Polítics, o periodistes?

Sempre havia pensat que qui feia política eren els i les polítiques de cada partit polític, veig que estava equivocada de ple. La confusió em vé de comprovar l'activitat del periodisme quan s'acostava la campanya electoral de les autonòmiques a Catalunya, quasi bé més activa que la dels propis partits polítics que havíen de ser triats a les urnes.


El tema està amb que la sensació que llavors vaig tenir-ne al respecte no dista gens de la que segueixo sentint. No sé ben bé què és el que deu pretendre el sector periodístic. Vull pensar que no hi ha motius emmascarats que duguin a tal estafa informativa, que tantes connotacions subjectives desprèn.

Havent de desisitir dels noticiaris en més d’una ocasió, corroboro la necessitat que els i les que hem de treballar les campanyes som nosaltres, aquells i aquelles que creiem amb un projecte. Amb aquell que ha de fer, des d’aquesta societat, un món millor. D’altres, que es dediquin a la seva feina: la d’informar de la forma més veraç i objectiva, als qui també convido a no oblidar el significat de la paraula “ètica”.

I deixo aquí de banda als articulistes, disortadament tan polititzats. Prou feina tenen a fer un balanç d’intencions després de les cròniques publicades el 2010 i de les primeres d’aquest nou any. Per contra, sí que escriuré (i treballaré) com cal, per saber convèncer -amb les meves lectures, i amb els fets que des de la meva posició pugui aclarir- que el paradís promés amb el darrer canvi de govern no ho està sent ni ho serà mai per molts titulars mediocres i sensacionalistes que intentin convèncer una majoria poc i mal informada, desconcertada i ja dubitativa del seu últim gest.

No calen rèpliques. Ho vaig dir no fa pas gaire i segueixo creient amb l’afirmació. Continuem, “formem les nostres files” desordenades i exclamem amb força que hi som, què som i quin és el nostre camí, sense oblidar-nos d’explicar perquè seguir-lo. No valen rancúnies, ni plors, ni enyorances. Cal cohesionar-nos i socialitzar-nos d’una vegada per totes. Només així aconseguirem la victòria que -d’aquí a cinc mesos- hem d’assolir. Quedarà palesa, llavors, la reacció d’un poble indignat per les mentides dels vencedors, als qui potser fins i tot han votat gràcies a tanta hipocresia orada, només guarnida de núbols de cotonets que han fet fum al primer raig.

Hem d’estar preparats per rebre més pals a les rodes (això seguirà passant), però els haurem d’anar salvant perquè només nosaltres portem la millor marca de pneumàtics i un vehicle en què hi cap tothom. I això, així ho haurem de transmetre amb seguretat, la més fiable, a aquelles i aquells que el novembre passat van tenir por de pujar al nostre carro perquè se’ls havia promés transport gratuït amb “cadillac”. La dreta i els nacionalismes mai no caminaran al ritme que cal avançar. Els temps han canviat, però no se’n saben (ni volen) avenir. No els interessa. I per a confirmacions d’aquesta mena només cal fer una ullada a la majoria de personatges caducs que teníen reservats per liderar el “canvi”. Un canvi que només s’ha materialitzat oblidant les promeses reiterades durant tants mesos, un cop celebrat l’últim acte d’investidura al parlament català. Ells, incompleixen. Nosaltres, no volem ser-ne les víctimes. Ara, aquella bona gent a qui van dibuixar un paradís en plè hivern, comproven amb decepció que segueix fent fred i que els miracles polítics no podran canviar mai la metereologia, per molt discurs diví que se’n faci.

Hi ha una baralla de cartes que ja s’ha llençat. Però la partida no ha finalitzat encara, i ens queda joc a les mans a totes i a tots aquells que volguem que continuï. Aquest cop el sabrem jugar i demostrarem que no val a confiar amb els “farols” que l’oposició no deixarà mai de provocar amb el que amagui a les seves mans, somriure irònic. Amb la traició, pocs jocs es guanyen. Som-hi, doncs!