dissabte, 22 de maig de 2010

Compartir custòdies. Dret, obligació o respecte?

Un tema difícil de jutgar aquest. La custòdia a favor, meu o teu? I, si la compartim, què tal? S’ha obert el debat i el sopar és a taula. N’hi ha a qui no els agrada el llegum, i també aquells que no tenen la més mínima intenció de tastar la verdura. El resultat final de l’àpat, el més important: la justa ingesta perquè el nostre organisme rebi la correcta alimentació, i això depen sempre de les nostres intencions. El problema està quan escollim només aquells aliments que ens comporten el millor gust a la boca. I aquest error, la majoria dels humans el cometem tant en l’alimentació com amb els nostres fills i filles, a l’hora de “negociar-ne la propietat” quan es produeix una ruptura de parella. Sóc de l’opinió que ens pot l’egoïsme quan es tracta de compartir fills/es. Ens trobem amb l’absurd paradigma: què m’interessa més, pagar o tenir-ne la guarda i cobrar?

En els darrers dies la notícia que els sous dels empleats públics acusaran retallades des del pròxim mes de juny ha esdevingut en un munt d’actuacions: des de parades col•lectives fins al que calgui per aconseguir guanyar allò que ens delecta la butxaca. Sense voler entrar a fer greuges comparatius, en el cas d’una separació conjugal s’hi jutgen diversos factors semblants posats a escena: la pensió, les malalties, la llar, les possibles noves parelles, la potestat d’escollir en el temps... i un mai acabar de qüestions que tiren més cap a l’interès que cap als sentiments. Comença la lluita: si me’ls quedo a casa potser no caldrà que li passi cap mena d’ajut amb qui acabo de partir peres (mal interpretat, és clar, perquè l’ajut és el mínim viable amb el qual un/a nen/a sense recursos propis necessita per viure), i la polèmica va agafant forma, cada cop més a favor del qui més s’ho proposa, fins que la corda es trenca. Mentrestant, els fills i les filles son els qui intenten reparar la trencadissa amb nusos de tota mena i els que se senten culpables si no acaben de lligar bé la corda, tan sesgada. Quina llàstima, no?
El mal major és que utilitzem desacuradament els interessos propis, proposant pactes inaccessibles que es converteixen, automàticament, en desavenències extraconjugals de tal embergadura que els subjectes menys causants -els nostres fills i filles-, son els que pitjors conseqüències n’arrepleguen de tot.
Des del meu punt de vista el fet que el Ple de les Corts d’Aragó hagi facilitat les relacions de progenitors i descendents és molt positiu, i hauriem d’intentar jutgar-ho des de la banda altruïsta. No crec que per l’únic fet que hàgim portat dins del nostre ventre la criatura, les dones en tinguem tots els drets des que neix. Aquest infant és el resultat de dues bandes, no ho oblidem mai. I a tal efecte, aquesta és la comesa per part de la mare i per part del pare, des del primer moment de vida del/de la nouvingut/da. El problema fonamental és que a nosaltres se’ns fa massa difícil interpretar la igualtat en aquest cas, cosa que considero del tot discriminatori. Ja no vivim el segle passat, quan les mares es dedicaven única i exclusivament a la cura dels fills i filles, a rentar-los, vestir-los, pentinar-les, i tots els “los” i “les” que se us acudeixin. Avui dia, la majoria de parelles haurien de tenir més que superat que si la nena plora de matinada perquè ha mullat el llit, tant s’hi val qui s’hagi d’aixecar per netejar-la, canviar el llit i tornar a cantar-li una cançoneta fins que tanqui els ulls novament; actualment, s’hauria de “negociar” ja des de la formació de parella el repartiment de les tasques del tipus que siguin i només així, en el moment en què es produís un trencament se sabria cap a on tirar en bé de la convivència familiar. Les dones mai hem deixat del tot els costums d’antany (que ja ens va bé en molts casos) i hem afegit a les nostres vides altres responsabilitats que hem descubert molt positivament, que ens omplen molt més que donar-li al drap de la pols i fer dinars. Jo en sóc una d’aquestes dones, per exemple. M’agrada molt treballar fora de casa, em fa sentir útil dintre de més entorns, intel•lectualment més oberta, i un munt de coses més. Vaig ser mare de ben jove i quan els meus dos fills eren petits vaig patir una separació que havia de ser “de mutu acord”. La custòdia, no cal dir-ho, al meu favor sortosament, no ho amago. El meu primer matrimoni era d’aquells xapats a l’antiga i un cop separada em vaig haver d’espabilar tota sola en tots els aspectes... Ell no n’entenia els motius i per tant va ser taxatiu i pràcticament, va desaparèixer. Però estem parlant de fa vint-i-cinc anys, i llavors d’això de la custòdia ni se’n parlava. Es donava per fet qui era la responsable dels fills/es i als pares se’ls convenia una pensió d’acord amb els ingressos, i poca cosa més... En l’època dels nostres grans encara va ser pitjor, però. La dona no treballava, l’home era qui duia els cuartos a casa i, això, sembla ser que li atorgava tots els drets. Fins i tot, el dret d’obligar la dona a seguir en parella perquè: “on aniràs desgraciada, si no tens a on caure morta?”. Hem avançat, des d’allò. Estem procurant descobrir altres planetes i d’alguna manera ho hem de festejar...
Personalment, he vist a l’animal des de les dues baranes. El meu cas, que ja us he explicat, i el del que ara és el meu home, qui va fer-se càrrec de dues personetes després d’un trencament...
Qui, doncs, pot arrebatar custòdies a aquells i aquelles que es responsabilitzen dels seus actes? Estic d’acord que als més petits no cal marejar-los, en el sentit que no sàpiguin a on viuen... Penso que és millor que pernoctin a la seva voluntat i a la dels dos progenitors, proposada conjuntament, a aquella llar que millor convingui a tots els implicats, però en cap cas m’inclino al fet que un nen o una nena compti amb neguit els dies que li resten per poder gaudir de la companyia d’algun dels seus pares. De la mateixa manera -i aquí no en sóc gens objectiva-, és nefast haver d’esperar que arribi el cap de setmana del pare o de la mare custodiants per poder veure els néts, quan son fills de pares separats. Però aquest és un altre tema que esdevé a continuació del primer i que potser exposaré algun dia...
Els drets, companys i companyes internàutes, no els aporta cap causa material. Els drets no es designen. Sóc partidària a pensar que qualsevol dret s’obté des d’una responsabilitat que, en el cas que ens ocupa no només té a veure amb càrregues materials sinó en un seguit de manifestacions a favor d’aquelles criatures que hem volgut parir. I aquests drets i aquestes obligacions han de ser compartides i perpetuades del tot per aconseguir que l’infant no pateixi carències.La meva conclusió al respecte considero que us ha pogut quedar força clara, doncs. Teniu raó quan comenteu que cada cas és una història i que no es tracta d’acostar els nens/es al pare o la mare maltractador/a, però aquesta és una raó de pes com per fer que sigui una autoritat qui la jutgi. Estic a favor dels avenços que Aragó ha decidit no fa pas gaires dies... Si no ho tinc mal entés, la ruptura és conjugal, que no fraternal. Per tant, i en condicions estables, considero que una bona custòdia compartida (alerta a l’adjectiu) és el millor tractament psicològic per a qualsevol infant.







