dimecres, 21 de setembre del 2016
dilluns, 19 de setembre del 2016
Viu, i deixa viure si us plau...
“Estic depressiva, enfadada, decebuda,
contenta, radiant, enamorada, trista, nostàlgica....” situacions emocionals que
escoltem molt sovint i que fins i tot intuïm de segons qui, només en mirar si
el seu somriure és ple o només massa tímid. El nostre cos i la nostra ment han
estat creats per suportar diferents estats d’ànim, per superar-los en la
majoria dels casos i per mostrar-los -ni que ens esforcem a negar-los-.
La resiliència humana –paraula que no
fa pas massa temps vaig descobrir- hauríem de plantejar-la com a una mena de
creixement emocional i físic sense precedents, que ens envaeix de forma totalment
inconscient i que és del tot positiva, com fa amb els animals irracionals.
Benvinguda sigui, sigui dit. Fins aquí, d’acord amb els aclariments sense ferir
ningú.
Segona part -i partint de la base que tothom
hem arribat aquí igual i que marxarem de la mateixa manera-, per què aquesta
resiliència innata i intel·ligent, sense
cap mena de dubte, de vegades es transforma en un atac al pròxim més proper de
manera concloent?. Per aconseguir ser el primer?, el més victorejat?, el millor
dels millors sense ni tan sols parar-nos a pensar a qui i què estem destruint
en la fita?.
Potser és veritat que cal estar a les portes
del ‘més enllà’ per canviar els cànons que mantenim com a propis, però us asseguro
que he pogut comprovar que en algunes persones, ni així. Serà que el fet que
van a estar a punt de deixar la Terra només era un estat bucòlic?...
Viviu i deixeu viure. Rés més, si us plau.
dimarts, 17 de maig del 2016
dilluns, 21 de març del 2016
Poca cosa a dir, molt a sentir.
Més d'un mes sense escriure aquí ni una paraula tot i expressar-ne, però, moltes. Però, què fer quan no s'hi pot fer rés? Pregunta de difícil resposta per a alguns, i de ràpida reacció per a d'altres. M'incloc al sac de la gent que ha optat pel segon cas. Som, crec, més feliços.
Uf!, pensareu. On ha quedat la Mercè de fa només uns mesos? Ep!, que segueixo vigilant de prop l'enemic, però aquest cop sense fer-m'hi cap mena de mala sang. No val la pena.
La vida es bella, com apuntava Roberto Benigni i, sabeu què?, m'apunto a la idea.
Mentre es pugui sentir, tot és gens ufà.
divendres, 27 de novembre del 2015
Acceptem-ho així
Hi ha dies que et posen al teu lloc, allà a on no t'hi vols veure sigui per orgull, per negació, o simplement perquè no hi vols ser-hi, perquè encara no toca... Però la vida et té al dia i a l'hora, marcat així per recordar-t'ho, i això, per molt que t'hi esforcis no pots canviar-ho. Diuen que rés no passa per casualitat... Començo a creure'm-ho.
En el fons la vida és digna. És força encertada. Només som nosaltres, els humans amb cos i ment (centrada o no), qui de vegades la volem fer caminar per sendes que no li corresponen. I ella, la vida (clar), es revela i te'n fa versos i versions perquè te'n adonis.
A mi m'ha passat això un munt de cops i mai n'aprenc del tot, però avui ha estat un d'aquests dies en què m'he negat a la realitat, i he perdut. He intentat sobreviure a una certesa que ni jo ni totes les circumstàncies que li vulgui afegir de guarnició, mai no podré canviar.
Els límits hi són i, els volem passar per alt? Les conseqüències llavors no en són més que un niu de frustracions que, en el fons, alimentem dia rere dia per mostrar (o demostrar-nos) que estem per damunt d'aquestes minieses...
I no ho són de minieses. Són el que som cada un de nosaltres i són el reflex d'allò que podem -o no- engegar. Acceptem-ho així.
En el fons la vida és digna. És força encertada. Només som nosaltres, els humans amb cos i ment (centrada o no), qui de vegades la volem fer caminar per sendes que no li corresponen. I ella, la vida (clar), es revela i te'n fa versos i versions perquè te'n adonis.
A mi m'ha passat això un munt de cops i mai n'aprenc del tot, però avui ha estat un d'aquests dies en què m'he negat a la realitat, i he perdut. He intentat sobreviure a una certesa que ni jo ni totes les circumstàncies que li vulgui afegir de guarnició, mai no podré canviar.
