dijous, 24 de juny de 2010

La tragèdia ha decidit sortir de festa

Sempre que hi ha una desgràcia com la d'aquesta matinada em fa pensar... Avui, em ve al cap la imatge de la Lluïsa quan eren més o menys quarts de nou del vespre, posant-se guapa, vestint-se amb els pantalons i la brusa comprats expressament per anar a passar la revetlla de Sant Joan a la platja de Castelldefels... i penso amb en Joan que, a banda que tenia previst celebrar el seu dia amb una colla de companys i companyes, havia anat a la botiga de petards de la cantonada a comprar un cohet espectacular que guardaria fins al final de la nit, per alçar-lo al cel entre xiulets i il·luminària. Havia hagut d'estalviar durant uns quants mesos per poguer assumir el cost de la font de llum, però ell pensava, "n'haurà valgut la pena, quedaré com un senyor". També em sembla veure en Raimon discutint amb els pares. Era la seva primera sortida sol però tot i així la germana gran, la Núria, no entenia perquè els seus grans havien de passar frisança pel fill que marxaria amb ella al cap de poc més d'una hora amb tren, cap a la costa. La mare no deixava d'advertir què havien de fer per tal que no patíssin cap ensurt. El pare, un tant generós i tot, però, els havia passat 20 euros a cada un, d'amagat de la dona, per si als joves els calien per tornar a no se sap quina hora de la vetllada... I veig la Marta... la imagino pintant-se els llavis de color d'estiu, amb la intenció de calcar-los a la galta del seu company Martí, de qui n'està força enamorada. "Potser aquest vespre començarem una nova etapa", ha pensat abans de sortir de casa.
I sí, la veritat mai tan aprop. Avui, els/les protagonistes dels meus pensaments han començat una nova vida, ben lluny de la nostra, ben diferent que la que duien fins fa només unes hores.
La Lluïsa, en Joan, en Raimon, la Núria, la Marta i set companys i companyes més, han decidit marxar d'aquí la nit de Sant Joan per a no tornar-hi mai més. Una curta mil·lèssima de segon n'ha estat suficient per endegar la seva joventut cap amunt, ben amunt... El pas soterrat era innecessari utilitzar-lo, hi havia massa cua a fer i a la sorra de la platja els esperava la nit més màgica de l'any, la nit en què s'havien de complir tots aquells desitgos de felicitat, aquella que duien esperant ja feia dies sense ni tan sols imaginar el preludi del que ella, la tragèdia, els tenia preparat.
Avui, dotze dels nostres no han tornat a casa amb nosaltres. Mentre el dia avança, els seus cossos resten immòbils al lloc on la ràpida màquina de tren els va trabar els seus somriures, intactes, esperant poguer ser guardats a l'urna del mai més, permisius a que lloem per les seves ànimes.
Mares i pares, ens envaeix la tristor, estem amb vosaltres. I a vosaltres, petits i petites que no vareu aconseguir acaronar l'escuma de les onades a la última platja: bona festa, allà a on estigueu!!!

3 comentaris:

Glòria ha dit...

Un record preciós, Mercè; quina pena més gran! Pobrets els joves, pobrets pares i mares...

Mercè Mulet ha dit...

Si, Glòria. És tan sols el que se'ls pot oferir ara: un record...

mercè ha dit...

Magnífic tal i com ho has descrit, Mercè!