divendres, 27 de maig de 2011

Els nous aparadors, no m'agraden.

Fa dies, molts dies que no escrivia aquí. I no per falta de ganes, sinó per restar a l'expectativa.


Des que va marcir Sant Jordi -just un mes abans que el poble decidís quines serien les persones que governarien els respectius municipis- que el meu subconscient em deia: "espera't".


Dilluns passat -ben arrepentida d'haver escoltat la meva veu interna i de no haver, almenys, assossegat la meva indignació, per poc, amb respecte als pitjors resultats electorals des dels ajuntaments democràtics-, el meu interior estava apagat, inactiu...




"Ens han castigat", diuen algunes veus. No penso que sigui el càstig l'esperit del votant. Més aviat crec que -tot i amb ressignació- ha deixat de creure.


És poc probable que, a segons quines alçades, et decantis per un color diferent al què has vestit des de la infantesa, que no dic impossible en alguns casos, no. El tema està en que, quan has avisat insistentment la modisteria que la roba ja fa temps que surt de la capsa amb estrips, i els responsables del negoci en fan cas omís i no s'esmercen en tenir contenta la clientela, només queden dues opcions: canviar de sastre o anar despullat pel carrer.


Una conseqüència a aquesta greu pèrdua dels clients que van creure en aquelles màquines cosidores en pot ser l'irremeiable tancament de moltes de les modisteries del grup. L'altra, renovar el vestuari i al personal que les ha proveït fins ara. En el primer cas, la causa podria portar l'empresa al concurs de creditors, en el segon, caben possibilitats de recuperació.


El més patètic de tot plegat esdevé per motius que -i només per propi orgull- els antics representants de la companyia, que podien haver-la convertit en multinacional si haguéssin sabut escoltar els seus treballadors, han acabat castigant als clients que han estat incansablement explicant-los com els hagués agradat que els vestits passéssin per caixa, per fer-ne d'aquests la prenda de moda, tant per les seves prestacions com pel preu de sortida.


Ha estat responsabilitat total de la directiva empresarial que les peces de roba anéssin pel carrer tacades d'oli, amb les vores descosides, i el que és pitjor, que s'hàgi intentat resoldre sibilinament el color que les va portar al pòdium. Voler incloure a l'assortit, a més, abrics de fora de temporada a preus actuals, ha fet baixar les compres del públic més efectiu. Amb tot, fer cas omís de les propostes -gens agosserades- per part dels que n'hem vestit sempre des de la confiança dels dissenys ha suposat, malauradament, uns resultats del tancament de vendes veritablement crítics.




Mai no és massa tard per reaccionar, però el temps transporta les decissions que es puguin prendre ara mateix per rebifar el negoci fins, almenys, d'aquí a quatre anys. I això m'indigna, i molt, perquè a la majoria de botigues a on em vesteixo no tenen roba, i la que es va muntant als aparadors per a la pròxima temporada no m'agrada gens.