Els límits hi són i, els volem passar per alt? Les conseqüències llavors no en són més que un niu de frustracions que, en el fons, alimentem dia rere dia per mostrar (o demostrar-nos) que estem per damunt d'aquestes minieses...
I no ho són de minieses. Són el que som cada un de nosaltres i són el reflex d'allò que podem -o no- engegar. Acceptem-ho així.
dilluns, 13 de juliol del 2015
Han tancat els nostres drets a la capsa de Pandora
Algú va dir a les xarxes fa just una setmana que del tema de Grècia el més caòtic seria el desplegament abusiu dels medis informatius ja que no hi tindria cabuda cap més tema a les columnes durant molts dies. Després del referèndum del poble grec de diumenge dia 6 de juliol els rotatius ens han volgut informar, lògicament, de les dures i inacabables passes fins que sembla haver-se obtingut, avui mateix, el final d'un estira i arronsa i la situació per la què haurà de travessar el país hel·lènic un cop tancat allò que ve a ser un ultimàtum.
Durant les dues últimes setmanes de titulars se n'ha pogut llegir versions de tota mena. N'hi ha que s'han decantat cap a la decisió de les persones que pateixen, sigui dit, dignament, la desesperació d'una crisi, i d'altres negretes que no han descrit més que els greus problemes que el #Grexit suposaria per a un país derrotat (o millor 'derrocat') econòmicament, lletres aferrades en ambdós casos a les línies editorials (per dir-ho d'alguna manera) de cada mitjà.
Des que la més que picabaralla entre Grècia i la Troika va esclatar m'he mantingut en la tessitura d'acompanyar als primers en les seves decisions. L'#OXI va guanyar al carrer. El poble va dir prou a les exigències desmesurades de l'eurozona. Van obviar les pors arriscant en només un gest fins i tot un futur ple de desconcerts.
No els va aturar una suposada i important inflació; no van dubtar a restriccions de crèdits ni augments d'interès superbs; no es van fer enrere ni assegurant-se més atur i menys poder adquisitiu... Van dir PROU a ser víctimes del politiqueig, vingués el que vingués al darrera.
Avui, que segueixo sentint empatia amb els grecs del NO, em sento decebuda. Traïda pel representant hel·lè perquè no ha tingut en compte les persones ni el seu vot. I sobretot, traïda per la 'des-unió europea', per aquells qui avui ho han fet amb Grècia i demà ho faran amb mi.
Ja no són només les polítiques d'austeritat del monopoli -al què crec que no haguéssim hagut d'entrar mai- el que més m'entristeix, sinó el fet que acaba de quedar palès que hem perdut la nostra sobirania.
Grècia ha obert la capsa de Pandora per mostrar-nos les misèries que contenia. Immediatament, l'eurogrup l'ha tancat de nou amb els nostres drets a dintre.
Durant les dues últimes setmanes de titulars se n'ha pogut llegir versions de tota mena. N'hi ha que s'han decantat cap a la decisió de les persones que pateixen, sigui dit, dignament, la desesperació d'una crisi, i d'altres negretes que no han descrit més que els greus problemes que el #Grexit suposaria per a un país derrotat (o millor 'derrocat') econòmicament, lletres aferrades en ambdós casos a les línies editorials (per dir-ho d'alguna manera) de cada mitjà.
Des que la més que picabaralla entre Grècia i la Troika va esclatar m'he mantingut en la tessitura d'acompanyar als primers en les seves decisions. L'#OXI va guanyar al carrer. El poble va dir prou a les exigències desmesurades de l'eurozona. Van obviar les pors arriscant en només un gest fins i tot un futur ple de desconcerts.
No els va aturar una suposada i important inflació; no van dubtar a restriccions de crèdits ni augments d'interès superbs; no es van fer enrere ni assegurant-se més atur i menys poder adquisitiu... Van dir PROU a ser víctimes del politiqueig, vingués el que vingués al darrera.
Avui, que segueixo sentint empatia amb els grecs del NO, em sento decebuda. Traïda pel representant hel·lè perquè no ha tingut en compte les persones ni el seu vot. I sobretot, traïda per la 'des-unió europea', per aquells qui avui ho han fet amb Grècia i demà ho faran amb mi.
Ja no són només les polítiques d'austeritat del monopoli -al què crec que no haguéssim hagut d'entrar mai- el que més m'entristeix, sinó el fet que acaba de quedar palès que hem perdut la nostra sobirania.
