dilluns, 26 de juliol de 2010

Gràcies, Sergi, t'estimo!

Dedicatòria del llibre 'Ja tinc un any!' -juliol de 2006

La història del primer any de vida d'en Sergi ha estat la manera més senzilla i accessible de donar les gràcies a dues persones meravelloses, que han fet possible que molts dels que estem al seu costat tinguem la sort de comptar amb la criatura que, d'alguna manera, ha fet canviar les nostres vides molt positivament.
El trajecte no ha estat gens fàcil, ho sabem. I molt menys quan recordem els últims dies del mes de juliol de 2005... Quan recordem aquell nadó desprotegit a mans d'una UCI que ens va fer posar a tots la pell de gallina; quan recordem la impotència davant d'una situació que ningú no havia demanat, ni tan sols imaginat; quan recordem les llàgrimes que regalimàven per les galtes de tots aquells qui vam restar patint la possibilitat que el destí se'ns l'endugués, al Sergi...
Aquella coseta tan petita, que ens feia donar un tomb als nostres cors, ens obria alhora un demà plè d'esperança amb les seves ganes de viure, de seguir aquí, entre nosaltres.
I amb la millor expressió del món, es congratula que vosaltres, els seus pares, també sapigueu seguir endavant, amb el somriure més ampli, com ell us en va ensenyar en la seva lluita constant durant els seus difícils primers dies de vida, només amb l'objectiu d'una fita, amb un únic repte a aconseguir: VIURE PER A VOSALTRES!
Avui, en Sergi, de la meva mà i amb la seva indubtable simpatia, us brinda aquestes lletres, que no són gaire al costat del què li suposa poguer seguir comptant sempre més amb el vostre suport.
Gràcies Sandra, gràcies Oriol.
Mercè M.
En Sergi, amb poques hores de vida



















El meu somriure...
...serà sempre el mirall dels vostres!
Sergi

5 comentaris:

Glòria ha dit...

Gràcies a tu per compartir aquest regal!

Mercè Mulet ha dit...

Gràcies, Glòria... Estic tan contenta i tan trista a la vegada... Avui no el podrem veure ni una estoneta. A la mare sembla que no li va bé... Tinc tantes ganes!!!

Joana ha dit...

Ni que no el puguis veure sempre que vulguis, aprofita els instants que sí pots.
Felicitats!

Mercè Mulet ha dit...

Gràcies, Joana. Així ho intentem... però es fa difícil no poguer ni parlar amb ell, de vegades... Petons!

pepi ha dit...

Noia quines paraules tan boniques i dolces.