“Estic depressiva, enfadada, decebuda,
contenta, radiant, enamorada, trista, nostàlgica....” situacions emocionals que
escoltem molt sovint i que fins i tot intuïm de segons qui, només en mirar si
el seu somriure és ple o només massa tímid. El nostre cos i la nostra ment han
estat creats per suportar diferents estats d’ànim, per superar-los en la
majoria dels casos i per mostrar-los -ni que ens esforcem a negar-los-.
La resiliència humana –paraula que no
fa pas massa temps vaig descobrir- hauríem de plantejar-la com a una mena de
creixement emocional i físic sense precedents, que ens envaeix de forma totalment
inconscient i que és del tot positiva, com fa amb els animals irracionals.
Benvinguda sigui, sigui dit. Fins aquí, d’acord amb els aclariments sense ferir
ningú.
Segona part -i partint de la base que tothom
hem arribat aquí igual i que marxarem de la mateixa manera-, per què aquesta
resiliència innata i intel·ligent, sense
cap mena de dubte, de vegades es transforma en un atac al pròxim més proper de
manera concloent?. Per aconseguir ser el primer?, el més victorejat?, el millor
dels millors sense ni tan sols parar-nos a pensar a qui i què estem destruint
en la fita?.
Potser és veritat que cal estar a les portes
del ‘més enllà’ per canviar els cànons que mantenim com a propis, però us asseguro
que he pogut comprovar que en algunes persones, ni així. Serà que el fet que
van a estar a punt de deixar la Terra només era un estat bucòlic?...
Viviu i deixeu viure. Rés més, si us plau.
