dijous, 2 de juny de 2011

Errors que se seguiran pagant.

Ahir dimecres els i les militants del PSC de Mataró vam assistir a l'assemblea extraordinària que duia com a únic punt de l'ordre del dia l'Informe Polític actual. El primer secretari de la formació, Ramon Bassas, va obrir l'acte amb la presentació pública de la seva dimissió per "deixar pas a un nou escenari, amb vistes al Congrés de la tardor”. Acabo de veure a la premsa que també va dirigir una carta a la militància per acomiadar-se, -carta que he llegit a través de l'enllaç de la notícia al setmanari Capgrós perquè, vull imaginar que les llistes de correu no van funcionar ahir vespre, doncs particularment, a mi, no m'ha arribat encara.


No obstant aquesta incidència, des d'aquestes línies, una abraçada al company que durant tants anys ha estat al front de l'agrupació mataronina.


Tornant a l'assemblea, centrar-me només amb l'escrit que personalment vaig intentar llegir en públic però que, per 'abusar' del temps estipulat per part dels i les militants a dir la nostra, se'm va fer interrompre.


La meva intenció no era -ni de lluny- assenyalar ningú amb el dit, sinó més aviat difondre les meves reflexions després de les dues derrotes electorals els últims mesos, per col·laborar, per proposar, per estimular els ànims de totes i tots els que seguim creient amb el nostre projecte socialista. D'una manera poc democràtica, però -com la majoria de companys van corroborar- se'm va apartar del lloc de lectura, per la qual cosa vaig preferir abandonar la sala.


Agraeixo el gest de moltes persones que van estar d'acord amb la meva posició i reitero, des d'aquí, el meu dret a qualsevol crítica constructiva que serveixi per seguir forjant els nostres ideals polítics. No em queda més remei que aportar allò que sento a través d'aquest mitjà ja que, tal i com es va fer evident ahir vespre, allà a on hauríem de poguer expressar-nos lliurement, -les nostres assemblees- se'ns tallen les ales. No anem bé, no. Però així està el pati...


Salutacions a tothom, -i amb el cor més vermell que mai- qui creu que tot és millorable!




La meva reflexió.



Aquesta setmana he llegit articles de tota mena i per part de diferents polítics. Dels guanyadors i dels perdedors. Em quedo amb un d’ells, que recull un decàleg de ‘bones pràctiques’. El de Miquel Iceta. Benvinguts canvis, si es poden portar a terme... Ara mateix tenim quatre anys per desenvolupar-los sense errades internes.


Arrel dels resultats electorals, -que es feien evidents dia rere dia, tant a les pasades autonòmiques, com a les municipals del 22 de maig- no cal ser massa intel·ligent per admetre que ens calia prendre certes mesures que, per l’error de creure’ns omnipotents, hem comès i s’han traduït en una manca de credibilitat per part dels què ens interesava tenir al nostre costat.

Per què PxC tindrà tres regidors al si de l’ajuntament?, no és pas pel fet que la seva campanya hagi estat un niu de mentides, com s’ha criticat. Si més no, aquestes ‘mentides’ se les ha cregut massa gent, fins i tot una gran part dels nostres votants, que ha preferit no obviar la diferència de cultures que es mesclen a la nostra ciutat, la qual cosa nosaltres, equivocadament, no hem sabut plantejar, explicar, donar solucions a totes les llegendes que han anat sorgint els últims anys i, sobretot, no hem sabut fer psicologia cap a aquells i aquelles que estan patint la crua crisi en les seves pròpies carns. És molt fàcil negar el fet que la immigració rebi ajuts -sigui a través de tanques publicitàries, o mitjançant els murs de les xarxes socials-, i no massa més. No hem sabut fer-ne un relat, d’aquest fenòmen, que estimulés el sentiment socialista i, no ens enganyem, l’egoïsme innat de les persones, quan es passa gana, guanya qualsevol cursa. PxC només ha fet servir un missatge: ‘Primer els de casa’, per posar-se a la butxaca 4.684 vots, que representen quasi bé el 50% dels nostres (tenint en compte que nosaltres només n’hem aconseguit 10.018). Vistes aquestes xifres es compleixen les previsions fatídiques que veritablement, tal com s’ha estat portant el fenòmen migratori, segueix definint-se com a un greu problema als nostres barris.

Ara no és moment de retrets personals cap a cap persona, sinó cap a la nostra forma de fer en general. Perquè aquest ‘fer’ també ha passat per a altres poblacions socialistes maresmenques (Pineda de Mar; Malgrat de Mar; Palafolls; Dosrius) i catalanes que, en canvi, han sabut amb el seu discurs, prendre la iniciativa, connectar amb la ciutadania, preservar la unitat civil –totes aquestes, paraules d’Iceta-  i guanyar-se els votants que els han mantingut en la victòria i, en conseqüència, en una continuïtat del govern socialista.

Com podem mostrar credibilitat de projecte quan des de les entranyes del grup es mostren desigualtats d’opinió i lluites pel poder? Recordo els inicis de campanya, la que havia de fer-nos sumar. Sumar, què?, vots?, perquè veritablement d’opinions paral·leles a les dels i les dirigents poques se n’ha recollit. Mai s’haurien d’infravalorar les propostes de ningú i ho hem fet massa. La relació amb la societat, de dins i de fora, no ha estat la característica més peculiar dels nostres fets, malauradament.

