divendres, 20 d’agost del 2010

Cuina ràpida, d'estiu i d'hivern

Jo no sé si us passa el mateix a tots i a totes, sobretot per aquestes èpoques en què el menjar no és ben bé un gaudi. Ni fent una llista de menús -per no perdre l'oremus a l'hora de triar plat a taula-, les idees sorgeixen fàcilment. Sempre acabo amb les tan típiques amanidetes fredes -verda, d'alvocat, de pasta, d'arròs...- i com no, el gaspatxo, que té vida a la nostra nevera des que s'apaguen les calefaccions fins que es tornen a posar en marxa...
En fi, que avui torno a no estar inspirada, però l'home té gana, sabeu? ;-)
Doncs, vinga, he tret un filet de llom (en l'argot de les iaies anomenat "llaminera") de la fresquera i l'he tallat a rodantxes de més o menys un dit de gruix. Les he salpebrat i passat per la paella amb ben poc oli. Quan han estat dauradetes, fora. Mentre la carn s'ha anat fent he preparat una mescla a cullera amb una mica de sal, un parell de cullerades soperes de mostassa (de Dijon, important), un brik petit de crema de llet per cuinar i uns grans de pebre negre. Un cop ben barrejat, ho he posat a la paella en què hi havia passat abans els medallons de llom i quan la salsa ha arrencat el bull hi he afegit la carn.
Cinc minuts més de rebull, a poca temperatura i... c'est voilà!



Aquest plat pot acompanyar-se amb arròs blanc, o si es prefereix, amb alguna mena de pasta italiana al dente.
Si el voleu tastar... bon profit!!!

dijous, 12 d’agost del 2010

Què dorm mentre dormim?

Que no recordeu pas en quin moment heu arribat fins aquí?. Doncs, esteu enmig d'un dels vostres somnis, aquells en què la vostra ment viatja a la velocitat de la llum mentre el vostre cos s'enganxa al matalàs, quasi bé immòvil.
En aquest context es desenvolupa la trama de la pel·lícula d'en Christopher Nolan, Origen (Inception).
Aquest cop no es tracta d'un viatge al centre de la terra, ni de cap lluita de naus espaials, ni d'un homenot fornit -però ultralleuger- amb ulleres fosques... Simplement, l'anomenada "ficció" que determina el gènere (a la qual cosa no n'estic massa convençuda) desenvolupa un passeig pel cervell dels humans.
Amb Leonardo DiCaprio com a protagonista, una font d'idees se solidifiquen als ulls dels espectadors/es, només intentant viatjar a l'interior d'una d'elles.
De quanta energia compten les nostres cèl·lules neurològiques i, quina és la ínfima quantitat que -en circumstàncies normals- n'utilitzem?. Només una mil·lèssima part del nostre subconscient ens pot arribar a portar, en qüestió de segons, al lloc més inesperat d'un tot.
A la pel·lícula, els especialistes en "provocar" idees lideren l'estada a l'interior de les neurones alienes fins al punt d'estirar-les cap a nivells diferents del somni dels escollits, per reptar-los a copçar les ments de tal forma que, adormit ja el subconscient, desperta manipulada l'opinió del propi jo.
Submergir-se en un somni forçat amb DiCaprio -aquest cop sense líquid letal- per conéixer altres atributs sensorials, es converteix en un laberint difícil, que no impossible, d'acceptar.
Recomano perdre un bocí del vostre son per endinsar-vos a descobrir aquesta aventura, posada a escena des de la gran pantalla. Això sí, ull a les connexions...

dimarts, 10 d’agost del 2010

Prou!!!

Escoltant  una de les millors cantautores espanyoles (pel meu gust, és clar) vaig topar amb una mítica cançó que extrau -en poques però encertades paraules- el problema de la marginació per raons de gènere, d'una banda, i la provocació imminent a deixar enrere el malmès estereotip femení. No, no és sensible el cant. És més aviat dur, fort, però llença un missatge positiu cap a totes aquelles dones que se senten ensorrades pels maltractaments de parella.
La M. Nieves Rebolledo (coneguda artísticament per Bebe) fa de la peça "ella" un himne que dedica a milers de dones afectades per la bèl·lica desigualtat, tot i en ple segle XXI.
Jo, he aprofitat la seva música per corroborar el mateix missatge. I faig èmfasi a que es tanquin més i més portes que obstaculitzin mirades, que privin somriures...




Aquest video ha estat presentat al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Uns segons, tota una vida

El meu camí per la vida de principi a fi, les meves emocions, els meus sentiments, dolços i amargs moments... recollits en només uns segons...



Aquest video ha estat creat per participar al concurs Femitic, proposat per Dones en Xarxa.

