perquè la ciutadania vol escoltar un cant diferent, tot i que no convencin les veus ni els instruments amb què toquen. Com que l’egoisme és de mena, i ens pot, una gran majoria votarà en 'blau' només per un ‘i si’, com ja tot apunta. Poc més.

Però no ens tornaran a derrotar per oferir una manca de solucions, sinó per una manca de credibilitat. Aquella credibilitat que hauríem d’haver considerat ja des dels ciments de les nostres agrupacions, de les federacions... Em sento nàufraga, de veritat. Sé que reunim molts carnets, però també veig que no tothom que duu la nostra ‘creu’ hi posa l’espatlla. L’esperit socialista, en més dels casos que voldríem admetre, ha quedat sotmès a mecanismes materials.

Avui som pocs. El poble ha tret la targeta vermella als nostres principals jugadors i jugadores, i ara el color del camp és quasi verge. Tornarem a omplir-lo, no ho dubto. Però aquest cop –sense intenció de fregar un sentiment separatista- potser caldrà que em fem una tria abans de deixar que el trepitgin. Per jugar s’ha de saber suar la samarreta i demostrar que es vetlla per les bones jugades durant tot el partit, i no només durant els darrers minuts, -com s’ha cregut, equivocadament- crucials. Tenir un lloc als vestidors d’un gran equip no evita la golejada a porteria.


2 comentaris:

María del Mar González Resina ha dit...

Veient que ets una entesa en temes futbolístic,estic d'acord amb tu de forma absoluta.
Les males estratègies ens han portat irreparablement al fracàs i per ende a la decepció.
Però les apassionades com nosaltres,no fem de la decepció punt i final,molt contràriament,la decepció es converteix en ràbia continguda i aquesta en força per voler canviar les coses.
No ho podem fer soles,per guanyar s'ha de fer primer:un bon equip,on l'objectiu, sigui el mateix per tothom, respectant sempre les opinions i totes les formes de jugar,on cada membre del equip sigui part del col·lectiu,on ningú sempre tingui el protagonisme,on les substitucions siguin normals...només així podrem assolir la victòria i aconseguir tornar-nos a il·lusionar.
El meu tarannà em fa creure en els ideals per damunt de tot i vull formar part d'un equip on les dones com tu pensen i actuen en rigor.

Mercè Mulet ha dit...

Que així sigui!... Gràcies, preciosa, pel teu comentari.