Pols som, i en pols ens convertirem

Just ara mateix, fa una setmana que se'm feia saber la trista notícia que el germà de la meva mare -el tiet Pere, per a nosaltres- ens deixava per sempre. Jo era enmig d'un acte, dels molts que se celebren a la nostra ciutat, quan va sonar el meu telèfon.
Com i quan n'és de fàcil que un sentiment sobtat faci que et canviïn les prioritats, els valors, els estigmes. La mateixa tarda de dissabte, allò que desprenia el meu cor i que ja no podria explicar al meu tiet mirant-lo als ulls, sorgia al paper amb una rapidesa inimaginable. En aquelles estrofes no va haver-hi cap esmena a fer un cop rellegides després. Al full de paper embrutat per la tinta del bolígraf quedava plasmat el meu interior, aquell meu instant.
Impotència, tristesa, nostàlgia, ràbia, ressentiment... Quantes buidors més omplien les meves entranyes...
Fins dilluns al matí, el tanatori de la Ronda de Dalt seria l'últim repós de pedra del tiet Pere. Mentre esperàvem l'avís que es traslladava al difunt a la sala del comiat final, vaig sortir a la terrassa de la primera planta de l'edifici. L'ampli espai s'obria a unes immillorables vistes a la ciutat. El sol, testimoni del moment, agraïa amb els seus raigos el lloc omnipotent. A l'interior, a "l'hotel" dels difunts, però, familiars i amics, mentrestant, cobrits els ulls sota fosques ulleres, ploràven inconsolables la pèrdua dels estimats. Un cúmul de pensaments, l'angoixa, la por... caminaven amb mi mesclats entre si. Vaig apagar la cigarreta per entrar a la capella. Jo també duia posades les ulleres de sol -que vaig treure'm al travessar les vidrieres, netes com una patena- descobrint els regalims de l'aigua salada que no deixava de brollir dels meus ulls.
Albinoni, amb el seu Adagio, va rebre el tiet a la sala. En Pol -el seu nét de només nou anys- m'havia demanat si podria llegir-li al iaio la carta de comiat que li havia escrit just el vespre anterior per dir-li, quan ja no podia fer-ho, com se l'estimava, quan li estava afectant la seva pèrdua, com el recordaria sempre. I li assegurava treballar en ferm per aconseguir tot allò que ell li havia demanat tants cops: "sigues un bon estudiant, has de treure bones notes a escola". Li preguntava, també, com ho farien des d'ara, quan calgués arrenjar el jardí, sense el seu ajut... I li havia fet un dibuix a l'anvers de la carta que, més tard, l'avi s'enduria a l'interior del fèretre cap al crematori de Collserola.
Després de llegir la carta d'en Pol, la meva. Impossible dedicar-li sense sanglotejar reiteradament. Després, un silenci etern trencat pels plors, i pel piano i la veu de la soprano amb les "paraules d'amor", d'en Serrat. Un poema d'en Martí i Pol, orat pel pàrroc i més silenci, i plors, i pors, i més nostàlgia, i molts arrepentiments... I un altre cop el piano i la flauta travessera interpretant aquest cop -crec, ja havia perdut la noció- l'obra pòstuma d'en Chopin, Nocturne...
Emoció, tristesa i més plors... i adéus, molts adéus... I al cap de poca estona, l'entrada al forn crematori de la persona amb qui només feia uns dies celebrava la seva salut entre els vius... En uns segons, tota una vida.
La tarda de dilluns ens va deixar descobrir un cel cromàtic diferent, ben diferent del dels dies anteriors. Els núbols entrellaven el blanc i el vermell, perfilant fils de foscor, alhora...



Trobarem a faltar el teu somriure


Hola tiet, avui no serà un poema el que et dedicaré com deus creure’t, venint de mi.