divendres, 30 de juliol del 2010

El meu 30J

Han estat quasi bé dos anys que he fixat la meva mirada cap als esdeveniments polítics i cap a les controvèrsies que ha generat la greu crisi econòmica que patim. I dos anys, també, posant ull a les gestions dels comissaris del poder en referència al moment caòtic pel que travessa l'Estat.
Les meves reflexions finals de tot plegat corroboren allò que sentia de ben jove però -com fa el felí abans de capturar la presa- he preferit deixar passar aquest temps per refermar cap a quina illa nedar sense perill d'enfonsar-me pel camí.
Avui, amigues i amics, és un dia important per a mi. És el meu 30J. Aquest 30 de juliol he firmat sobre paper la meva implicació directe cap al Partit dels Socialistes de Catalunya. Avui, ha deixat de ser oficiós per passar a ser oficial.
Per tant, des d'ara mateix puc dir que em sento orgullosa de caminar al costat de la política des de la militància, recolzant al partit que, en el moment en què més dures semblen les espectatives pel canvi, sap treballar de valent i segueix practicant en la lluita amb coratge, per aconseguir que la feina ben feta sigui sempre la fita que ens mou, per assegurar amb el nostre gest un món democràtic i just.
Agraeixo la confiança que el PSC ha dipositat en la meva persona i des d'aquestes lletres així ho expresso als meus companys i companyes.
Estic segura que entre tots i totes podrem seguir transmetrent la confiança que vencerem la dura crisi que escanya l'ànima a tothom, des del compromís i des de la transparència que sempre ens han definit.
El camí serà difícil, ho sé. Però aquest és un dels motius més encoratjadors en la meva decisió, perquè les fites s'aconsegueixen fent pinya i, des d'avui, em sento totalment integrada en aquest engranatge que continuarà creixent i millorant al servei de Mataró, de la comarca, de la província, de l'Estat.
Gràcies, companyes i companys, per comptar amb mi.
Segueixo Creient!

dilluns, 26 de juliol del 2010

Gràcies, Sergi, t'estimo!

Dedicatòria del llibre 'Ja tinc un any!' -juliol de 2006

La història del primer any de vida d'en Sergi ha estat la manera més senzilla i accessible de donar les gràcies a dues persones meravelloses, que han fet possible que molts dels que estem al seu costat tinguem la sort de comptar amb la criatura que, d'alguna manera, ha fet canviar les nostres vides molt positivament.
El trajecte no ha estat gens fàcil, ho sabem. I molt menys quan recordem els últims dies del mes de juliol de 2005... Quan recordem aquell nadó desprotegit a mans d'una UCI que ens va fer posar a tots la pell de gallina; quan recordem la impotència davant d'una situació que ningú no havia demanat, ni tan sols imaginat; quan recordem les llàgrimes que regalimàven per les galtes de tots aquells qui vam restar patint la possibilitat que el destí se'ns l'endugués, al Sergi...
Aquella coseta tan petita, que ens feia donar un tomb als nostres cors, ens obria alhora un demà plè d'esperança amb les seves ganes de viure, de seguir aquí, entre nosaltres.
I amb la millor expressió del món, es congratula que vosaltres, els seus pares, també sapigueu seguir endavant, amb el somriure més ampli, com ell us en va ensenyar en la seva lluita constant durant els seus difícils primers dies de vida, només amb l'objectiu d'una fita, amb un únic repte a aconseguir: VIURE PER A VOSALTRES!
Avui, en Sergi, de la meva mà i amb la seva indubtable simpatia, us brinda aquestes lletres, que no són gaire al costat del què li suposa poguer seguir comptant sempre més amb el vostre suport.
Gràcies Sandra, gràcies Oriol.
Mercè M.
En Sergi, amb poques hores de vida



















El meu somriure...
...serà sempre el mirall dels vostres!
Sergi

dissabte, 17 de juliol del 2010

Adolfo Pérez Esquivel: ¿Cómo están ustedes?

Es va dirigir als assistents/tes amb un “¿cómo están ustedes?. Aquesta senzilla pregunta -que va recordar la popular família de pallassos de fa més de trenta anys- va sobtar els i les que varem assistir a la conferència d’ahir al centre cívic Pla de Boet. L’Adolfo Pérez Esquivel se’ns va presentar com un home senzill i -com va dir ser- un “pesimista esperanzado”. A l'acte va estar acompanyat per l'alcalde, Joan Antoni Baron, i pel conseller delegat de Participació Ciutadana, Carles Fernández.

Premi Nobel per a la Pau l’any 1980, pels seus esforços en defensa dels Drets Humans, a les vuit en punt de la tarda s’asseia davant de nosaltres amb una humilitat envejable.

El president honorífic de la Fundació Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès (entre d’altres reconeixements pròxims al servei a la Pau i a la Justícia) va ser víctima de tortures, arrestat i empresonat sense judici a Buenos Aires l’any 1976, per part de la Policía Federal Argentina. Del captiveri -que va durar 14 mesos a l’interior d’una espècie de garjola pudenta d’uns dos mètres d’ample per tres de llarg-, en va recordar una breu inscripció a les parets, gravada amb sang des de les mateixes empremtes de qui, com ell, hauria patit detenció. Algú, un dia hi havia escrit: “Dios no mata”, referint-se a les projeccions que en massa ocasions en fem de les desgràcies.


L’esculptor i pacifista va posar com a exemple comparatiu i entenedor del nostre pas per la vida la necessitat que en té un peix de l’aigua sense contaminar. Així, va dir, a nosaltres ens cal respirar un aire ben nítid, sense engrunes de misèries provocades sense cap mena de sentit.


“Compartir la paz alimenta el cuerpo y el espíritu y, a la vez, a nuestras almas. De lo contrario, es imposible conocer el amor”, va ser un altre dels fragments que va llençar a la sala mentre explicava el seu pas per la majoria de països en què ha treballar per promoure la lliberació dels pobles als que segueix castigant l’anomenat ‘privilegi capitalisme financer’. També va esmentar la importància que es mantinguin les llengües, les identitats i, d’alguna manera, tot allò que és signe de riquesa original.

Al pacifista no li agrada parlar de desenvolupament sinó d’equilibri, com a pràctica de vida. El fet que es creïn murs entre els pobles minva la capacitat de compartir i alhora impossibilita qualsevol canvi, va dir. I va recalcar que no existeix la saviesa si no coneixem el sentit profund de la vida.

Amb la mateixa intenció, va fer èmfasi a dues paraules que afirma estar prostituïdes: la democràcia i l’amor. Fa pensar-hi...