Iceta diu, a toro passat, el que cal tenir en compte a partir d’ara per resorgir, en un decàleg que no és utòpic ni molt menys, només que en la majoria de camps arriba tard. El primer secretari esmenta “la necessitat d’impulsar un projecte sòlid i coherent, capaç de comunicar bé, de transmetre esperança i il·lusió, conscient de la necessitat d’impulsar un relleu generacional”. Sento dir que no n’hem sabut gens, de tot això. Ens hem capficat a explicar les nostres fites urbanístiques, els nostres triomfs passats. Però en canvi, no hem encarat amb eficiència les nostres equivocacions ni n’hem plantejat d’aquestes una fòrmula per resoldre-les en bé de la ciutadania.

El líder de l’oposició mataroní, tot i les seves mancances polítiques, ens ha passat per la cara allò que la majoria volia escoltar, només amb un parell de frases fetes: ‘el canvi’, necessari, sorgís del color que sorgís, i promeses com ara la possibilitat que les famílies puguin optar per escollir l’escola en què volen portar els seus fills. Aquest últim missatge subliminal ha dit molt del fenòmen migratori sense ni haver de mentar la paraula ‘immigració’. No li han calgut frases xenòfobes. Ha estat prudent fonèticament i ha aconseguit que molts i moltes dels qui ens interessava tenir al nostre costat es passéssin de bàndol. Perquè, tampoc ens enganyem en aquest aspecte, per molt socialistes, aquesta és una xacra que cal tractar a fons.

En un altre sentit, hem fet de la campanya una lluita, no pas un referent per guanyar. Només cal remetre’ns als debats públics entre els caps de llistes... Hem deixat que la premsa en traiés titulars en què se’ns tractés de menuts, al pati d’una escola lluitant per la piruleta. Poc més.

Més coses. El nostre programa electoral, només per a uns quants, clar. Un programa que no arriba a la militància amb el temps suficient com per participar-hi peca de prepotent i dictatorial. Com el podem precursar després?. No em valen els arguments poc elegants que el temps ens guanyava la batalla i que es va haver de fer a córrer i cuita. Tenim un greu problema, almenys en aquesta agrupació. Es diu ‘desconfiança’, o per no fer-ho tant gruixut, no se sap delegar responsabilitats, no se sap compartir perquè, equivocadament, el fantasma de les possibles ombres sempre és present.

Es va crear una llista de trenta persones de la qual –i sense voler ofendre ningú- prefereixo fer-ne els menys comentaris possibles. Havia de ser ‘la llista per guanyar’... Vam situar-hi la gent jove en aquesta llista?. Als que hi eren en l’anterior govern, pràcticament se’ls va destituir i als que no, ni se’ls va tenir en compte. És a dir, vam preferir optar per ‘la veu de l’experiència’ que assumir que la juventud son el futur de la nostra societat. Avisar-nos ho van fer, ells. D’això, ni els hem de fer responsables, ni n’hem de tenir cap dubte.

En un altre aspecte –tot i que ara sembli que algunes veus deixin en entredit allò amb què van creure- no hem sabut utilitzar gens ni mica el potencial que les tecnologies 2.0 ens posen a l’abast. La xarxa no ha de ser l’espai de la ‘discusió’ ni de la ‘trobada bèl·lica’. La xarxa és un mitjà d’una importància cabdal des d’on s’hagués hagut de llençar el nostre missatge més positiu per arribar a l’impacte més quantitatiu.

Ja és hora que deixem d’excusar la nostra derrota amb arguments que no convèncen ningú. El nostre poder de convocatòria ha estat fluix, molt fluix. Ens remuntem, sinó, als mítings i fins i tot a l’assistència a les nostres pròpies assemblees?. Se’m va titllar d’il·lusa, més o menys, no fa pas gaires dies, recordeu?. No, no es pot obligar ningú a cop d’escopeta a assistir enlloc, però la coherència ens diu que la gent és una seguidora d’idees incondicional, i nosaltres no n’hem tingut prous com per arrelar-les.

Faig públic el meu desacord amb tot plegat. Durant els últims 10 dies i després d’haver perdut les eleccions municipals, he tingut temps per reflexionar i per jutjar ‘compromisos’ que no s’han portat a terme, tot allò que se’ns ha escapat de les mans i ens ha fet ser els vençuts.

Jo també sóc una de les indignades, i vull deixar a banda qualsevol sentimentalisme. Estic indignada pels resultats, per les pèrdues que això suposarà pels nostres principis ideològics. Però sobretot, estic indignada per les formes utilitzades per nosaltres mateixos. N’han estat, sense cap mena de dubte, el detonant del fracàs. Els nostres pares van haver de lluitar molt perquè nosaltres –amb l’excusa d’una crisi, que no arriba ni a un pam de les que van haver de patir ells- desmuntem les seves accions més costoses històricament parlant. És moment de reaccionar. De reaccions i de fets aleatoris que ens indiquin el camí a seguir per poguer prendre la batuta un altre cop. I ara, no ens podem plantar i pensar que tenim temps per fer-ho efectiu. La campanya ha de començar des d’aquest precís moment. És la única manera que el nostre color no perdi el tint i caigui en l’oblit. Fa uns mesos vaig dir aquí mateix: ‘hem d’anar a files’. Ara és el moment d’acceptar que ens cal ‘reconstruir’ aquestes files, avui trencades.