Acceptem-ho així

Hi ha dies que et posen al teu lloc, allà a on no t'hi vols veure sigui per orgull, per negació, o simplement perquè no hi vols ser-hi, perquè encara no toca... Però la vida et té al dia i a l'hora, marcat així per recordar-t'ho, i això, per molt que t'hi esforcis no pots canviar-ho. Diuen que rés no passa per casualitat... Començo a creure'm-ho.

En el fons la vida és digna. És força encertada. Només som nosaltres, els humans amb cos i ment (centrada o no), qui de vegades la volem fer caminar per sendes que no li corresponen. I ella, la vida (clar), es revela i te'n fa versos i versions perquè te'n adonis.

A mi m'ha passat això un munt de cops i mai n'aprenc del tot, però avui ha estat un d'aquests dies en què m'he negat a la realitat, i he perdut. He intentat sobreviure a una certesa que ni jo ni totes les circumstàncies que li vulgui afegir de guarnició, mai no podré canviar.

Els límits hi són i, els volem passar per alt? Les conseqüències llavors no en són més que un niu de frustracions que, en el fons, alimentem dia rere dia per mostrar (o demostrar-nos) que estem per damunt d'aquestes minieses... 

I no ho són de minieses. Són el que som cada un de nosaltres i són el reflex d'allò que podem -o no- engegar. Acceptem-ho així.