Entre la llei i la consciència

El Periòdic de Catalunya, 27/08/2010

Tanco els ulls i veig Raimon Panikkar avançant mentre somriu amb els braços oberts. Només uns quants van entendre els seus llibres, però tothom va entendre el seu somriure seductor.

Foto: El Periòdic de Catalunya

Perquè Panikkar era l'home que dominava el català, el castellà, el francès, l'italià, l'alemany, l'anglès, l'hindi, més el llatí, el grec clàssic, el sànscrit i l'hebreu. Era l'home dels tres doctorats (Química, Filosofia i Teologia), dels cinc doctorats honoris causa, d'una cinquantena d'alumnes de tot el món que han escrit la seva tesi doctoral sobre l'obra panikkariana, el catedràtic de Benarés, de Harvard i de Santa Barbara. Però Panikkar se sentia incomplet si quedava reduït a la figura d'un dels més importants filòsofs i teòlegs contemporanis. El que Panikkar volia era veure les cares de la gent perquè aspirava a parlar al cor de les persones. Panikkar va ser un actiu practicant del llibre de l'Eclesiàstic: «Sedueix-te a tu mateix, i anima el teu cor, i allunya de tu la tristesa. Que la tristesa n'ha perdut molts, i no fa cap profit». Panikkar s'ha seduït, ens va seduir, i ens va ensenyar a fugir de la por: «La por és la falta de confiança en un mateix», assegurava. El de Panikkar era, però, un somriure exigent. «Si vostè no és feliç, pregunti's per què», i insistia: «¿Que no ho sap que s'ha de morir? ¿A què ve tanta desesperació?»

El principal clixé de Panikkar el retrata com un pont entre Orient i Occident. Tothom l'ha emmarcat entre dues polaritats: l'est i l'oest, el cristianisme i l'hinduisme, el Tíber o el Ganges, l'Índia o els Estats Units. Però si ens imaginem Orient i Occident com les ribes d'un riu, Panikkar no ha estat el pont, sinó que ha estat el riu que viu amb les aportacions que li arriben des de les dues ribes.


No és Orient per un cantó o Occident per l'altre, sinó Orient i Occident a la vegada. Panikkar, amant de la música clàssica, no suportava gens el soroll ni les presses ni la feina mal feta. Ni la supremacia de la ciència en detriment de l'esperit. Es negava a acceptar que l'home fos només un mico desenvolupat: «Tenim un pensament històric, lineal, racional i científic, mancat del misticisme i el simbolisme orientals. I la realitat és també històrica, però no només».


Però és que, a més a més, la veritable dicotomia en la vida de Panikkar no ha estat entre Orient i Occident, sinó entre Roma i l'Evangeli, o entre la llei i la consciència, en el benentès que el compliment estricte de la llei li va reportar comoditats i seguretats i que el seguiment de la consciència el va excloure del joc del poder. Perquè aquesta és una altra dicotomia desconeguda de Panikkar: poder o autoritat. Panikkar sempre va preferir la segona.


La de Raimon Panikkar és la improbable història d'algú que ha guardat la llibertat de pensar i també la llibertat d'actuar. Panikkar es complau en la paràbola de l'home que escandalitzava tothom treballant en dissabte, i a qui Jesús diu en la traducció grega de la Bíblia: «Feliç tu, home, si saps el que fas, perquè si ho saps, estàs perdonat, i si no ho saps, la mateixa llei que ignores t'ha condemnat».


91 anys han donat per bastir una vida molt plena, també plena de contradiccions i errors que es van fer especialment dolorosos de suportar a la llum de la seva autoexigència durant els últims anys de vida. Raimon Panikkar es va apagar definitivament ahir, cap a les sis de la tarda, en presència de la Carme, la veïna de Tavertet que se n'ocupava sol•lícitament a totes hores ja feia anys.


Antoni Bassas. Autor d'El matí amb Raimon Panikkar (Proa, 2008).