dilluns, 17 de març de 2014

Pa 'xulo', yo!

No descarta una declaració unilateral d’independència. Ho diu així, i es queda tan ample!... Opto per pensar que tot plegat ha estat una estratègia perquè, diria que com a polític -deu haver-se mirat les lleis, encara que pel damunt, abans de muntar tota la mobilització que ha muntat des que va començar a governar amb l’únic objectiu (sigui dit) que portar al nostre país a la independència-, oi?. Tot em fa pensar que aquest senyor de somriure fàcil i gest irònic ja s’olorava com acabaria el clot de la consulta promesa.

No cal ser massa avesat al què i al què no és legal i al què o no és legítim. Ens agradi o no, seguim depenent d’una Constitució que resa “se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” i en l’aspecte que ocupa el cas només “reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”. Tot aquesta paragrafada només a obrir-la, en el seu títol preliminar. 

Per tant, a no ser que la llei de lleis es constituís d’una probable reforma (més que improbable en el sentit de l’article 2 que acabo de transcriure, tenint en compte el moment del poderós govern central actual i la debilitada monarquia, no sabe, no contesta) ell coneixia, des que va sorgir com a ‘profeta’ i portador del manà etern, -sense Bíblia que en donés fe, clar- que la possibilitat que el dia 9 de novembre de 2014 la consulta pactada es fes efectiva era només una mena de "t'ho portaran els reis" per a qui encara creu que venen de l'Orient. Però ostres!, encara n'hi ha, tu!

La sentència per part del Tribunal de l'Haia quant a la declaració de Kosovo com a país independent l’any 2010 no hauria de servir com a precedent (anem molt en compte amb els Estats Units i amb la Unió Europea, perquè els primers no en van voler saber rés, de moment, i Brusel·les ja s'ha pronunciat al respecte) si, finalment, el president català opta per saltar-se a la torera la nostra legislació. Comparar la nostra situació global amb la del país bàltic no és aplicable. El mateix Tribunal, aquí, no farà cap moviment en fals i resoldrà per pronunciar-se a favor de les lleis que constitucionalment ens emparen, com va recordar Obama. Les nostres. Rés més.

A qui em llegeixi: a Catalunya –avui per avui i encara- no hem perdut cap guerra ni estem sotmesos excepcionalment a cap resolució per part de les Nacions Unides. No governem a cavall d’una administració internacional ni hem format cap Assemblea a la qual poder-nos dirigir (el poble) per transmetre la voluntat de canvi del nostre futur sense dependències. Això de la secessió, no va per a nosaltres.

Si veritablement Catalunya acaba declarant-se independent unilateralment, obviant així el marc legal internacional, la frustració de la ciutadania, l’endemà mateix del segon SÍ, tampoc coneixerà precedents.

Això sí, el senyor Mas haurà aconseguit la seva comesa: passar a la història.