Grècia ha obert la capsa de Pandora per mostrar-nos les misèries que contenia. Immediatament, l'eurogrup l'ha tancat de nou amb els nostres drets a dintre.
dilluns, 25 de maig del 2015
Les sigles conformen una ideologia. I les persones?
És cert que les sigles d'un partit tenen molt a dir a l'hora d'uns comicis, però estareu amb mi novament que, en unes municipals, la majoria de la gent votem en clau persones. D'acord amb aquelles llistes i programes que afavoriran, o no, la problemàtica que envolta el poble en qüestió. I no hem de perdre de vista que també cal valorar-se la feina feta durant la legislatura immediatament anterior al dia 'D', ja sigui governant, ja des de l'oposició.
Per això discrepo en alguns dels comentaris que he llegit en el grup de Facebook El Masnou, perquè em donen la sensació que el que jo hi escric allà sigui per pura revenja al no haver aconseguit els vots suficients per part de militants i simpatitzants de l'agrupació masnovina com per optar a ser cap de llista pel PSC. (Us recordaré les xifres tal i com van quedar en les primàries per qui no les sàpiga: total votants, 56 de 176, del quals Ernest Suñé va obtenir-ne un 71,43% sobre un 25% de vots al meu favor).
I aquest no és el tema, nois i noies. Sóc conscient que el PSC ha de fer un gir cap a l'esquerra en molts dels sentits, però ahir va haver companys i companyes que van omplir les urnes de vermell:
- Núria Parlón (Santa Coloma) 40.68% dels vots i 14/27 regidor@s
- Xavier Amor (Pineda de Mar) 40.42% dels vots i 10/21 regidor@s
- Josep Mayoral (Granollers) 43.28% dels vots i 13/25 regidor@s
- Josep Jo (Dosrius) 35.60% dels vots i 5/13 regidor@s
- Núria Marín (L'Hospitalet) 33.24% dels vots i 11/27 regidor@s
- Joan Mercader (Malgrat de Mar) 31.06% dels vots i 6/17 regidor@s
- Esther Pujol (Tiana) 27.83% dels vots i 4/13 regidor@s
- Mataró; Sant Adrià; Mollet; La Roca...
Tots aquests municipis tindran alcades/sses socialistes. Crec que no cal seguir amb exemples i dades que tothom coneixeu a hores d'ara, per adonar-nos-en on podrà el PSC continuar amb la seva tasca, i en quins llocs quedarà reduït a tres lletres en blanc sobre carmí.
No és doncs per arguments viciats pel que em reitero aquí a perseverar que les sigles conformen una ideologia, però que les persones que la representen en són les úniques responsables que les primeres obtinguin o no representació als ajuntaments.
Per això discrepo en alguns dels comentaris que he llegit en el grup de Facebook El Masnou, perquè em donen la sensació que el que jo hi escric allà sigui per pura revenja al no haver aconseguit els vots suficients per part de militants i simpatitzants de l'agrupació masnovina com per optar a ser cap de llista pel PSC. (Us recordaré les xifres tal i com van quedar en les primàries per qui no les sàpiga: total votants, 56 de 176, del quals Ernest Suñé va obtenir-ne un 71,43% sobre un 25% de vots al meu favor).
I aquest no és el tema, nois i noies. Sóc conscient que el PSC ha de fer un gir cap a l'esquerra en molts dels sentits, però ahir va haver companys i companyes que van omplir les urnes de vermell:
- Núria Parlón (Santa Coloma) 40.68% dels vots i 14/27 regidor@s
- Xavier Amor (Pineda de Mar) 40.42% dels vots i 10/21 regidor@s
- Josep Mayoral (Granollers) 43.28% dels vots i 13/25 regidor@s
- Josep Jo (Dosrius) 35.60% dels vots i 5/13 regidor@s
- Núria Marín (L'Hospitalet) 33.24% dels vots i 11/27 regidor@s
- Joan Mercader (Malgrat de Mar) 31.06% dels vots i 6/17 regidor@s
- Esther Pujol (Tiana) 27.83% dels vots i 4/13 regidor@s
- Mataró; Sant Adrià; Mollet; La Roca...
Tots aquests municipis tindran alcades/sses socialistes. Crec que no cal seguir amb exemples i dades que tothom coneixeu a hores d'ara, per adonar-nos-en on podrà el PSC continuar amb la seva tasca, i en quins llocs quedarà reduït a tres lletres en blanc sobre carmí.
No és doncs per arguments viciats pel que em reitero aquí a perseverar que les sigles conformen una ideologia, però que les persones que la representen en són les úniques responsables que les primeres obtinguin o no representació als ajuntaments.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)