dimarts, 6 de juliol de 2010

Sobre la llei de l'avortament

Avui m’han preguntat quina opinió en tenia amb respecte a la nova llei de l’avortament. Allò que semblava que tenia molt clar a contestar ha desenvolupat pel meu cervell un cúmul de situacions que, impossible de respondre alhora i en tan petita estona.

Pensareu que no tinc les idees clares... mai tan lluny d’això. Encertades o no, tinc una molt definida opinió al respecte però, com sempre faig, intento endinsar-me en la pell del contrari. I després d’uns breus segons de dubtes sense argument he obert boca. Us he de dir que els bàndols que primer han creuat les meves neurones han estat dos: la política, l’un; la religió, l’altre. Automàticament, he contestat a la pregunta, fent cas omís a aquestes dues branques, implicades, que no poc importants davant dels motius que negativitzen l’aprovació del fet de “treure la vida d’allà a on ja n´hi ha”.
Siguem sinzers, lectores i lectors, i tornem a fer aquest exercici tan explícit que fa que les opinions distin de la pancarta quan no en som objectius. Què me’n dieu de la neboda de només tretze anys que ha estat violada al carrer per no se sap qui i que ja porta tres faltes sense menstruar? I de la filla de setze anys, enamorada del seu príncep blau de l’estiu passat, a la què en un moment de disbauxa se li va oblidar que estava al món? I, per exemple, en quin moment no heu de ser permisius amb la parelleta que ha comprat els preservatius a la farmàcia i li “han sortit granota”? Aquests últims no han pogut fer front a les dues últimes quotes d’hipoteca i preguen per l’estalvi imminent però, ara, amb una criatura a les espatlles (sona fatal això, oi?) com s’ho faran per mantenir sostre, aliments, bolquers?... i esperem a tot això que la lletera sigui gratuïta perquè en cas contrari, mals rotllos a casa i problemes per a la parella -i pel nadó és clar- després que s’hagi partit peres i ni un ni l’altre assumeixin la gran responsabilitat que suposa portar un/a fill/a al món.
Mireu, jo sóc d’aquelles que es consideren “bona gent”, aliena totalment a fer cap mal a ningú, ni a destruir, ni a trepitjar, ni a retreure encenalls de brutícia... però sóc, alhora, coherent amb els actes (o almenys ho intento) tot i que pugui haver certes persones que en discrepin del que afirmo ara mateix...
Endavant amb la nova llei i si veritablement existeix aquell ésser, superior a tots i totes nosaltres, penso que ara mateix es congratularà de la posició que s’ha près al respecte.




3 comentaris:

Glòria ha dit...

Segur que sí es congratularà!
Totalment d'acord Mercè, cap dona avorta per avortar, cap!

josep estruel ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu. L'avortament té mil cares, totes elles profundament humanes. Qui gairebé segur no entén o no vol entendre són ells. Però si és veritat que existeix un déu ell si ho entendrà Gràcies pel teu escrit.
Una salutació.

Mercè Mulet ha dit...

Gràcies a tu, Josep. Disculpa, no m'havia fixat abans del teu comentari. Salutacions!