3 comentaris:

TRO(B/V)ADOR DEL SANT GRAAL ha dit...

Els meus pares es van separar al 1974... ja abans de la separació van convindré que el pare seria el pare i la mare sempre la mare... els sogres, els oncles , les tietes ,etc... també ho serien, que era una cosa que només els incomvia a la seva relació personal entre ells. Crec que s'en hi van sortir prou bé.
Tots dos es van passar pel "forro" el que sortia escrit en papers i van seguir actuan com els bons amics que sempre van ser.
Crec que tots hi vam sortir guanyant.

Joana ha dit...

Jo podria escriure un llibre sobre aquest tema, de responsabilitat, de respecte i sobre tot, de ser pares, sempre, no quan volem.

Anònim ha dit...

La custodia compartida. Tema molt controvertit. Jo discrepo amb ella amb molts casos. Primer de tot haig de dir que “custodia compartida si” quan l’ ubicació dels domicilis dels progenitors estan a la mateixa població o mol propera i les línees a seguir siguin si no les mateixes, molt similars. Doncs en el meu cas seria pràcticament impossible per la distància i la manera d’educar que tenir totalment diferent.
També s’ha de tenir en compte que a l’actualitat els homes tenen més tendència a participar a l’educació del fill i a implicar-se, que no abans, suposo que a l’ incorporar-se la dona al mercat laboral a fer que el rols s’unifiquin una mica.
De totes formes penso que també haurien de dir quelcom el mateixos interessat, els nens.
D’altra banda hem de dir que prou difícil deu ser portar-la a terme , doncs si la relació s’ha trencat per discrepàncies, no sé fins a quin punt poden no haver-les en quan la marera de dur a terme l’educació d’una criatura. I aquí ve el problema, si els valors i les normes no son les mateixes en una llar i en l’altre. Els fills poden arribar en un estat de angoixa i ansietat horrible.
Un puc comentat el cas de tres germans que els seus pares viuen en el mateix poble., a pocs carrers un del altre. (Sort d’això) El pares van decidir “de bon rotllo” partir la setmana. Per la qual cosa havien dies que s’havien deixar roba, llibres o qualsevol altre estri a un lloc, quan el necessitaven a l’altre. Desprès està el tema de les normes. Pares moderns i progres. Un tema molt delicat els porros, mentres ella considera nociva la seva consumició, el creia això de consum responsable. Com pot un adolescent fer-ne us d’aquesta màxima? Però clar si el progenitor és el que dona l’exemple.
Torno a dir que no és que sigui impossible, però jo penso que un nen a de tenir molt clar on té la seva llar, com a punt de referència. Evidentment penso que qui tingui la custodia deuria facilitar el màxim possible el contacte amb el altre progenitor. Encara que alguns podem fer-lo quasi a diari no facin us d’aquest dret.

Araceli