Exercicis mentals fumant una cigarreta

Cada cop són més les incidències que genera el tabac en la població -ja sigui per motius de salut (la mortalitat per malalties asociades al consum del tabac suposa una xifra de 1.500 persones per any a l'Estat espanyol), ja pel cost que suposa a la Sanitat pública (pel Sistema de Salut espanyol la despesa anual és d'uns 5.500 milions d'euros).

El tema avui ha tornat a debatir-se al Congrés però no tots els grups parlamentaris estan d'acord en que s'apliqui una política de prevenció més rígida que la de 2006. S'allarga el termini fins el mes d'octubre, decisió aquesta que pot contribuir a que la reforma no pugui entrar en vigor a partir del dia 1 de gener de 2011, com preten la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez.

De tot el que exposo, però, ja n'haureu llegit prou a la premsa. És sabut que la llei del tabaquisme va significar greus enfrontaments -i no vull entrar en justificacions a favor o en contra dels interessats a provocar-los. Els propietaris dels locals de restauració que van haver de penjar el "cartell de torn" veien com les caixes enregistradores deixaven d'obrir-se tant sovint com just abans que a les portes del local s'hi posés l'enganxina, mentre els qui havien estat els "seus" clients entraven a fer el cafè amb llet al bar d'enfront, tot i haver de deixar-hi 20 cèntims més (les adecuacions dels locals les hem pagat els consumidors, és clar)...

La disjuntiva, però, des que el 2006 es va aprovar la legislació que ens ocupa, ha anat perdent escons. En poc menys de tres anys ens hem acostumat a treure la cigarreta del paquet només allà a on està permés. El costum, doncs, s'ha anat forjant als nostres cervells fins el punt que ens ha indicat normalitat absoluta. Però ara, a les nostres neurones els arriba un nou missatge que, tot i ser del mateix àmbit, clava més fort: la prohibició creix i s'intenta estendre a majors conseqüències privatives.

Jo, fumadora empedernida des de ben jove, en un primer "xoc" penso: i ara què volen?, i em sento perseguida tal com una delinqüent. Per sort, els humans tenim la capacitat de reflexió, i torno a la primera estrofa del meu post i veig que em dóna dades reals. Xifres gens alentadores que em fan pensar: què faig per evitar morir jove? o, arribaré al final dels meus dies quan em correspongui, per llei de vida?.

Després de tot aquest girigall de pensades contradictòries amb mí mateixa, aquells i aquelles que com jo, sou fumadors, llegireu aquest reclam com a una estupidesa més d'entre les moltes que se'n llegeixen avui dia. Per contra, els qui mai no heu estat seguidors de la nicotina no entendreu rés de rés del que exposo: una fumadora donant números al seu bloc, en contra dels seus principis...

Tot plegat em fa rumiar el primer cop que vaig encendre una cigarreta. Va ser un dia, a la sortida de l'Institut. Les i els estudiants -la majoria dels quals anavem fluixos de butxaca- les compravem "a granel". Si, si... d'una a una, al quiosc que hi havia plantat just davant de l'entrada principal de l'escola. Molts dies, recordo, els diners que m'havien donat a casa per dinar els utilitzava per comprar un paquet de tabac, sencer!, quin luxe!, pensava jo.

Segueixo i em pregunto, per què ho vaig fer, per la sensació que em suposaria expirar brutícia? (perquè els components del tabac els sabia ben bé). Per plaer?; plaer, de què?... Busco i rebusco el per què i només em vé al cap una resposta: per pur esnobisme. Jo no podia ser menys que aquell o que aquella companya amb què repassavem la classe als bancs del Parc Central.

Recapacito. Han passat molts anys d'allò i, haig de seguir demostrant qui i com sóc mitjançant les cigarretes?. No rotund. Ara el problema és l'addicció. I m'ho repeteixo molts cops: sóc addicta al verí, sóc addicta al verí... fins que, Déu meu!, sóc addicta a matar-me!!!

Amb tot, torno a la plana del periòdic d'aquest matí i rellegeixo la notícia. Em repeteixo per dins i després en veu alta la quantitat en diner públic que suposa aquesta addicció, de tantes i tants, per a la nostra Sanitat. Després, repasso l'extracte del meu compte corrent (normalment pago aquest vici amb targeta de crèdit) del mes passat, per exemple, i sumo les "línies de tabac" que m'enduc cap als meus pulmons.

Ostres!. I jo que em feia una persona intel·ligent...