La llegenda de Sant Jordi.

Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven.

El mostre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac.

I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, per que deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres.

Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica, elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar.

I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia, mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, arribà un jove cavaller de brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc. La donzella se'l mirà i l'advertí:

- Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà.

El jove cavaller, se la mirà i li contestà:

- No patiu jove donzella. Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera.

No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança que va deixar malferida a la terrible bèstia fins matar-la. De la sang que en brollà en sorgí ràpidament un roser amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.

Aquesta versió és una adaptació de la llegenda de Sant Jordi.En la versió original, recollida per Joan Amades en el Costumari Català el 1904, quan Sant Jordi ferí al drac, no el matà, el drac, un cop ferit, Sant Jordi el va lligar i el va donar a la princesa, que el dugué fins al poble de Montblanc on la gent li va perdre la por. I va ser allà on la gent del poble el va acabar de rematar. Aquesta última versió és la que es pot veure cada any per Sant Jordi a Montblanc, en una representació que fan.

Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.

Matí de diumenge repassant lectures. Les d'avui mateix, i algunes de les què aquests darrers dies he hagut de deixar arraconades per manca de temps.
Arriba un moment en què el meu cervell acaba fart de tanta informació llegida, fàcua, estúpida, en la majoria dels casos. El periodisme fa un tomb de 360º quan s'acosten eleccions, ho vinc veient des fa mesos, ja. Però el que em resulta més difícil d'empassar és que no només son aquests professionals els qui capgiren les seves formes. També ho fan els polítics.
Deixant a banda colors, me'n faig creus del que una persona pot arribar a canviar quan del que es tracta és de guardar el lloc allà a on posar el seu cul els pròxims quatre anys. Sempre he dit que governar ha de ser molt difícil, que tenir content tothom és una assignatura que no s'aprèn a les escoles. Però, tan difícil ha de ser vetllar pels interessos comuns de veritat, i no només pels propis?. Al meu cap no hi cap, ho sento. 

Les últimes setmanes els partits han hagut de 'patir' el tràngol d'elaborar les llistes per guanyar. Sinzerament, hi ha forces -la majoria- que han creat més d'un i de dos comentaris al respecte per part dels què els i les assenyalarem amb el dit, introduïnt el sobre a les urnes. I la por, ens i els pot massa. I juga males passades, irremeiables. 
Ens queixem que segueix havent un elevat percentatge de desafecció, que la gent no està per la labor de pensar quin color prefereix que governi quan, en canvi, no sabem prou com fer-ho perquè els col·lectius més 'des-afectats' canviïn d'opinió i recolzin una iniciativa, la que sigui, però una. 
Per damunt de tot, opino, cal regir-nos pels nostres principis, per les nostres idees. Les jaquetes dels ideals no son de tintoreria.
Queden exactament 35 dies perquè els municipis seguim, o canviem, no només el marc de les fotografies institucionals dels i de les caps al govern que fins avui pengen de les parets de les sales consistorials. El compte enrere cada cop és més curt. I jo, segueixo llegint els titulars de diumenge publicant les picabaralles d'aquests senyors i d'aquestes senyores que lluiten a cop de peu per asseure's a les poltrones del poder.
La ciutadania hem de ser coherents. El govern, també.

Pastís de maduixes i xocolata.

Almenys, pel que fa a la vista ha quedat prou bé. Aquesta recepta me la van explicar uns amics i avui n'he fet la prova. Si de gust també s'aguanta, serà la que utilitzaré per fer la mona d'en Sergi.


Si voleu provar-la de fer, no és massa complicada. Haureu de tenir a mà, 


Pel pa de pessic:

• 300 grams de maduixots.
• 250 grams de farina (jo la faig servir integral).
• 1 sobre de llevat.
• 200 grams de sucre.
• 50 grams d'oli de girasol.
• 2 ous.

Per a la trufa:

• 250 grams de xocolata de cobertura.
• 500 ml. de nata líquida

Per a la cobertura:

• 150 grams de xocolata de cobertura.
• 100 grams de mantega.
• maduixots tallats.

