no hi sento aquell clam llunyany
que a cops m'estrafava la veu,
i dues llàgrimes rotzen els meus pits
mentre l'ocell de l'arbre m'escolta
amb els ulls negats de l'odi de la gent.
També veig, sí,
que com ahir, l'infant segueix plorant
i que em contradiu fins i tot un raig de sol,
arribant a cossos alegres
l'amor que no han necessitat.
Em pregunto un per què de tan estrafalari fet.
Un per què,
que m'aixogui un poc aquests brams
que no han pogut dur-se mai a la fi.
Diga'm-ho tu,
sempre meu estel.
Diga'm que pots fer somriure a la lluna...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada