Mare, si demà t’alcessis...

El teu aspecte es marceix com ho fan les flors de maig,
a poc a poc, arrontsant-se,
debilitant-se. Te’n vas...
Em vé al cap la teva empenta,
la teva força d’antany,
i ara jo, pateixo en veure
com t’amoïna el teu lent pas.
Dius que “t’han tallat les ales”!,
creus, que el temps s’està acabant.
I als capvespres, et preguntes:
hi seré, potser, demà?
Estima l’ahir, el moment, l’ara...
resolt, l’equipatge està.
No pateixis cap frisança
pels qui restarem plorant.
Ara que encara m’escoltes,
la meva veu vol cridar
per donar-te gràcies; mimar-te
com tu ho vas fer temps enllà.
Al teu costat, veig com marxes
lentament, al teu nou pas,
i enyoro records, d’infància,
quan m’oferies les mans.
I sento que, aprop, un dia
ens deixaras, partiras,
per volar ben alt, activa,
“les ales”, amb tu, constants.
Sé, que tristes melangies
arribaran aviat.
Que jo repetiré: t’estimo,
i tu, tan sols somriuras...
La pluja, el vent, les tempestes!!!,
aquests teus cabells???, ja, tant s’hi val...
els que, en canvi, fa pocs dies
pentinaves amb detall.
Però, en silenci, com les torxes,
fes-ne els teus ulls admirar
com n’has estat de valenta,
com has mesurat els planys.
Mare, si demà t’alcessis
cap al teu cel, passejant,
pensa que, de segur, perdre’t,
serà només un instant...
Perquè, a les matinades fredes
no ho dubtis, seré al teu costat:
allà a on tu dormis per sempre,
del meu cor, un bocí t’hi enduras.
Deixa que el temps t’arrossegui,
no val lluitar contra els llamps
quan se sap que, certes guerres,
mai no les podrem guanyar.
Mare, i quan hi arribis, plena,
al teu viatge final,
no oblidis que allà, esperant-t’hi,
a espòs i fill besaras...
El teu aspecte es marceix
com ho fan les flors de maig,
a poc a poc, arrontsant-se,
debilitant-se. Te’n vas...
El teu aspecte, marceix,
les flors de maig... despullant,
acomiadant primaveres
per obrir-ne cels, més blaus...

Per a tu, mare, que mai no sabras, -fins que t’alcis al cel- que aquí hi tenies un poema fet música. T’estimo.