dijous, 13 de gener de 2011

Parlem de pública o de privada?

Jo hi vaig passar, per a totes dues versions, i segueixo amb la primera. Que, de què parlo?, de la Sanitat al nostre país, en aquest cas.


Ja deu fer uns 10 anys que vaig decidir prescindir d’un carnet de mútua privada amb el què la única cosa que vaig aconseguir va ser ingressar certa quantitat -que no poca- de diners abonats a un fons, diria, perdut.


No em posaré a parlar de la meva malaltia en particular, no crec que us distregui la lectura, però sí del meu cas concret, com un més dels milers que es succeeixen en la sanitat privada, que (considero) va del caire més aviat administratiu que no pas sanitari, com caldria executar.


Potser és cert –tampoc amb tota seguretat, després d’observar com creix la mitjana de famílies assegurades paral•lelament- que no has de ressignar-te a fer cues per que t’atengui la metgessa de família, l’especialista en pediatria o el ginecòleg de torn, quan entregues el plàstic i se li llegeix el codi que avisa la recepcionista amb un: ep, que aquesta paga. Però per obtenir-ne altres solucions, molt més importants, cal gaudir d’una salut de ferro.


Només faré esment de petits detalls, greus problemes, però. Perquè, quan vas engreixant els comptes corrents d’aquestes institucions privades et creus amb tots els drets si els resultats no van en consonància amb el que esperes. I no. Més tard te'n adones que no va pas per aquí la cosa.


Després de lluitar durant més de 10 anys visitant especialistes d’aquí cap allà (això sí, avui sol•licitava hora, al cap de dos dies ja m’asseia a la consulta) les anal•lítiques eren les úniques que avisaven que alguna cosa anava malament. I vinga, i més vinga. I ara em veia una eminència i demà l’altra. I rés. Rés de rés. I jo, seguint amb la malaltia. I les analítiques, rondinant totes soles...


Com que estic segura que rés no passa per casualitat, per assumptes laborals tota la família varem marxar fora del país, concretament a Andorra. I allà em vaig endur la meva feblesa, clar. El meu estat empitjorava i, per tant, vaig haver de fer una visita al facultatiu estranger que, sense veure ni demanar-me cap mena d’analítica, va saber predir quin podia ser el meu problema de salut. No us sembli estrany. Ni parlo de Nostradamus ni d’altres vaticinis més laïcs. Senzillament, aquell doctor em va mirar i em va escoltar, i això ja el va posar en alerta. Una resonància magnètica va corroborar la seva... intuïció?


Una cirurgia amb caràcter urgent va ser imminent. Jo vai poguer escollir d'entre un neurocirurgià de Pamplona, un a Tolosa i un altre de Barcelona. Descartavem viatjar als Estats Units. Recordo la seva proposta com si me l'hagués fet ahir mateix. Vaig utilitzar el concert que la Seguretat Social del Principat i el nostre país van firmar, no he mirat en quin moment, i vaig triar un ingrés a Barcelona.


Va resultar que després d'haver passat tantes hores entre parets de les quals penjaven obres de renom, música ambiental de fons inclosa, va haver de ser el destí qui m’allunyés del meu país “privat” perquè un metge andorrà, amb una nòmina provinent de la sanitat pública del país forany, descobrís d’una ullada què era allò que anava minvant dia rere dia la meva vida.


Però la història no va finalitzar aquí. L’any 2004 tornavem cap a Catalunya. Llavors, tot sigui dit, jo també pensava que seguint utilitzant la mútua privada evitaria cues i saturacions de pacients, a la pública. Vaig tornar a veure els especialistes que suposadament coneixien la meva història clínica per tal que els controls de la convalescència –que en el meu cas va passar a ser crònica- els pogués fer als hospitals que millor m’anés escollir. Però la mútua sanitària va arronsar les celles. No van acceptar la proposta. Així, tal i com sona. La meva malaltia és d’aquelles que resulten "cares" de suportar. La solució que em van donar, seguir pagant la quota i, també, qualsevol necessitat que es derivés de la intervenció, perquè segons em van indicar el meu cas era atípic i podia derivar en d’altres simptomatologies. Per tant, la meva “esplèndida” mútua privada no em cobria ni em cobriria mai més rés. Vaig provar sort en dues empreses més d'aquesta mena. La resposta va ser contundent: no.


Ja fa anys que dos centres públics catalans controlen la meva salut, i que per molts més així sigui. Puntualment cada sis mesos, faig visites rutinàries a l’Hospital de Can Ruti i al de Mataró.


Entendreu ara que no puc fer rés més que donar les gràcies a la sanitat pública i parlar amb tò un tant pejoratiu de la privada. Tot i que, respecto les decisions dels que encara confien en una targeta de plàstic.

Salut a tothom!