dimarts, 23 de març de 2010

Enyors: una dolça i petita presa de xocolata

Enmig d'un trànsit de passatgers, pujem tots, que marxa... Ufff, ja són quasi bé dos quarts... perdré el C1... Ostres! quin mal de cap que tinc, i no porto Ibuprofé al damunt, merda!
Ells, aliens a l'estrès de la resta dels viatgers que compartiem transport públic aquesta tarda, parlàven i parlàven, i n'he fet atenció. El tema m'atreia. En un llenguatge d'enyors i de nostàlgies feien reviure una petita i dolça presa de xocolata, la humil companya de la llesca de pa dels berenars de la seva infància. "Recorda?" li preguntava ell, "en sortir d'escola jo ja tenia preparat el mossec que havia de servir-me per arribar sense fam al vespre..." I somreien tots dos, en fer memòria de les mesures desproporcionades del dolç obscur i del preparat de farina de blat que els omplia l'estòmag aquelles tardes de, qui sap quants anys feia? "Doncs a casa també teniem per costum de fer un postre especial, els diumenges: pa amb vi i sucre! Que n'era de bó... vostè, n'havia tastat algun cop?" I ell ha contestat sense dubtar-hi: "dona, i tant! aquell era un excel·lent comiat dels dinars festius... Ui, disculpi'm, que ràpid m'ha semblat avui el trajecte... haig de baixar, aquesta ja és la meva parada" ha interromput de sobte ella. "Molt de gust, doncs, senyora" ha saludat ell. "Igualment, que tingui un bon dia", s'ha comiat ella.
Durant força estona he seguit capbuçada en aquella conversa creada entre dos desconeguts que, casualment, han compartit espai durant el trajecte que va des de la Diagonal fins a la ronda de la Universitat. Aquelles llesques de pa amb vi i sucre i les dolces i petites preses de xocolata d'antany n'havien estat el motiu.
Susceptibilitats? Diguem-ho així... però, a quants de molts nosaltres ens caldria saber gaudir de les tantes dolces i petites coses amb què comptem?...

Il·lustració: Paloma Valdivia