dijous, 22 d’abril del 2010

Aquesta setmana ha fet set anys que ens vas deixar, Maria Antònia. I aquesta, recordaras, va ser la lletania que vaig escriure per a tu en l'últim comiat. Sempre et recordarem.

Els núvols han enfosquit el cel avui.

Te’n vas,
camines lentament cap a l’horitzó
i tan sols ens deixes el teu record...


T’allunyes,
amb pas ferm t’atanses cap a una llum desconeguda
i, mentre, desprens una cua de sentiments:
els sentiments que ens han d’ajudar a suportar la teva partida.

Marxes d’aquest estat terrenal
per endinsar-te en l’infinit,
en un infinit ple de somnis enllumenats,
vestits de dolçor,
de faldilles de mel i vels de sucre.
En un infinit a on no s’hi donen cita la mentida,
ni l’enveja, ni el dolor...
Dolor, nostàlgia, tristor,
un munt d’emocions que avui sentim tots nosaltres,
tots els qui t’estimem i no volem,
no podem,
no sabem entendre per què marxes
i ens deixes immersos en la foscor
mentre t’endus amb tu la llum que desprenies quan eres aquí.
Però tot això no et desesperi,
no et preocupi, ni t’angoixi.
Des d’allà a on siguis sabem que no ens oblidaràs mai.
Sabem que recordaràs sempre el teu home,
la teva filleta, els teus pares, germans,
i resta de familiars i amics.
Mentrestant, nosaltres no deixarem mai de sentir-te.
Estaràs amb nosaltres al néixer el dia
amb el primer raig de sol,
al capvespre, quan caigui la primera gota de pluja,
i mentre l’alè de la brisa ens acaroni la pell
i en desprengui olor de mar i de camp...


Sigues feliç, Ma Antònia, i descansa en pau.

19 d'abril de 2003