Tots els qui som aquí sabem, -et coneixíem bé- que tu no n’éres pas massa d’aquests tipus de lletres. De ben segur, que si ara mateix sonés l’himne dels teus “pericus” des de la teva ànima ens delectaries amb aquell somriure, a mitjos llavis, que tan bé sabies fer…
Però, ara, en aquests moments, jo, i la resta dels que omplim aquest espai adormit,
hem vingut per a donar-te el nostre últim adéu aquí entre nosaltres. Sona molt trist… I és que des de dissabte al matí, quan els maleïts mòbils van començar a sonar per alertar-nos que marxàves lenta, però sobtadament cap al teu espai de cel, no he deixat de pensar quant curta n’és la vida terrenal…
Ara, és ben bé un d’aquells moments en què acostumem a dir, quan les famílies ens trobem ens ocasions com la que ens reuneix avui aquí: “a veure si quan ens tornem a veure és per alguna cosa més agraïda”…
I és una llàstima, si, perquè en la majoria dels casos no ens adonem de la importància que representa sentir-nos, tocar-nos, comunicar-nos, estimar-nos i abraçar-nos mentre ens és plausible el moment i, en canvi, malauradament, no aprofitem les oportunitats que la vida viva ens brinda a fer-ho.
Ho varem intentar, tu hi éres en l’últim dinar de fa més de dos anys, en què ens vam reunir tiets i tietes, cosins i cosines, parelles respectives i fills i filles comuns, a un dinar, al restaurant del costat d’una granja a on els més petits, -entre ells els teus néts- gaudien escoltant el renec de l’ase, i travessant el rierot o menjant-se un gelat de xocolata. Recordes?, recordeu?. Volíem reseguir els costums que la teva mare havia imposat feia tant de temps, sempre coïncidint amb el dia del seu sant, Santa Mercè. Però no, no n’hem sabut, nosaltres.
D’ençà fins avui han passat massa hiverns. No ens vam veure gaire més sovint perquè no va donar la casualitat de cap boda, ni de cap bateig, ni de cap enterrament fins avui mateix. Sabiem que hi érem, tots i totes, cadascú de nosaltres al nostre aire, en la nostra línia egoïsta, inconscient, però perdedora dels valors més fonamentals que viure aquest món ens ensenya i -està demostrat- deixem de banda.
Per quan temps més?, em pregunto. Tu, tiet, avui em fas mirar enrere i pensar-hi. En cap moment sabem, ningú, quin serà l’últim instant de la nostra vida. L’últim moment en què podrem regalar un somriure al germà, a la mare, al fill… L’última oportunitat de dir-nos, mirant-nos als ulls un: t’estimo.
He arribat tard, me’n adono. Me’n penedeixo, també. I et dóno les gràcies per fer-me’n pensar, tot i la tristesa que m’embarga ara mateix per perdre’t. T’agraeixo que hagis aconseguit que, potser, més d’un i d’una dels que ens hem reunit al teu costat, perdem una espurna del nostre temps per recordar que el Carpe Diem, el “viu el moment” tan escoltat, és la frase més breu, la més senzilla i la més certa. Aquella que ens hem de penjar a la motxilla cada matí, dia rere dia. Voldria que amb aquestes paraules que t’expresso ens en sentíssim al•ludits tots, tot i que hagi estat a costa d’haver-te de tenir davant, immòbil.
Adéu, tiet, i fins d’aquí una breu estona. Ens tornarem a trobar, segur que si. Camina ferm cap allà a on sigui que vagis i viu amb tota plenitud el que hi trobis esperant. Aprofita el moment que se’t regala, tot i que t’esgarrifin les nostres llàgrimes d’avui. I quan arribis allà a on els àngels seran el teu esguard, saluda al meu pare, abraça la teva mare, els teus germans. Des de dissabte que t’esperen amb ells. I viu-los. Viu diferent i viu plenament, i descansa per sempre més, en pau. Adéu, tiet. Seguiré estimant-te. T’estimarem sempre.


Mercè.
4 d’octubre de 2010