El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat.

En massa casos, tenim el fácil costum de delegar les responsabilitats que ens son pròpies. En aquestes dates en què els qui col·laborem amb els partits polítics intentem projectar el millor programa electoral -aquell que ha de procurar avançar en el benestar de la ciutat o el poble on vivim- les propostes, quasi bé totes, topen per activa o per passiva amb una necessitat flagrant, el civisme.

Parlem de com resoldre que els carrers estiguin nets de brossa, que no haguem d’anar esquivant les necessitats fisiològiques dels gossos. Discutim com evitar que ens atropelli el patinet de la criatura que baixa pel mateix lloc que els vianants, a una velocitat que triplica la seguretat. Tractem el corrent de la immigració, destacant-la erròniament com a base de la possible delinqüència als barris, mentre ens hem acostumat a haver d’escoltar la música del darrer grup de moda que surt estrident de la finestra del fill adolescent del veí, o a l’incansable renec de la neneta maleducada que es passa el dia remugant perquè l’escoltin, com qui es creu el centre de l’univers...

Anirem de malament a pitjor, si cada cop que considerem millorar no exercim el comportament actiu, aquell que hem de prioritzar cadascú de nosaltres per saber conviure amb l’entorn en general.

Ahir llegia un article publicat al Periòdic. Parlava del perill que els nens i les nenes poden trobar a la xarxa. L’expert, informava que la llei espanyola dicta que l'edat mínima per obtenir de manera legal un compte en una xarxa social és de 14 anys, però que no obstant, la veracitat de les dades que s'introdueixen en el moment de crear un perfil és incontrolable. Certament, ho és. No pas, però, per part del pare i de la mare que haurien de controlar-ne les mesures.

Com canviarem l’hàbit de la dona que passeja el gos i no s’esmerça a recollir-ne les caques?. El petit del patinet, viu sol?, no té ningú que li expliqui quines son les regles? I el magrebí que potser surt de bon matí a treballar i no torna fins tard a casa, ha d’assumir l’estridència de les cordes d’una guitarra embogida, i el renegar de la nena de bofetada?.

Ni l’internet hauria de ser un perill ni la resta de situacions es resolen des d’un tros de paper, ni per una llei. Cal posar-hi mà tothom i no alienar-nos d’allò del què en som responsables. El civisme s’aprèn i es desenvolupa, i no té edat. Sentim-nos els pares i les mares del conviure i no esperem que sigui el nostre ajuntament qui en dictamini la normativa per fer-ho. Tothom hi guanyarem.