Que n'és de bonica la vida!

Com n’és de peculiar la vida... Hi ha dies que s’aixequen amb un sol radiant i a les teves entranyes no s’hi encenen els llums de cap manera; n’hi ha d’altres de grisos i apagats que, en canvi, sorteges entre alegria i bon humor. I n’hi ha alguns, com avui mateix, que resulten perfectes: el cel és ple de llum, i el cor, també.


Aquest matí la terrassa del bar de la Sala Cabañes l'omplien famílies senceres. Molts i moltes hem aprofitat el bon temps per poguer mesclar el gust del cafè amb llet amb el fum d'una cigarreta sense haver de ser multats pel nostre costum (un dia d’aquests provaré de deixar-ho).


Tot apuntava a ser un diumenge gens extraordinari. La intenció, ben bàsica. Passeig fins a la plaça de Santa Anna, comprar el pa, preparar el rostit, dinar, migdiada. Per la tarda planxa, armaris ben endreçats per començar la setmana en ordre.


Com deu estar el meu príncep?, li he dit al meu home. Una trucada des del mòbil per saber del nét ha estat el motiu que ha convertit el dia en diada. “Per què no veniu a dinar a casa meva?”, preguntava el petit, alhora a nosaltres que a la seva mare. “Va sisplis...” Si la mama diu que sí, els avis portem menjar i dinem junts. Quina sorpresa més poc esperada!

Alella bullia de gent, de trànsit... Ja és habitual, però feia temps que no la visitavem el setè dia de la setmana i avui m'ha semblat una ciutat més que un petit poblet maresmenc. Un manat de calçots, unes butifarres i uns quants talls de xai i, cap al Masnou.

En Sergi s’ha sentit esplèndit i nosaltres, també. Com creix... he pensat mentre els seus petits dits feien força per agafar les tenalles i girar la carn de la brasa.


Petites grans coses com aquestes són les que resolen l’ànim, faci fred, faci calor. Que n’és de bonica la vida!, oi?