Pel farcit:

• Melmelada de maduixa.

Per començar l'elaboració haureu de preparar la trufa. Poseu al foc la nata i quan estigui a punt de trencar el bull retireu i afegiu la xocolata trossejada. Remeneu-la bé fins aconseguir una textura homogènia, tapeu amb paper film, deixeu-la refredar i poseu a la nevera. Al cap d'un parell d'hores munteu-la amb la batedora.

Engegueu el forn a 180º perquè es vagi escalfant. Folreu amb paper especial per al forn un motlle de 20 centímetres de diàmetre i passeu-li un polsí de farina o refregueu-lo amb mantega. 

Tamiseu la farina i el llevat i reserveu. Netegeu les maduixes i tritureu-les amb la batedora fins que quedi un batut fi. 

Abocar en un bol els ous i el sucre i remeneu fins que blanquegi. Afegiu-hi a la barreja el batut de maduixes i l'oli, i afegiu a poc a poc la farina amb el llevat. Un cop ben remenat ho deixeu reposar uns 5 o 10 minuts. Fornegeu uns 35 minuts.

Quan el pa de pessic estigui fred, desenmotlleu i dividiu-lo en tres capes. Humitegeu cada cara amb la melmelada i farciu amb una capa de trufa. Poseu a la nevera.

Per preparar la cobertura feu servir un bol pel microones -a mitja potència i durant 2 minuts- afegiu-hi la xocolata trossejada i unes cullerades d'aigua. Remeneu bé i espereu a que estigui tèbia.

Poseu el pastís en una reixeta i cobriu-lo amb la cobertura. Després el passeu a un plat. Talleu els maduixots de la forma que més us agradi i guarniu-lo amb els trossos de fruita. 

Deixeu a la nevera de nou fins que la xocolata quedi sòlida.

Ja està! Nyam, nyam... Ja em direu...

El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat.

En massa casos, tenim el fácil costum de delegar les responsabilitats que ens son pròpies. En aquestes dates en què els qui col·laborem amb els partits polítics intentem projectar el millor programa electoral -aquell que ha de procurar avançar en el benestar de la ciutat o el poble on vivim- les propostes, quasi bé totes, topen per activa o per passiva amb una necessitat flagrant, el civisme.

Parlem de com resoldre que els carrers estiguin nets de brossa, que no haguem d’anar esquivant les necessitats fisiològiques dels gossos. Discutim com evitar que ens atropelli el patinet de la criatura que baixa pel mateix lloc que els vianants, a una velocitat que triplica la seguretat. Tractem el corrent de la immigració, destacant-la erròniament com a base de la possible delinqüència als barris, mentre ens hem acostumat a haver d’escoltar la música del darrer grup de moda que surt estrident de la finestra del fill adolescent del veí, o a l’incansable renec de la neneta maleducada que es passa el dia remugant perquè l’escoltin, com qui es creu el centre de l’univers...

Anirem de malament a pitjor, si cada cop que considerem millorar no exercim el comportament actiu, aquell que hem de prioritzar cadascú de nosaltres per saber conviure amb l’entorn en general.

Ahir llegia un article publicat al Periòdic. Parlava del perill que els nens i les nenes poden trobar a la xarxa. L’expert, informava que la llei espanyola dicta que l'edat mínima per obtenir de manera legal un compte en una xarxa social és de 14 anys, però que no obstant, la veracitat de les dades que s'introdueixen en el moment de crear un perfil és incontrolable. Certament, ho és. No pas, però, per part del pare i de la mare que haurien de controlar-ne les mesures.

Com canviarem l’hàbit de la dona que passeja el gos i no s’esmerça a recollir-ne les caques?. El petit del patinet, viu sol?, no té ningú que li expliqui quines son les regles? I el magrebí que potser surt de bon matí a treballar i no torna fins tard a casa, ha d’assumir l’estridència de les cordes d’una guitarra embogida, i el renegar de la nena de bofetada?.

Ni l’internet hauria de ser un perill ni la resta de situacions es resolen des d’un tros de paper, ni per una llei. Cal posar-hi mà tothom i no alienar-nos d’allò del què en som responsables. El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat. Sentim-nos els pares i les mares del conviure i no esperem que sigui el nostre ajuntament qui en dictamini la normativa per fer-ho. Tothom hi guanyarem.

"La major provocació, ser un mateix”.

Acabo de llegir un comentari d’una companya al Twitter, que m’ha inspirat a escriure. La frase diu: “La mayor provocación es ser uno mismo”.

Resulta que és certa, i sobretot ho corroboro avui. Perquè el fet de ser jo mateixa, aquests dies ha creat certes provocacions, sí. Sembla que quan decideixes dir que tot va bé, que tot és conforme, passes tal com desapercebuda. No existeixes, vaja. Però, ai, no vulguis ser tu, quan la resta no ho espera així. És just llavors quan aixequen el vol les defensives.

Aquest matí he penjat a la xarxa una petita gran frase. Ara mateix no tinc pas ganes d’anar a trobar-la però deia alguna cosa així com que el món se’ns menja i, en canvi, pobres de nosaltres, volem creure’ns que la cosa va a l’inrevés. Aquells/es que pensin que em mata el fet de dir les coses pel seu nom s’equivoquen de ple. Mai m’he sentit tan segura de mi mateixa com quan he estat jo mateixa, cosa que considero que sempre intento fer i així seguiré fent. Crec que de bones a primeres sempre ho he deixat així de clar però per si algun o alguna, en algun moment no n’ha rebut ben bé el missatge, demano disculpes per haver-ne creat el dubte.

Potser hauré de canviar la frase que em defineix al perfil de Facebook, que diu que sóc “políticament correcte”. ;-)

Immersos en un món de febleses

Ni ara ni mai ho entendré. Sento vergonya aliena quan ens definim com a racionals mentre, per contra, no acceptem que hi ha persones de tota mena. N'hi ha que neixen amb estrella i, d'altres, que neixen estrellades. Però hi som plegades en aquest mateix món i l'obligació de la nostra saviesa racional hauria d'admentre'ns a totes i a cadascuna, sigui quina sigui la condició.
Malauradament no passa així. Som portadors d'un virus que sembla no tenir cura: el nostre egoïsme innat.
A Mataró, tampoc ens en salvem d'aquesta malaltia de valors. Volem la millor ciutat, aquella a on els nostres fills i filles creixin feliços envoltats de tota mena de luxes i de privilegis, però ens n'oblidem d'aquelles criatures que -com he dit abans- han patit la mala sort de 'néixer estrellades'. Son aquelles nenes i aquells nens, la majoria descendents de famílies desestructurades, que no saben a on 'caure morts' perquè una bona part de la població de la capital no els vol aquí.

Més d'un cop, i de dos, he escoltat dir que s'han de "col·locar" a l'extrarradi. Em pregunto, com podem arribar a dir tals bestieses?... 
Potser seria bo que ens aturéssim a pensar una mica i els féssim un petit lloc dintre de les nostres grans llacunes mentals per assumir que també hi son, que els cal donar les mateixes oportunitats. 
Estem immersos en un món de febleses, veig. Ho percebo cada dia quan llegeixo notícies a la premsa com la dels problemes que estan originant-se a la ciutat on visc, per motius que una parròquia ha cedit un espai on acollir els menors que han de ser separats de les seves famílies.
No em val cap motiu que justifiqui aquest rebuig en massa. Ni la previssió que puguin sorgir problemes de convivència (uns problemes que no s'han patit mai durant els 30 anys que el centre porta treballant al barri de Cerdanyola); ni que s'escolin fonaments inacceptables -com que les obres han començat sense els permisos corresponents-; ni molt menys, per fer-ne un electoralisme que ja genera 'brutícia' abans de les pròximes eleccions municipals.
Vist tot plegat, només em cal corroborar que les coses no serien el mateix si només per un breu moment ens sabéssim posar a la pell dels l'altres.
Hem de donar sempre les gràcies pels privilegis amb què comptem i qüestionar les nostres queixes abans de vomitar-les gratuïtament.

Mare, si demà t'alcéssis...